En l’arrel de l’ecologisme i el decreixement: una crítica de Giorgos Kallis

MALTHUS

Ernest Garcia

Fa un segle i mig Jevons, innovador en lògica, filòsof de la ciència i economista, va anunciar el decreixement com a destí indefugible de la societat industrial. Degut -explicà- a la dependència del carbó, al fet que els combustibles fòssils són recursos no renovables que tard o d’hora s’esgotaran. Arribats a aquell punt, el consum material assolit ja no es podria mantenir. Així doncs, va concloure, calia optar entre un esplendor breu i una mediocritat més duradora. Cap al 1970, Georgescu-Roegen (enguany és el 50 aniversari de La llei d’entropia i el procés econòmic, el seu llibre fonamental) va aprofundir en la idea, avisant que les amebes, amb menys addicció al confort exosomàtic i menys dèries de grandesa que els humans, heretarien la Terra. Els traductors francesos de l’economista i matemàtic romanès van triar aquest títol: Demà el decreixement, posant en circulació un terme que ell no havia enlairat com a bandera. En qualsevol cas, les arrels intel·lectuals de les versions actuals del tema estan aquí; i també en Ivan Illich, el crític del desenvolupament.

mb l’arribada del nou mil·lenni, algunes de les idees més característiques de les darreries del segle XX van començar a perdre empenta. Com ara la globalització: la guerra d’Iraq va dissipar el somni d’un món pacífic i unificat pel mercat; i alguns van especular amb un conflicte de civilitzacions. És el cas, també, del desenvolupament sostenible: de sobte, es va parlar més de resiliència que no de sostenibilitat i es va produir una allau de llibres sobre el col·lapse. Tot plegat, era el reconeixement que la cosa ja no tenia remei i que calia preparar-se, si de cas, per a encaixar els cops.

Fou en eixe context que les idees del decreixement van ser recuperades. Al principi a França, entre gent crítica del consumisme i hereva del moviment antinuclear, assentada principalment a Lió. La revista Silence, impulsada per un grup incansablement voluntarista i militant, va promoure un col·loqui sobre la qüestió. Després vingué el mensual La Décroissance (si consulteu el número de maig d’enguany hi trobareu, per exemple, a Bill Gates com a eco-tartuf del mes, amb una sucosa crítica de les enganyoses  promeses de solució del canvi climàtic que el multimilionari ve difonent amb bombo i platerets). Una altra publicació definitòria, la revista teòrica Entropia, va desaparèixer fa alguns anys. Com acostuma a passar, hi hagué una certa dosi de baralles, escaramusses i divisions que no venen al cas ara. El més conegut dels intel·lectuals vinculats a aquests cercles és Serge Latouche, però n’hi ha d’altres que han produït molt de material ben interessant (Cheney, Gras, Jarrige, Besson-Girard, etc.).

Uns anys després de l’eclosió a França, va començar la difusió “internacional” (és a dir, en llengua anglesa), articulada sobretot a través d’una xarxa amb un peu a l’acadèmia i l’altre a l’activisme, amb el descriptiu nom de Research and Degrowth. Aquest és el context en què Giorgos Kallis ha fet una feina molt intensa i eficaç, convertint-se en un dels noms de referència de l’esmentada xarxa, que ja és bastant àmplia i té un ressò considerable.

Research and Degrowth  dedica molta atenció a una de les lectures possibles de les tesis del decreixement, la que considera que el creixement econòmic ja no contribueix a l’augment del benestar ni a la realització de la “vida bona” i que, per contra, el decreixement representa l’opció moral, política i estètica de “viure bé amb menys” (fins i tot si l’expansió de la riquesa monetària és encara físicament possible). Una altra lectura pren com a punt de partida la tesi que l’expansió econòmica i demogràfica ja ha superat els límits del planeta, que ja s’ha arribat al llindar d’insostenibilitat o translimitació, de forma tal que el decreixement és una perspectiva necessària, inevitable. És la línia que van seguir Howard i Elisabeth Odum, amb la seua tesi de la davallada pròspera; o el darrer informe Meadows sobre els límits al creixement, o el grup francès articulat al voltant de l’Institut Momentum, amb el seu discurs sobre la col·lapsologia.

Les notes precedents contextualitzen el breu llibre de Kallis, objecte d’aquest comentari. El llibre -Giorgos Kallis, Límites. Ecología y libertad (ed. Arcadia, Barcelona, 2021)-  es va publicar originalment el 2019 i s’ha llançat ara en versió castellana, traducció de Cristina Zelich. Desenvolupa una variació del tema de la llibertat interior, a propòsit ara de la crisi ecològica: els límits els tenim a dintre, no ens venen imposats per la finitud del planeta; la moderació és una elecció salvadora, no un condicionament insalvable. És un dels elogis de l’autolimitació voluntària que sovintegen darrerament, una de les reiterades lloances de la contenció com a elecció i no com a necessitat. Els discursos en eixe sentit són mil·lenaris, des del “deixa tot el que tens i segueix-me”. Tanmateix, per referència a la crisi ecològica constitueixen ja un gènere literari complet, amb múltiples versions. No dic això per minimitzar-lo, en absolut, que no és per res que s’hi tracta d’un tema clàssic. Algunes de les visites recents són ben serioses i instructives, com ara les efectuades per Joaquim Sempere i Jorge Riechmann. I n’hi ha de tots els formats i amb tots els motius. La que més rebombori ha causat, probablement, és la promesa de Francesc, l’actual bisbe de Roma, segons el qual la destrucció del planeta causada per l’arrogància i el domini tindrà com a remei una combinació de cura i d’humilitat.

Kallis recolza la seua exploració amb alguns referents en positiu, especialment Castoriadis; i tria Malthus com a referent negatiu, fent un repàs d’alguns dels llibres  apareguts amb motiu de la commemoració acadèmica dels 250 anys del naixement de l’autor d’El Principi de la Població. Insisteix, així, en què la idea que hi ha límits naturals que imposen restriccions al consum condueix a una conclusió errònia, “reproduint l’opinió malthusiana que la natura no ens deixa fer tot el que volem” (p. 60 de l’edició anglesa).

Segurament Kallis deu ser conscient que fer-ne, deMalthus, l’ase dels cops, convertir-lo en una mena de punching ball filosòfic, és un camí gairebé tan transitat com aquell segons el qual la llibertat és cosa de l’esperit. Tota una tradició. Una tradició que van inaugurar els romàntics, convençuts que res de dolent podia venir de la natura. Que va continuar Leroux, el suposat inventor del terme ‘socialisme’, arran del seu particular ajust de comptes amb el polític Duchâtel i el predicador dominic Lacordaire. La va brandar també Proudhon,  amb la finalitat de cobrir amb una etiqueta ignominiosa els seus enemics polítics dels agitats anys revolucionaris al voltant del 1848. I va reblar el clau Marx qui, curiosament, per compensar el seu expeditiu rebuig del clergue anglès, va considerar dignes d’elogi el frare Òrtes i el sociobiòleg Bruckner. I trepitjant la mateixa drecera, milers i milers d’addictes al creixement adscrits a totes les ideologies…

Doncs bé, de malthusianismes, com passa amb altres referències clàssiques,  n’hi ha de tots els colors i per a tots els gustos, de l’extrema dreta a l’extrema esquerra. D’una banda, el desagradable missatge que el benestar no serà mai total. D’una altra, curiosament, el que Kallis fa seu sense reparar en la coincidència: que la moderació és una condició de la vida bona. I, especialment rellevant ací, el recordatori que la natura no ens deixa fer tot el que volem: la veritat incòmoda que li valgué a Malthus el reconeixement de Darwin i l’hostilitat de gairebé tots els filòsofs socials. I que és el missatge central de l’ecologisme. Perquè, efectivament, sense escassetat imposada pels límits naturals no hi hauria cap necessitat de conservació. Igual té si el criteri s’aplica als valors naturals de l’Albufera de València o a la capacitat de l’atmosfera d’absorbir diòxid de carboni. Les constriccions naturals són externes i indefugibles. En aquest sentit, tots els ecologistes són malthusians, fins i tot si no ho saben o no ho volen. Per això, la via de fugida explorada per Kallis desemboca en un atzucac.

A finals del segle XIX, un crític de l’utopista Bellamy ja va advertir contra la temptació progressista de repetir “una d’eixes triomfants refutacions de Malthus que agraden tant als sentimentals”. Doncs això.

 

Ernest Garcia és catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de València, especialista en sociologia del medi ambient. Té en premsa -editorial Tirant lo Blanch, de València) el llibre  ECOLOGÍA E IGUALDAD: HACIA UNA RELECTURA DE LA TEORIA SOCIOLÓGIA EN UN PLANETA QUE SE HA QUEDADO PEQUEÑO, un volum sobre el món intel·lectual on va sorgir el plantejament de Malthus, l’optimisme il·lustrat, els debats primerencs sobre la limitació inevitable del creixement demogràfic i econòmic, les posicions de Godwin, etc. (N. de la red.)

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER