Per què cal llegir Michael Walzer?

WALZER

Sal·lus Herrero i Gomar

La paradoxa de l’alliberament. Revolucions seculars i contrarevolucions religioses, de Micahel Walzer, 2020, traduït per Gustau Muñoz, de l’edició otiginal [The paradox of liberation: secular revolutions and religious counterrevolutions, New Haven: Yale University Press, 2015], ha estat publicada per la Institució Alfons el Magànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació de la Diputació de València, en la col·lecció «Pensament i societat». Com que s’ha editat en el marc de la Diputació de València, reconec el nom d’antics companys que s’han encarregat de l’edició d’aquesta obra. Perquè formen part de l’equip editorial del Magnànim, i abans, als anys vuitanta del segle passat, vam treballar d’educadors de serveis socials, en la secció de cultura, en el servei de traducció de la Diputació o en el departament de sociologia de la Universitat, entre els quals, Manel Pastor, José Luis Pinotti, Vicent Berenguer i Vicent Flor, entre d’altres. Perquè el temps no passa en va i, sovint, esborra la memòria, demane excuses si m’oblide d’algú. Al colofó s’especifica que aquesta obra ha estat impresa per la Impremta Diputació de València al mes d’octubre de l’any 2020, amb un tiratge de quatre-cents exemplars. Jo voldria que la lectura d’aquest llibre s’escampés i calgueren més edicions, perquè és un llibre de gran interés i de gran perspicàcia i coneixements històrics, sociològics, polítics i filosòfics. Un estudi comparat de tres casos diferents de revolucions i contrarevolucions amb punts de coincidència i dissemblança.

Michel Walzer, al meu parer, d’entre els que he llegit, és un dels intel·lectuals anglosaxons d’habilitat i intel·ligència molt esmolada , junt a John Gray, Martha Nussbaum, Naomi Klein i Vandana Shiva (que tot i que és de l’Índia va estudiar física nuclear als Estats Units), entre d’altres; Walzer dedica aquest llibre «A la memòria de Clifford Geertz (1926-2006) col·lega i amic amb el qual m’hauria agradat debatre sobre aquest llibre». Quan vaig fer al treball d’investigació post-doctoral, a l’inici del segle XXI, vaig treballar el llibre de Michael Walzer Esferes de la justícia, per analitzar la noció de ciutadania i migració, també l’assaig sobre les guerres justes i injustes i sobre la tolerància; Walzer és tan hàbil i seductor en presentar les seues argumentacions, quan mostra el fets, les comparacions, els arguments, les analogies, contrasts i conclusions que et du al seu terreny, sovint vulgues o no vulgues, de manera molt afinada, analítica, clara, lúcida, com suggeridora i inclús ‘enlluernadora’, en assenyalar les contradiccions, les semblances i diferències en els casos que analitza amb tots els plecs i replecs plens de matisos i raonaments encertats. Fins i tot quan, preventivament, vas carregat amb la motxilla de Pier Paolo Pasolini i Joan Fuster en la crítica a la «tolerància», com la manera més refinada de condemna o menyspreu a la diversitat de les minories, des de posicions de dominació, Walzer et desarma en un tres i no res, contraposant la tolerància amb la intolerància, la persecució, els progroms i la barbàrie i no pots deixar de reconèixer-li la raó que explicita i es mereix; potser, segur, que el respecte i el reconeixement és millor que la ‘tolerància’, però, quan això no és possible, millor la tolerància i una certa indiferència que el contrari, l’acarnissament i la persecució cruel fins a l’aniquilació, l’estigma de ser declarat enemic a abatre, que no té dret a res… Igual quan vols defensar que totes les guerres són injustes i sobren els exèrcits i la fabricació d’armes. Perquè hi ha situacions en defensa pròpia, respostes proporcionades a agressions militars que mereixerien una resposta adequada. O quan hom diu que cal derrocar les fronteres, Walzer a Esferes de la justícia analitza les qüestions relacionades amb la justícia social, la redistribució de la riquesa i les migracions, i en reconèixer la necessitat d’una major justícia social a escala planetària i una millor redistribució de la riquesa, a la manera que proposa John Rawls, analitza també les conseqüències que causaria als països del nord, una migració sense cap regulació i explicita les obligacions, els deures i el drets dels estats (asil, refugiats polítics i inclús econòmics, perseguits, defensa dels drets humans…), però també assenyala els drets, deures i obligacions de la població migrant pel que fa al coneixement i aprenentatge de les llengües pròpies d’aquests estats; en el cas de les migracions a les entitats subestatals, quan no es tenen competències pròpies en aquests afers, com és el cas de la situació del País Valencià, Catalunya i les Illes, Walzer no està lluny de defensar la màxima autogestió, autogovern o cogestió per banda de les entitats autonòmiques o federals i la conveniència que els migrats aprenguen la llengua pròpia del país (o entitat subestatal) on habiten. Per garantir una major integració, cohesió, els drets humans i la justícia social.

Els seus recursos intel·lectuals, els de Walzer, és la reflexió molt acurada d’un fenomen, en aquest cas, «l’alliberament nacional», el mira per l’endret i pel revés, analitza els pros i els contra, la paradoxa i la seua negació, els moviments pendulars que diria Polanyi, que es produeixen en les «transformacions socials» i en les revolucions d’alliberament nacional, com els fets, les intencions que impregnes als canvis socials i les conseqüències no previstes, ens retornen com un bumerang, en forma de reacció contrarevolucionària, fanatisme religiós i retorn de les dones a situacions de discriminació, tot i que John Gray, amb ironia, afirmaria que ‘revolució i contra-revolució’ formen part , de la cara i la creu, del concepte occidental de ‘progrés’ i que la seua visió lineal del temps i de la història són deutors del cristianisme o, en el seu cas, no sé si podria estendre’s a altres casos, de la tradició, «secularitzada» o fanatitzada, de les religions monoteistes, en el cas, que analitza, judaisme, hinduisme i islamisme, la formació de l’Estat d’Israel, de l’Índia i Algèria, aquests dos darrers, després de la colonització anglesa o francesa. En alguns casos, conversa amb Clifford Geertz a propòsit de grups reformistes al Marroc,: «Eren musulmans d’oposició… En el que havia estat un subtil menyspreu medieval envers els infidels, hi va lliscar una tensa nota moderna d’enveja ansiosa i d’orgull defensiu». Però els ulemes foren incapaços de promoure una política nacionalista moderna i varen trobar, al seu torn, l’oposició dels musulmans «moderats», que demanaven als francesos que acceptaren el dret islàmic en matèria de família… estaven conformes amb l’opressió colonial i eren enemics dels revolucionaris antiimperialistes; esmenta Walzer les versions de la política secular als inicis del segle XX, Lenin a Rússia i Atatürk a Turquia, Nasser a Egipte i el partit Baas a Iraq i Síria, que considera exemples d’autoritarisme de tipus secular; també esmenta els casos de Palestina, Pakistan, Catxemira… com contradiccions, escissions o minories sota dominació després dels processos d’alliberament dels estats analitzats. L’alliberament sempre està obert a completar-se.

Al Prefaci, Michael Walzer explica quin és el seu objectiu: «El meu propòsit en aquest llibre és analitzar una ‘pauta recurrent’, i en la meua opinió ‘pertorbadora’, de la història de l’alliberament nacional. Tractaré d’un conjunt reduït de casos: la creació de tres estats independents als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial -l’Índia i Israel el 1947-1948, Algèria el 1962- i em centraré en els moviments polítics de tipus laic o secular que aconseguiren crear un Estat i els moviments religiosos que plantejaren un repte a aquest assoliment, si fa no fa, trenta anys després». Hi ha casos tant o més pertorbadors, el d’una parella, Daniel Ortega-Rosario Murillo, que protagonitzaren, junt a d’altres, el derrocament de la dictadura de Somoza, a la fi dels anys setanta, des del FSL -Front sandinista d’alliberament de Nicaragua- i després de més de 40 anys, encapçalen, encara, la presidència del Govern de Nicaragua, des de posicions més conservadores i en aliança amb els preceptes de l’església tradicional. Recordem que llavors, a finals dels anys setanta, amb Ernesto Cardenal, Sergio Ramírez, Ortega, Murillo, i altres impulsaven l’alliberament des de posicions “secularistes”, però d’una religiositat lligada a la teologia de l’alliberament. Alguns d’aquests dirigents, en aquest curiós cas, han estat en «l’alliberament» i en «la contrarevolució». Aquest anàlisi també es podria ampliar a una altra parella, la dels governants nacionalistes espanyols del PSOE, F. González i A. Guerra, als anys setanta, a l’inici també semblaven crítics amb la dictadura franquista, fins i tot reconeixien el dret a l’autodeterminació dels distints pobles de l’estat espanyol, però molt prompte, el 1977-78, canviaren d’estratègia política i començaren a defensar la indissolubilitat de la nació espanyola i, ara, després del 2017, en relació amb Catalunya, adopten posicions molt semblants a la dreta i a l’extrema dreta, sobretot en defensar un concepte de nació espanyola unitarista amb el mínim reconeixement a l’autogovern de les comunitats que formen els Països Catalans, que, constitucionalment, sentenciaren d’impossible federació o confederació. En realitat, són les posicions que han defensat gairebé sempre en privat i en públic, però abans les dissimulaven una mica més; no obstant això, durant la reforma de l’Estatut de Catalunya impulsada per Pasqual Maragall i la immensa majoria del Parlament de Catalunya, es van descarar, i des de llavors, han anat cap a una involució política i nacionalista més gran i més intolerant amb la resta de comunitats no castellanes, sobretot quan es tracta de les comunitats catalàniques.

Adverteix Walzer que «els tres moviments d’alliberament nacional que considera ací foren blasmats com a «occidentalistes» pels seus crítics religiosos (però també pels crítics postcolonials). L’acusació és sens dubte certa. En molts aspectes els alliberadors imitaven la política de l’esquerra europea. Puix que aquesta és la font de les meues idees polítiques, personalment la crítica no em fa cap nosa. Però apunta un altre aspecte de la paradoxa de l’alliberament nacional: els militants que havien anat a escola amb la mateixa gent que representava el poder imperial contra el que lluitaven i tenien una visió de la seua pròpia nació realment molt propera a allò que Edward Said va dir «orientalisme». Aquest terme, igual que el rètol «occidentalista», se suposa que és pejoratiu, i tanmateix hi ha molt a dir en favor dels «orientalistes» -també algunes coses en contra-. La relació problemàtica dels militants de l’alliberament nacional amb la nació que aspiren a alliberar és un aspecte central de l’argumentació desenvolupada als capítols que segueixen. Aquesta és la «relació interna» que pretenc analitzar», confessa Michael Walzer i rebla el clau quan afirma: «De fet, és una relació que explica moltes coses de la contrarevolució religiosa». És un teòric, però li agrada escriure a partir de l’anàlisi de temes concrets per saber perquè a l’esquerra laica o secular se li presenten moltes dificultats per a dur a terme i mantenir l’hegemonia política i la reproducció cultural (Gramsci). Per això proposa formes de compromís des d’unes propostes d’hegemonia negociada.

Hi ha quatre apartats principals, un post scriptum i els agraïments. En el primer capítol, Michael Walzer es refereix a tots tres moviments d’alliberament el Congrés Nacional indi (de Nehru/Gandhi/ Rajkumari Amrit Kaur), el sionisme laborista (Theodor Herzl/Ben-Gurion) i l’FLN (Front d’Alliberament Nacional algerià, de Ben Bella/ Frantz Fanon/ Djamila Bouhired fins al revés de la dictadura militar de tipus tradicional, de Boumedian, el 1965 ). També fa referència a l’èxode israelita antic d’Egipte, l’exemple més primerenc, en la literatura i potser en la història, de l’alliberament d’una nació de la dominació estrangera. En el segon capítol examina amb detall la pauta recurrent en el cas que millor coneix, el moviment sionista i l’estat que va crear, els inicis seculars i el producte actual farcit de fonamentalisme religiós, autoritarisme nacionalista i militarisme. En el tercer capítol considera una visió alternativa dels tres casos, negació de la paradoxa defensada sobretot per autors marxistes (Edward Said, Perry Anderson, Aloysius, M.N. Roy, fundador del Partit Comunista a l’Índia…). En el quart capítol aborda una segona visió alternativa, desenvolupada per autors indis del corrent dels estudis postcolonials. Després planteja la qüestió de si l’alliberament nacional té futur, des de l’anàlisi del cas de l’Índia i després, de nou, el d’Israel. Al remat, escriu un post scriptum, sobre el cas dels Estats Units, la comparació, semblances i diferències amb els casos analitzats anteriorment, sobre si les institucions polítiques seculars sobrevisqueren i fins i tot s’enfortiren en aquests anys de reviscolament religiós; considera que els Estats Units són el primer cas d’estat secular de la història al segle XVIII i s’interroga si aquest fet és un altre exemple d’excepcionalisme nord-americà. Tracta de donar resposta amb la política d’alliberament nacional del segle XX. I, finalment, fa els agraïments a Andrew Koppelman, Charles Taylor, Bonie Honig, a Ian Shapiro, a Gur i Dahlia Ofer, Michel Rustin, Brian Knei-paz, Mitchell Cohen, Rajeev Bhargava, Karuna Mantena, Bruce Ackerman, David Bromwich, Steven B. Smith, Joseph Barret… i a Judith Walzer, la seua crítica més estreta a la que gairebé sempre li fa cas quan es tracta de revisar i millorar els textos escrits.

Walzer, recollint la tesi de Marx i de Freud, sobre el retorn d’allò ocult o reprimit, que també han fet servir alguns dels més destacats membres de l’Escola de Frankfurt, afirma que el tradicionalistes no estan tan a prop, en esperit o creences, dels seus ancestres com a ells els agrada pensar; potser no se senten alliberats, però l’experiència de l’alliberament els ha canviat sovint per vies que ells mateixos no entenen. El desenllaç de la contrarevolució és incert. Afirma que està fora del seu abast aventurar-ne alguna conclusió, puix que els esdeveniments, en aquest aspecte, encara no han finit ni a l’Índia, ni a Israel ni a Algèria. El retorn d’allò negat ha comportat un nacionalisme religiós militant que ha alterat radicalment la política de tots tres països (i la de Palestina també) però que encara no ha desbordat o desbaratat el projecte alliberador. En observar, des de fa molts anys, la discriminació, la repressió i els drets de ciutadania a tenir un estat propi, negats a la població sahrauí, palestina o catalànica, espere l’inici del procés d’alliberament o, si més no, el «retorn d’allò negat» i no apareix enlloc, en un cicle contrarevolucionari intens, extens i persistent; molts «nacionalistes furibunds», posem per cas, d’algun lloc de Catalunya, les Illes o del País Valencià, no tenen el sentiment que se suposa que tenen els ciutadans de tindre responsabilitat envers el conjunt: no reconeixen un «bé» que siga comú a ells i a la resta de la ciutadania d’Israel o dels PP.CC., en defensa de la llengua, la cultura i la nació completa. El realitat això de “nacionalistes furibunds” és molt més aplicable als nacionalistes que tenen un estat, l’exèrcit, les policies, les lleis i els jutges al darrere i se senten impunes per imposar la violència sobre minories sense estat propi; quan la població d’una nació sense estat està molts anys subordinada a un estat que no és el propi, es generen un tipus de subordinacions, autoodis, contradiccions i dependències que dificulten la posada en marxa de l’estat propi, apareix l’oportunisme, mirar d’aconseguir qualsevol benefici que atorgue l’estat alhora que fugen de les càrregues corresponents… La companyonia dels ciutadans democràtics i la llibertat absoluta de debat pròpia d’una política democràtica els són en gran mesura alienes. Ells participen d’una companyonia més antiga, accepten l’autoritat de les directrius emanades del seus rabins, ulemes, sacerdots corresponents o dels estats que els subordinen, i voten com un bloc compacte, en defensa de la tradició de passivitat, provincianització i subordinació, de l’aclimatació a les condicions d’opressió, minorització i discriminació d’una ciutadania que no accepte la situació de subalternitat.

Walzer fa una reflexió interessant sobre el fracàs dels revolucionaris cosmopolites, i sobre l’èxit -tot i que amb matisos- de l’alliberament nacional. Apunta que l’internacionalisme proletari no ha reeixit enlloc a desplaçar, ni tan sols per un període breu de temps, la identificació nacional. Marx potser tenia raó, diu Walzer, quant a la importància dels interessos de classe, però no hi ha dubte que s’equivocava pel que fa a la capacitat d’atracció relativa de la política basada en la classe i la basada en la nació. A tot arreu el govern estranger s’ha viscut com una forma d’opressió nacional, les misèries de la qual eren compartides per totes les classes socials. L’oposició al govern estranger travessava les divisòries de classe. Encara que l’oposició fos iniciada i dirigida per grups de classe alta o mitjana, els obrers i camperols s’hi afegien. Després del triomf de l’alliberament nacional potser vindrà, o no vindrà, un moviment d’alliberament cosmopolita: això és una qüestió oberta i de creativitat. Però mai no ha vingut abans i ens esforços esmerçats a fer que vinga primer no condueixen a res semblant a un alliberament.

Amb l’ajut d’Amartya Sen, Uma Narayan i Gramsci, entre d’altres, Walzer remarca que la visió tradicionalista del món no pot ser negada, abolida o prohibida la necessitat de negociació, de compromís, d’hegemonia, en el sentit que el grup dominant sacrifica una certa porció del seu poder i fins i tot -cal suposar-ho- dels seus principis. Aquest procés produirà, exactament igual com la «negociació», diferents tipus d’alliberament, diferents modernitats, diferents configuracions seculars. El reviscolament religiós escomet directament la idea mateixa de la igualtat de gènere. Els alliberadors en el judaisme -on aquesta subordinació de les dones havia pres formes diferents de les pròpies de l’hinduisme i l’islam- també es varen trobar esbalaïts i desarmats davant una nova situació: la predisposició de moltes dones a retornar a l’ortodòxia i acceptar una reedició de la vella subordinació. Es varen mostrar també estupefactes davant la ferocitat de l’atac dels fanàtics religiosos a la igualtat de gènere allà on pogués existir. També remarca Walzer el fet del feminisme que reivindica la igualtat de gènere a tots els àmbits, de les dones jueves, islàmiques i hindús, des de la mateixa tradició religiosa que les discrimina i subordina, en interpretar la Bíblia, l’Alcorà, els textos hindús, des de la critica feminista contra l’hermenèutica patriarcal d’aquests textos «sagrats». Algunes dones religioses, comencen a proposar-se ésser rabines o exigeixen la igualtat completa amb els homes inclús en l’àmbit religiós. El compromís crític amb les creences religioses és alliberador en el sentit que deixa les coses més obertes, els diferents desenllaços depenen de la resistència i l’energia dels homes i les dones compromesos amb l’alliberament nacional, que han d’identificar-se estretament amb les tradicions de la seua nació i alhora han d’oposar-se radicalment, i sense concessions, a totes les formes versions de la passivitat i l’opressió tradicionalista. I conclou que les tres nacions que ha examinat, encara han de ser alliberades. Perquè l’alliberament no s’atura: és un projecte en marxa.

A la contracoberta hi ha una síntesi molt eficaç, on s’explica breument que «Un dels esdeveniments més sorprenents -per imprevist- de les darreres dècades ha estat el rebrot d’una religiositat extrema, considerada sovint fonamentalista, en societats que havien conegut processos polítics profundament secularitzadors i progressistes. El retorn d’una religió intolerant i assertiva en contextos polítics marcats pel laïcisme- per la separació entre religió i política- és la paradoxa de l’alliberament».

En realitat els qui vàrem viure, amb prou consciència analítica i social, els anys setanta sabem que la religió, les religions, en general, semblaven un fenomen residual, a extingir, una antigalla, una relíquia del passat, com els devia semblar als il·lustrats durant la Revolució francesa, tot i que el poder, el Concordat i el reconeixement dels privilegis de l’Església catòlica a l’estat espanyol, disfressats d’una constitucionalitat enganyosa, en realitat va propiciar una continuïtat amb el règim dictatorial anterior. Les esglésies han vist com disminuïa fortament la presència dels seus fidels i s’han sectaritzat i adaptat, a contracor, a una contemporaneïtat problemàtica, per tal de mantenir els seus privilegis, els seus preceptes de moral tradicional i les ingerències polítiques, però les religions de tot tipus, en sentir-se ferides, s’han reviscolat i rebrotat amb un replegament i una fúria inusitada, com si en sentir-se amenaçades de mort i plenes de ferides, reaccionaren amb més virulència i ferocitat.

«A partir de tres casos històrics, l’Índia, Israel i Algèria, Michel Walzer analitza un fenomen ple de contradiccions. La primera fase de l’alliberament nacional, la seua condició mateixa, passa per la negació de la cultura tradicional del poble que s’allibera. Els promotors seculars de l’alliberament nacional consideraven que aquesta cultura tradicional nodria la passivitat i el conformisme, l’adaptació a les condicions d’opressió o d’exili. Posteriorment, la manca de compromís amb les creences tradicionals genera tot tipus de desencontres i neguits que, a la llarga, transformaran el panorama polític en un sentit imprevist, sorprenent, decebedor per als alliberadors i en tot un cas explosiu».

Si comparem les anàlisis de Walzer al nostre cas particular, el País Valencià en el context social, econòmic, cultural i lingüístic dels Països Catalans, podem veure que la proposta alliberadora de Joan Fuster, només insinuada, suggerida, com a construcció inclusiva i democràtica, com a horitzó de futur, des del dret a decidir, va rebre, per banda de una part de la societat valenciana i de més enllà, un rebuig contundent i virulent, o una indiferència molesta a les aspiracions merament regionalistes (o parcialment nacionals), en sentir-se agredits perquè qüestionava les bases estructurals d’una societat tradicional amb «el regionalismo bien entendido»; un país aclimatat a la tradició nacional espanyola que produeix el tradicional reaccionarisme espanyol i la dictadura primoriverista i franquista, així com les continuïtats posteriors; una reacció furibunda sense voler analitzar les avantatges, els interessos, les conveniències per a la cultura, l’economia i les comunicacions de les diferents societats, el reforç i el reviscolament per a la llengua i la cultura catalanes d’una cooperació necessària per reeixir dels intents de genocidis culturals, lingüístic i nacional anterior.

Walzer subratlla que la seua intenció al llarg d’aquestes pàgines, en analitzar aquests tres casos de revolució secular truncada, és la comprensió, no tant l’explicació científica. Perquè segons com es presenten aquests casos i d’altres que no analitza podrien no tenir validesa universal ni podria concloure el que conclou, més com ensenyament, guia o referència. Però, en qualsevol cas, el seu relat tan detallat i amb tants matisos i complexitat, inclús en la mínima expressió, sí que aporta una recerca necessària: què se n’ha fet de l’alliberament nacional? En què ha quedat les aspiracions a construir estats de nou encuny des del secularisme i on ha anat a parar una descolonització que pretenia la igualtat de gènere i l’arraconament de la religió a l’àmbit privat, des de la separació de la política de la religió? Es poden treure conclusions per a la situació del nostre país, posem per cas, reconèixer la necessitat de negociació i de compromís amb una tradició que no soscave el dret a la igualtat de les dones, que no discrimine la ciutadania en llengua, cultura, nació i dret a decidir. En el cas de les propostes nacionals i polítiques de Joan Fuster, hem vist al País Valencià, des de fa 40 anys, unes minories amb gran influència i ressò social i comunicatius, que dominen gairebé tots els mitjans de masses, amb el suport de les inèrcies i les estructures profundes l’estat espanyol i els provincials amb vocació d’ésser satèl·lits, van tramar, durant la Transacció, una resposta reaccionària, violenta i autoritària, impròpia d’una democràcia i del dret a la llibertat d’expressió política, cultural, lingüística i nacional en l’espai públic; i ho observem, perfectament, com a expressió simbòlica i real, quan l’extrema dreta (i bona part de l’esquerra nacionalista espanyola) fa servir, les avingudes de nom Espanya, com a manera d’aniquilar el nom d’Enric Valor, fer-lo desaparèixer d’una via pública important, marginar-lo de la presència pública fins foragitar-lo a la perifèria de la perifèria de Mutxamel. Una concepció d’Espanya que serveix per esclafar les minories no castellanes i foragitar-les de l’espai públic, en llengua, cultura, economia, fiscalitat i redistribució dels fons europeus. El mateix que ha Mutxamel, han fet altres ajuntaments del País Valencià amb Joan Fuster, amb Vicent Andrés Estellés o amb el nom propi del nostre país, el País Valencià o els Països Catalans, com si no tinguérem dret a tenir ni un nom propi, ni poder dir el nom de la nostra llengua catalana, més enllà de l’espai acadèmic, ni poder posar els noms dels escriptors que han defensat millor el valencianisme polític i literari, assumint la catalanitat històrica, social, cultural i lingüística que ens pertoca a la ciutadania valenciana del País Valencià… Han sigut les respostes violentes i contrarevolucionàries sense ni tan sols haver-hi hagut cap revolució ni cap alliberament nacional, només proposar-los per al debat inclusiu en unes circumstàncies dictatorials, a l’inici de la dècada dels seixanta i sense mitjans propis posteriors, que ens permetera auto-centrar-se i defensar-se davant els atacs de la majoria hegemònica del nacionalisme espanyol, llengua i cultura oficial, supremacista gairebé única i estatal. Només enunciar-les o proposar-les per escrit per a la reflexió intel·lectual i el debat és impossible perquè la resposta és d’una violència desfermada. I és que des de molts sectors socials, educats en la dictadura o en la banalització postfranquista posterior, la incitació intel·lectual i la reflexió sobre el país esdevé sobrera. Això és el que no fa Michael Walzer, en analitzar detingudament i a consciència, què se n’ha fet de l’alliberament nacional i veure com es pot continuar defensant el secularisme, la igualtat de gènere i la no discriminació per motius d’imposicions religioses; com combatre un fonamentalisme fanàtic que voldria el retorn des d’una «masculinitat ferida», a unes pràctiques patriarcals que voldrien el reton de les dones a les llars de la dominació, la relegació i la subalternitat. Una religiositat que s’imposa autoritàriament i sectària davant un secularisme que alguns experimenten com una amenaça a les seues formes de vida tradicionals i discriminatòries.

«Vet ací una de els paradoxes centrals del nostre temps. En aquestes pàgines Michel Walzer -un analista i un teòric de primera fila indaga amb agudesa i penetració en els replecs d’una història complexa, farcida d’ensenyaments també per a contextos allunyats, en principi de les experiències concretes a les quals s’aproxima».

Potser no es pot considerar cap pauta que es puga convertir el llei universal, perquè seria massa pretensiós i les profecies no serveixen per orientar-se, però aquests moviments pendulars de la història de les revolucions d’alliberament i la probabilitat de contrarevolucions religioses, cal tenir-les en compte per saber per on pot venir la contrarevolució integrista i veure les maneres de fer les coses perquè els fonamentalismes i les involucions reaccionàries i autoritàries, fonamentades en religions ancestrals, no tinguen la darrera paraula. En una societat pluralista, com suggereix Walzer i proposava Rawls a Teoria de la justícia, les concepcions de món, antagòniques, han de poder solapar-se i possibilitar la convivència des del respecte i el reconeixement als altres o des de la simple ‘tolerància’; la uniformització i la marginació de les minories des d’una hegemonia forta, impositiva i dominant, on preval la llei de la majoria, és una via autoritària, pròpia de societats primàries i antidemocràtiques. En el cas de l’alliberament secular es produeix el retorn d’allò negat, en el cas de les tradicions autoritàries que reprimeixen la possibilitat de l’alliberament i neguen les minories nacionals, no sabem encara què fer per poder vèncer les resistències i una violència ferotge que no deixa ni plantejar-ho teòricament o simbòlica. Des de l’estat s’aplica el codi penal de manera implacable si es defensa, en la pràctica, el dret a decidir, a Catalunya; al País Valencià no és pot ni debatre públicament, de manera assossegada, als grans mitjans de comunicació de masses, les propostes centrades en el País Valencià o en els Països Catalans; s’ha fet tabú i s’ha censurat el debat de l’espai públic, sobre afers nacionals tret d’alguna revista universitària, com L’Espill, o a El Temps, i L’Avenç; com si debatre lliurement i democràtica, fos estigmatitzat i foragitat de l’esfera pública.

Hi ha una contrarevolució estatal i social ferotge sense que hi haja hagut anteriorment cap alliberament nacional, ni tan sols les mínimes condicions per debatre sobre aquestes qüestions sense amenaces, bombes, porres o violència.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER