El “miracle” de L’Espill

ESPILL 63 64

Sal·lus Herrero i Gomar

L’Espill és una revista de pensament i cultura fundada el 1978 per Joan Fuster, que durà fins el 1991. A partir del 1999 tornà a publicar-se, ja en una segona època. Un «miracle» cultural fet realitat des de la Universitat de València, un revulsiu en defensa de la reflexió intel·lectual en català i la traducció a la nostra llengua i cultura catalanes dels articles més interessants d’Europa i del món sencer. Sobre el problemes més punyents que ens afecten com a catalanoparlants del País Valencià o dels Països Catalans, però també com a ciutadania de l’estat espanyol, d’Europa i del món. En afers sobre feminisme, ecologisme, el pacifisme, Europa, els valors universals, la provincianització, el paper dels intel·lectuals, els factors tecnològics en l’era digital, els populismes, la democràcia, els drets humans, el nacionalisme, l’imperialisme, el patriarcat, la sostenibilitat ambiental, les literatures i les novetats bibliogràfiques, la defensa dels serveis públics (sanitat, educació, renda bàsica…), les desigualtats socials (nord-sud, centres-perifèries), la pobresa, la globalització, el debat entre el liberalisme polític i el socialisme, les anàlisis més esmolades i recents i l’observació de les innovacions del temps. És difícil trobar una revista que done compte d’aquests debats intel·lectuals tan interessants i vigents, des d’una reflexió intel·lectual rigorosa que incideix en analitzar les transformacions socials d’unes societats complexes i en risc.

El darrer quadern en circulació n’és el número doble 63-64 (corresponent a la primavera-tardor del 2020), que segurament es va retardar en raó de la situació pandèmica. A hores d’ara està ja a punt d’aparèixer el número 65, amb un prometedor dossier sobre “La Commonwealth catalanovalenciana”.

A l’editorial de L’Espill 63-64 -en el qual em centraré- es remarca que l’any 2020 ha estat l’any de la pandèmia de la Covid-19, un fenomen d’abast mundial, lligada a una època d’interrelació global accelerada, la pèrdua de biodiversitat, les contaminacions que posen en risc la vida de les societats humanes. S’esmenten les distintes restriccions i afectacions que ha provocat a la vida quotidiana a l’activitat econòmica, a la salut i a l’estat d’ànim de les poblacions, l’experiència del dolor i la pèrdua, la desigualtat social, com s’ha acarnissat en els més pobres i els més vells i febles. I les respostes, en general, des de la responsabilitat, però també des d’un “negacionisme” presoner del pensament màgic. El 2020 també és l’any de la derrota i el descrèdit, de la distòpia reaccionària del president Donald Trump, consistent en atiar i aplicar mesures polítiques basades en l’unilateralisme, el populisme, la demagògia i el supremacisme. El balanç és esfereïdor, però hagués pogut ser pitjor i derivar en una catàstrofe inimaginable, perquè s’havia posat el potencial més mortífer del món en mans d’una personalitat tan inestable i imprevisible.

S’assenyalen també, a l’editorial, fets com els canvis de societat de base agrària, els estats fallits, l’explosió demogràfica, les migracions, els conflictes per recursos escassos, les frustracions d’una globalització desequilibrada, el terrorisme islamista, les pulsions populistes sobre un fons de crisi climàtica, la necessitat d’aturar la dinàmica infernal de l’explotació abusiva i malbaratadora de recursos no renovables, la urgència de posar fi a la contaminació de mars i oceans, les emissions que acceleren l’efecte hivernacle, enmig d’una economia descontrolada que accentua l’explotació de recursos, les contaminacions, les contradiccions i les desigualtats social. En aquest context, des del País Valencià ens interessa les relacions amb Catalunya i les Illes, amb Espanya, on la democràcia està sotmesa a una dura prova i amb la UE, que tot i que és un factor positiu per tal de fer front a les dificultats que ha generat la pandèmia, en la fase post-Brexit, necessita progressa, millorar, enfortir-se i tenir en compte seriosament la situació dels països del sud. Aquest número de L’Espill està marcat, bàsicament, per articles sobre la pandèmia i un dossier sobre feminisme. Són reflexions que expliciten i analitzen un mon en transformació, que ens exigeix eixir de les rutines intel·lectuals i també repensar-nos a nosaltres mateixos. El nostre lloc al món, com a pobles de llengua i cultura catalanes sotmesos als avatars del segle XXI.

 

Dos articles excel·lents sobre la pandèmia

S’enceta amb un article de l’epidemiòleg Ferran Martínez Navarro, “La COVID-19. El comportament epidèmic a Espanya”. Repassa les diverses malalties infeccioses des de la pandèmia de la grip dels anys 1918-19 fins a l’actualitat (poliomielitis, paludisme, tifus, la varicel·la i la diftèria, la tuberculosi, el còlera, brucel·losi, la infecció meningocòcica, i la recent eradicació de la varicel·la, del paludisme, de la poliomielitis i, recentment, l’eliminació del virus del xarampió i rubèola. Analitza l’emergència de les malalties infeccioses com a conflicte ecològic, pel contacte directe entre els individus de la mateixa espècie o per la barreja d’espècies animals i vegetals que comparteixen el mateix espai que crea les condicions idònies per a l’intercanvi de microorganismes. En aquest context ubica la pandèmia de la Covid-19, analitza els factors biològics i epidemiològics. Analitza la pandèmia a Espanya, als Països Catalans i a altres parts d’Europa, la incidència en les residències geriàtriques, el personal sanitari, els factors de la desigualtats social, tant laboral com urbà; fa un balanç de la gestió de la pandèmia, la quarantena, la centralització, el desconfinament, la coordinació entre les distintes comunitats autònomes, l’estat l’alarma, les contradiccions i tensions, la distinció entre els criteris científics i els criteris polítics, les variacions nacionals i internacionals en la gestió de la pandèmia, el retard en els seguiments, els problemes en la presentació de les dades, la manca de recerca activa de casos i de prou proves de PCR. L’estat espanyol s’ha situat amb una morbiditat per milió d’habitants de 9.396, la primera posició entre els estats de la UE en morbiditat i mortalitat, saturació del sistema sanitari (sobretot març-abril), la incidència de les condicions de vida dels jornalers al camp i l’augment de la taxa de contacte relacionat amb activitats socials i econòmiques, centrades en un Madrid desbocat; i una interessant bibliografia sobre pandèmies, infeccions, zoonosis, salut pública, epidemiologia i gestió política de les pandèmies i de les crisis sanitàries.

Josep L. Barona, catedràtic d’Història de la Ciència, a “Catàstrofe sanitària i sistema de salut. Les lliçons de la història”, analitza les causes de la pandèmia, basat en el reduccionisme víric i la crisi de l’ecosistema, remarca la relació entre la pandèmia i un model de globalització destructiu, l’explosió demogràfica, la pobresa extrema, la fam, la insostenibilitat i el deteriorament mediambiental, el canvi climàtic i les agressions sobre els ecosistemes. La vacuna és necessària però insuficient perquè les causes originades pels humans són profundes. Adverteix sobre la importància econòmica i política dels sistemes de salut, des de la Il·lustració, analitza els dèficits del mercat del primer liberalisme, basat en el laissez faire i la necessitat de la intervenció redistributiva de l’estat social per compensar les calamitats de les malalties infeccioses, les borses de pobresa i l’elevada mortalitat entre l classe obrera, com van analitzar Engels i Marx a Anglaterra. Assenyala el trànsit de la caritat de les institucions de beneficència (mitjan segle XIX) i de les lleis de pobres cap a l‘estat providència, a inicis del segle XX, per a regular l’educació obligatòria, el treball de els dones, els accidents laborals, la protecció de la infància o l’atenció als malalts, pròpia de la tradició catòlica, l’assistència sanitària (caixes de malaltia, iguales o societats de socors mutus), d’on naix el perfil del metge compromès amb la salut social, el procés d’higienització del medi urbà i rural, les campanyes sanitàries contra les malalties socials dominants, el naixement de la medicina colonial, la lluita contra les infeccions i epidèmies, les polítiques d’urbanisme i habitatge, les polítiques preventives i sanitàries de l’estat providència, concretat en la creació dels cossos de sanitat, laboratoris químics i microbiològics, instituts municipals i provincials d’Higiene a ciutats com València i Barcelona, arran de les epidèmies del còlera del segle XIX. A València, les seccions de salubritat, d’inspecció mèdica i higiene d’aliments i habitatge, de vacunació i epidemiologia van ser desenvolupades per Joan Peset Aleixandre, mentre que Josep Pérez Fuster dirigia l’Institut Municipal d’Higiene (1909) i l’Institut de Seroteràpia, Vacunació i Bacteriologia (1914), dirigit inicialment per Santiago Ramón y Cajal. Recorre la creació dels sistemes de salut a Europa i al món, amb la creació de comitès d’higiene i les polítiques de salut més destacades, la Societat de Nacions, l’Organització del Treball (OIT), la Creu Roja i l’Institut d’Agricultura (precursor de la FAO), en la lluita contra epidèmies i malalties socials, la medicina preventiva i d’assistència desenvolupades durant la República, aturades el 1934 pel govern conservador i encara que el Front Popular les va reprendre en 1936, el colp d’estat franquista i la guerra les va estroncar. Només anotar que el 2021 la despesa militar a l’Estat espanyol és tres vegades més que la sanitària; en un context de pandèmia s’ha apujat el 9% el pressupost militar, a l’inici de la pandèmia, va haver-hi una escenificació comunicativa militarista i una recentralització en les mesures a prendre, sense atendre les peticions de confinament que es demanaven des de Catalunya, el País Valencià i les Illes perquè des de Madrid no s’escampés la pandèmia.

A més del repàs excel·lent sobre la història de la medicina social, el més valuós són algunes reflexions finals sobre la pandèmia actual, on analitza com a finals del anys 1980 el neoliberalisme sanitari, de la mà de l’informe del Banc Mundial titulat «Invertir en salut», impulsa l’estratègia contra el sistema de salut universal, sistema públic i estat de benestar, la versió del darwinisme social, on es culpabilitza el pobre de la seua pobresa, el pecador del seu pecat i el malalt de la seua malaltia. Per tant, cal deixar que expie la seua «culpa», mitjançant el desmantellament dels sistemes públics de salut al servei dels beneficis privats. És la mercantilització de la salut i la transformació de malalt en client de serveis sanitaris esdevinguts negoci. Arran de la crisi del 2008, es deterioren els serveis públics sanitaris per augmentar la privatització. La pandèmia actual ha mostrat la greu errada i la irresponsabilitat d’aprimar les inversions en el sistema públic de salut i prioritzar la cobdícia dels sistemes privats que només cerquen més guanys, sovint al preu que siga. Remarca la necessitat d’analitzar les causes profundes, llegades al deteriorament ecològic, de la pandèmia actual, la urgència de prioritzar les polítiques públiques de recerca,, revisar el model de patents i propietat intel·lectual que resulta inadequat en la situació actual perquè genera desigualtats i mercantilitza la salut. La necessitat de posar en valor la importància de tenir cura del bé comú, la sanitat pública, la sanitat pública com a bé públic front els sistemes privats que tracten la salut com a negoci en mans de les grans companyies particulars. Un breu recull bibliogràfic sobre polítiques de salut pública, infeccions, canvi climàtic i problemes ecològics.

 

Miscel·lània sense pèrdua

Victor Maceda, a “Finalment, un país amb política. El valencianisme polític, de la marginalitat al Govern”, fa una anàlisi interessant, de la història més recent del valencianisme polític, des de la fundació de la UPV a principi dels anys vuitanta i les distintes coalicions electorals amb Esquerra Unida del PV, amb Els Verds del PV, fins aconseguir amb la fórmula de “Compromís” uns resultats electorals per poder formar part del govern d’esquerres amb el PSPV-PSOE en una segona legislatura política. A meu parer, les conclusions a què arriba són massa optimistes, amb un punt de balanç triomfalista; sobretot en considerar que ha sigut resultat de la ‘maduresa’ de l’electorat del País Valencià , associades al distanciament de les propostes ‘catalanistes’ de Joan Fuster, en realitat valencianíssimes i crítiques amb el nacionalisme espanyol que ens vol anihilar. Concretament, quan qualifica que el valencianisme ha deixat de circumscriure’s a la defensa de la normalització lingüística i cultural i el redreçament nacional, per abraçar la defensa del medi ambient, la lluita contra el canvi climàtic, les polítiques públiques de transformació social, de justícia social… Que jo recorde, des dels inicis de la UPV, abans del Bloc, mai el valencianisme polític es va ubicar només en la defensa única dels afers lingüístics, culturals i nacionals del País Valencià, sempre van ser-hi presents les altres qüestions reivindicatives que esmenta Maceda. Hi ha la tendència a pensar, quan es té èxit electoral que s’ha triat el millor i únic camí ‘recte’ possible. Però les coses, al meu parer, no van així. Si el PSPV-PSOE i Compromís han obtingut una millor representació parlamentària, en bona part és a causa de la catàstrofe política d’un PP farcit de corrupció, l‘esgotament i la fatiga crònica després de vint anys de govern autoritari i malbaratador d’una dreta corrupta i desvalencianitzadora. Les polítiques que afirma Maceda, de «solvència» mediambiental i de justícia social de Compromís, també a l’àmbit lingüístic, cultural, ecològic, etcètera, funcionen. Però també cal consignar aspectes com ara la impugnació pels Instituts més capdavanters en la defensa de la llengua i cultura catalanes del País Valencià, com assenyalava recentment Víctor Labrado (la plataforma per la Llengua, Decidim…), que critiquen la supressió de les línies en valencià a primària i secundària sense una proposta de normalització lingüística prou solvent. També son problemàtiques l’ampliació del Port de València i les agressions urbanístiques de l’Horta (túnels devastadors inclosos que acceleraran el transport privat), denunciades per associacions ecologistes i el procés de descatalanització i desvalencianització que ha continuat, des d’un pragmatisme polític oportunista i estrictament electoralista, que en compte d’associar-se i vincular-se més amb les Illes i Catalunya, per defensar llengua, cultura, economia, fiscalitat, comunicació, el corredor mediterrani, les societats de tots els països catalanoparlants, consideren, des del Govern valencià, que cal fer-ho, prioritàriament, des d’una perspectiva estatal. Aquests afers ben discutibles, posen en qüestió, al meu parer, aquesta gran ‘maduresa’ que s’afirma dels dirigents polítics actuals de la societat valenciana, sempre subordinats i dependents dels mitjans de comunicació i del poder radicat a Madrid. Potser el que no s’hagués imaginat mai el mateix Fuster, quan escrivia Un país sense política, és que el valencianisme polític quan arribaria al poder, no gosaria fer tot el possible per aturar el greu dèficit causat per l’espoli fiscal, no aconseguís posar en marxa la reciprocitat televisiva (poder veure les televisions i mitjans de comunicació de la resta del domini lingüístic catalanoparlant), que no es defensés el dret a decidir i més competències d’autogovern, que no es fes molt més per augmentar la presència del País Valencià en la defensa de la llengua i cultura catalanes (Institut Ramon Llull…), de tot l’àmbit lingüístic dels Països Catalans. Aquesta manca de consciència política de poble ‘molt acusada’, en realitat colonització política, cultural i mental, no és un resultat caigut del cel, sinó un producte històric, social i polític que s’incrementa quan s’abandona una posició reivindicativa i centrada sobre la prioritat dels interessos del País Valencià, des de l’obediència política valenciana, en tots els àmbits, també en defensa de la llengua i la cultura pròpia del país. Ens haurem «d’alegrar» que els debats sobre la filiació lingüística i la relació amb Catalunya, no es visquen «de manera tràgica» al País Valencià, però potser és perquè s’imposa el menfotisme, la indiferència, la desídia, la inoculació d’una desvalencianització i espanyolització accelerada. Per tant, humilment, pense que cal més perspectiva històrica per saber si «afortunadament, el PV ja és un país amb política» i amb polítics, que no continuen sent tan submisos a les directrius polítiques nacionals dictades des de Madrid i la seua agenda política. Els que parlen de novetats en el fet de centrar-se sobre el País Valencià, falsegen la realitat històrica. Perquè, pràcticament, des de la seua fundació, la UPV va centrar la seua acció política en el País Valencià sense renunciar, inicialment, a cercar la col·laboració possible amb les Illes i Catalunya. Després, cap a la fi dels anys vuitanta, la UPV va renunciar a aquesta possible cooperació en l’àmbit dels Països Catalans i alguns vam marxar d’aquest partit perquè ens semblaven renúncies gratuïtes i inconvenients; fou quan es passà a dir-se Bloc Nacionalista Valencià, i en aquest canvi de nom, en realitat es va produir una regressió política i un procés de ‘dretanització’ sota la direcció de Pere Mayor, amb pactes amb Convergència i Unió i en definir-se, com a ‘nacionalista’ valencià estricte, deixant de banda i marginant la definició de partit eco-pacifista, la justícia social i la solidaritat amb la resta del domini lingüístic catalanoparlant perquè els feia nosa l’ecopacifisme i l’àmbit col·laboratiu de Països Catalans, per autocensura pròpia, pels atacs de brutalitat i de violència del feixisme i per comoditat adaptativa a les pulsions neo-conservadores del nacionalisme espanyolista de l’estat.

L’escriptor mallorquí Carles Cabrera, per la seua banda, repassa la plèiade d’escriptors manacorins a “Manacor, una literatura amb el cor damunt la mà”. Des de l’humanista Joan Baptista Binimelis (1539-Palma, 1616), que estudià medicina a València, i va escriure la Història general del Regne de Mallorca, a l’estil dels cronistes valencians Beuter i Viciana, i molts altres fins a l’actualitat. Entre els quals Antoni Maria Alcover (1862-Palma, 1932), que va començar a editar el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, que després va continuar Francesc de B. Moll, Aïna Moll i Sanchis Guarner fins a esdevenir el Diccionari Català-Valencià-Balear. Potser en el canvi de nom del “Diccionari de la Llengua Catalana” a “Català-Valencià-Balear,” el 1918, va influir, decisivament, que Alcover va sol·licitar ajuda econòmica al govern espanyol i al rei Alfons XIII l’hi concedí. Caldria investigar-ho, si la monarquia borbònica ho exigí, des de Madrid, perquè sempre ha tractat de dividir i separar els territoris catalanoparlants, en donar suport al secessionisme lingüístic, o, potser, fou una submissió voluntària del mateix d’Alcover en adaptar-se als designis reials, des d’una concepció cortesana, va contribuir a dividir les variants regionals d’una mateixa llengua catalana. I tanmateix, aquest diccionari, en realitat, malgrat el títol regionalista fragmentat, mostra que el català, valencià i el balear són una mateixa llengua catalana. Hi ha també, entre d’altres, Gabriel Fuster i Forteza (1901-1967), que publicà la primera Història de Manacor (1966); Sebastià Rubí (1905-1985), teatre i sarsueles -en destaquen els sainets Mestre Pep i el futbol (1925) i El tio Pep se’n va a Muro (1938); o el dramaturg Sabastià Nicolau (1923-2002). Jaume Vidal i Alcover (1923-Barcelona, 1991) que junt a Blai i Bonet, Josep M. Llompart i Llorenç Moyà, de la generació dels 50, va traduir A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, a més que fou un autor important, company de Maria Aurèlia Capmany. I més autors: Antoni Mus (Felanitx, 1926-Manacor, 1982), Guillem d’Efak (Rio Muni, Guinea Equatorial 1929/30-Palma 1995), Miquel Àngel Riera (1930-Palma, 1996), Guillem Vidal (1945-1992), Gabriel Galmés (1962-2001)…

Cabrera conclou que a Manacor hi ha un interès i una sensibilitat especials per la literatura i en aquest apartat assenyala alguna dona, com Maria Antònia Oliver i Maria Magdalena Gelabert que formen part de les lletres mallorquines en català. I ens preguntem, per força, com és possible que des de l’edat mitjana fins al segle XX, no hi hagen escriptores dones en català a Manacor? ¿Potser hi ha també escriptores, però no se les ha valorat prou per fer-les constar? Encara com a València tenim Isabel de Villena que ens salva d’aquest patriarcat escripturístic de segles; i després moltes escriptores valencianes, excel·lents, que han fet molt per la renovació pedagògica i la introducció del català a l’escola del País Valencià: Empar Navarro, Maria Ibars, Maria Beneyto, Carmelina Sànchez-Cutillas, Carme Miquel, Isabel-Clara Simó…

Anne Cheng, catedràtica d’Història intel·lectuual de la Xina i autora de Histoire de la pensée chinoise (Seuil, 2014), Gustau Muñoz hi tradueix un article publicat originàriament a Esprit 461 (2020), on analitza la polèmica sobre els «valors universals» en el context de la globalització, a partir dels anys vuitanta quan els estudis subalterns i postcolonials envaïen el discurs de les ciències socials occidentals, la Xina maldava per enfilar-se al tren de l’asiatisme que havia sorgit en la seua perifèria, «els quatre petits dracs» (Corea del Sud, Taiwan, Hong Kong i Singapur), canvis econòmics i de producció que incorporen elements bàsics del capitalisme i la militarització, sota l’aparador «comunista», acompanyat d’una reivindicació cada cop més ferma i fins i tot agressiva, de les «característiques xineses» en tots els terrenys i una pretensió d’universalitat xinesa que s’oposa a la Il·lustració europea i als drets humans. Hi ha l’interés d’harmonitzar els «valors xinesos» amb els «valors universals». Analitza el confucianisme com a humanisme lligat als valors universals de llibertat, igualtat i justícia, una síntesi entre confucianisme i ‘marxisme’ per justificar les polítiques dels governs xinesos. Segons Chen Lai, l’especificitat de la civilització xinesa i les seues característiques particulars, en contrast amb els valors occidentals serien: 1) el sentit de la responsabilitat passa per davant de la llibertat; 2) el sentit del deure passa per davant dels drets; 3) el col·lectiu és més important que l’individu; 4) l’harmonia és més important que la confrontació. Cheng denuncia que aquesta harmonia, «l’ascens com a potència pacífica» i l’universalitat que es predica de la Xina és de tot menys universal, són representacions fantasioses, essencialistes, reduccionistes i antihistòriques, que contrasten amb la brutal realitat que podem observar a la Xina, on tots els anys els informes d’Amnistia Internacional, l’assenyalen com l’estat amb la major taxa d’execucions de la pena capital. Conclou Cheng: «És més urgent que mai combatre la idea d’una especificitat xinesa pel que fa als drets humans fonamentals, una idea que tanmateix troba un suport poderós en la teoria de l’alteritat xinesa que defensen amb un cert èxit alguns intel·lectuals europeus, que encara són escassament conscients del fet que des de fa ja un temps han estat “provincialitzats”». Les crítiques a la vulneració dels drets humans a la Xina, no ens haurien de fer caure, a ‘nosaltres’ els occidentals, ni en l’auto-flagel·lació inútil, ni en el confusionisme intel·lectual, ni en el cofoisme institucional; ens haurien d’esperonar per a fer les transformacions necessàries, justes i urgents en afers de migració, de desigualtat social i crisi ecològica.

Hamit Bozarslan a “Antioccidentalismes i esquinçaments europeus,” traduït també per Gustau Muñoz, analitza els paranys i paradoxes del putinisme i l’erdoganisme que tracten de legitimar les seues pràctiques polítiques des del seu «antiimperialisme» en nom d’una missió històrica que els mena a dominar el seu «espai vital» amb una confrontació civilitzatòria amb Europa; s’assenyala que la guerra franco-alemanya del 1871 fou, en efecte, la prova per excel·lència del nacionalisme organicista, el triomf de l’antihumanisme i l’anticosmopolitisme. Analitza el contrast entre les dues concepcions de la nació, «l’organicista» i la «liberal». En conseqüència la guerra que hom presenta com si fos d’«Euràsia» i l’Orient, encarnats per Putin i Erdogan, tot i la retòrica d’«alliberar» els seus espais ex-imperials de la «dominació occidental», és en realitat una guerra que té els seus orígens a Europa mateixa. L’oposició entre «el liberalisme polític, l’universalisme, l’humanisme i l’imaginari d’una societat plural, d’un costat, i el sobiranisme, el nacionalisme, l’ideal d’una societat orgànica i el social-darwinisme, d’un altre».

Un article complex i molt elaborat, amb una extensa i intensa bibliografia, instituïda i «marginal», és el de Josep J. Conill sobre “Mimologisme in fabula: Kipling i el naixement de l’escriptura”. Les confusions del llenguatge pictòric, la invenció de les primeres grafies monosil·làbiques i les relacions d’homofonia, l’examen semiòtic via Lepaludier, Peirce, Kipling i Henry James, el paradigma indiciari (Carlo Ginzburg), del model de la simptomatologia o semiòtica mèdica, l’anàlisi del logocentrisme, l’etnocentrisme, la violència i l’abducció com a modalitat d’inferència a la millor explicació possible (Peirce); l’arxiescriptura, les relacions entre poder i escriptura (Lévi Strauss a Tristos Tròpics -Lliçó d’escriptura), on s’anota que la funció primària de la comunicació escrita és facilitar l’esclavització. La invenció de l’alfabet com a reducció del grau de contingència de la comunicació. Contrasta l’oralitat, com a paraula del testimoni, que s’erigeix en custodi privilegiat del sentit recte de la inscripció i cancel·la el conflicte hermenèutic, amb l’alfabet. Així, conclou, la disputa acarnissada entre iguals, nascuda de la voluntat de veritat, dona pas a la instauració d’una jerarquia testimonial i a la lluita pel monopoli del testimoni irrefutable, que esdevé el fil conductor de la trama de la Història. Explicita les resistències a eclipsar-se del tot rere de la ciència del llenguatge construïda sobre el desencantament de l’univers de la paraula i es lliura a la gran llibertat «marginal» de la literatura fantàstica o infantil.

El sociòleg David Murillo en “La raó populista en temps de globalització”, analitza la raó de ser, les pors amagades darrere del que s’ha anomenat populisme; les estratègies polítiques i comunicatives fonamentada en l’emocionalisme de la política, la difusió en xarxa i els factors que configuren el gir populista. També potser, un fenomen polític, enmig d’una fase de transició que avança cap a noves pseudo-democràcies creixement il·liberals o autoritàries on els pilars de la separació de poders i la llibertat de premsa, entre d’altres, s’aprimen. Insult, malaltia, connotació profunda i negativa del terme, com un estigma contra els altres, adversaris o enemics ideològics, de tot l’espectre polític, en plural «populismes» de les dues bandes: des de l’esquerra, la lluita contra el neoliberalisme per apoderar els moviments socials i recuperar la sobirania popular, vinculada a la tradició socialista i el populisme d’arrel conservadora, autoritari, centrat en la nació estat contra la globalització que pretén reforçar el sistema des de l’aparença «antiestablihsment». Amb Karl Polanyi associa el populisme a la crisi institucional i la necessitat de transformacions socials. Entre les pors explicita la por a quedar enrere, el creixement de les desigualtats no fa més que esquerdar la legitimitat d’unes estructures institucionals incapaces de donar resposta a la desigualtat en augment. El contracte social, de la segona postguerra mundial, el model socialdemòcrata, està trencat i sense reconstrucció fàcil perquè es va poder fer, en bona part, sobre l’explotació de la natura i dels països del sud. També explicita la por al mercat, la crisi axiològica del capitalisme. El màxim benefici passa per davant de tot i genera anomització, la despersonalització, la mercantilització laboral, de la salut, de la vida, els sistemes de control policial tecnològic, els nous valors capitalistes lligats a la ‘creativitat’, la innovació, el reconeixement públic, la competició, l’eficiència, la productivitat, l’adaptabilitat, la flexibilitat i la connexió social, on els valors vinculats a a solidaritat, la justícia social, la sostenibilitat ambiental, resten fora, posa com a exemple el model Amazon que es carrega les petites llibreries i la xarxa de botigues que generen convivència i trama social. La por a la irrellevància política, en un context on el pluralisme polític està en crisi; s’imposa el model de Silicon Valley, el nou capitalisme cognitiu o digital, un liberalisme econòmic però comprensiu amb les polítiques de redistribució social, fins i tot amb propostes com les de la renda bàsica universal; exaltació de la utopia tecnològica ‘capaç’ de contribuir al bé comú i solucionar la greu crisi ecològica. Inclús arriben a incorporar la política de les cures laborals i socials, pròxim als ideals llibertaris americans dels anys vuitanta però allunyada del tot de la noció d’estat mínim de Nozick basat en el capitalisme del laissez-faire. El model meritocràtic de la Badia de San Francisco, amb barreja multicultural, diferències abismals de renda, la fe en el progrés i en la cooperació ‘harmònica’ entre governs, ciutadans i països, mentre les grans corporacions, com Apple deixen de contribuir a l’erari públic milers de milions de dòlars gràcies al seu sistema d’enginyeria fiscal. Això genera una crisi de confiança en les institucions públiques que fa aflorar el populisme davant la necessitat i la dificultat de polítiques de reparació social, econòmica i ambiental urgents. Des d’un populisme d’esquerres, Chantal Mouffe diu: «La causa fonamental de la decadència de la democràcia en la política contemporània és el desequilibri principal que es desenvolupa entre el paper dels interessos corporatius i el de pràcticament tota la resta de grups». Des de l’extrema dreta, el Tea Party americà i els seus seguidors mundials, consideren que hi ha un capitalisme polític on l’elit dissenya i controla les institucions per al seu benefici, on la regulació evita la competència i els subsidis s’atorguen per mantenir l’statu quo. El candidat verd a la presidència dels Estats Units, Ralph Nader, considerava que som davant d’un capitalisme d’amiguets que té el potencial d’unir l’esquerra i la dreta polítiques. El pluralisme polític està en crisi perquè la igualtat fonamental de ciutadania i la capacitat d’influència d’uns i altres sobre el procés polític s’ha trencat definitivament. Al remat, conclou amb Polanyi i amb l’interrogant en un míting de l’acusat de ‘populista’, Bernie Sanders, què faries tu per la persona que tens al costat? Ens sona un interrogant molt estrany, però mostra la necessitat d’analitzar els factors estructurals que han anat fracturant la cohesió social els darrers temps i el desig de comunitat davant la maquinària d’un mercat despersonalitzat.

Kristzina Nemes, traductora hongaresa al català de Camí de sirga, analitza l’ofici de traductor arran els títols d’aquesta obra literària de memòria cultural. Estudi de cas basat en les traduccions del títol de la novel·la Camí de sirga de Jesús Moncada, que arrenca amb una frase genial d’Italo Calvino «Sense traducció, em limitaria a les fronteres del meu propi país. El traductor és el meu aliat més important. Ell m’introdueix al món». Arran els estudis de la memòria comunicativa, social, cultural i col·lectiva, de les pèrdues, els dols, les morts i les extincions, recorre els mapes de els diverses traduccions de Camí de sirga a altres llengües i les diferents solucions que s’ha aportat en funció de la pròpia realitat cultural de la llengua a traduir i la biografia del traductor. Les formes de transmissió més adient, a la comprensió i intel·ligibilitat, en les diverses tradicions culturals a les 18 llengües a les que s’ha traduït. Camí de sirga, és camí de remolc, paral·lel al riu, la confluència del Segre i l’Ebre, on les barques o vaixells eren remolcats per l’esforç humà o animal; fins al anys setanta sirgar era un treball habitual per transportar embarcacions carregades dels materials de les mines de lignit de Mequinensa. Un poble desapareix a sota d’una presa i un pantà franquista i Jesús Moncada, amb un treball tan dur com el del sirgar, estira de la corda de la memòria per a salvar de l’oblit el seu poble natal. Una resurrecció literària, una presa de consciència per recuperar-se de l’extinció i la mort per l’oblit. A les traduccions a les llengües romàniques més pròximes s’ha respectat el títol original, Camí de sirga, tot i que sona estrany o allunyat en castellà, portugués o gallec, no així a l’aragonés, més pròxim al català; la traducció a l’anglés va ser The Towpath (tow ‘sirgar’+ path ‘camí’), per canals anglesos, avui labors recreatives i no laborioses ni tedioses. En holandés, Het jaagpad (jaag de hagen ‘caçar’, anar cap endavant), jaagd door de wind ‘emportat pel vent’, pad és com weg, camí, semblant al remolc estirat pel homes, dones i animals; al francés es va traduir per chemin de halage (haler, ‘tirar de la corda’, sirgar una barca al llarg d’un riu, hateler, significa panteixar d’esgotament, esforços, dificultats, però a la segona edició van canviar el títol per Le testament de l’Èbre; a l’italià també el van traduir com Il testamento dei fiume. El traductor serbi, el va traduir con Sruseni grad (‘La ciutat destruïda’), per remarcar que els polítics podien destruir una ciutat per motius ideològics. La traducció a l’alemany va ser Die Versinkende Stadt (‘La ciutat que s’enfonsa’), vinculat a l’enfonsament, més connectat a la història alemanya. En romanès la tria de títol va ser ‘Camins que condueixen al cel’ (Drumuri care in cer) perquè el terme sirgar en el romanès actual és avui molt obsolet.

imona Skrabec, que la va traduir a l’eslové, va destacar la lluita contra l’oblit; en la traducció a l’eslové explica per què va triar Proti toku (‘Contra corrent’) quan s’hagués pogut triar vleci (‘tirar’) i pot (‘camí’/ ‘carretera’), però Vlecna o Vleccilna, pot dur a confusions, perquè vlacuga és el nom per dir prostituta, el camí per on passegen les prostitutes oferint els seus cossos, i calia evitar-ho. Contracorrent per mantenir viva la memòria col·lectiva, Moncada estira de la corda, és el llaüter que, amb ajut d’una corda gruixuda lligada dalt de l’arbre arrossega rere el vaixell de la seva vida. La càrrega de la memòria no és lleugera, l’escriptor continua el camí i com el matxo Trèvol, arriba a la vila que ja no es troba a cap mapa, perquè l’han destruïda, però que existeix en la seua memòria. El títol en hongarès és A folyók városa (‘La ciutat dels rius’)… En lloc de plorar-la, la novel·la de Moncada ressuscita la ciutat natal de l’escriptor condemnada a la mort per la dictadura.

En Anotacions sobre l’impacte digital en la democràcia, Manuel Alcaraz, analitza que la societat liquida de Bauman s’ha tornat gasosa, amb escenaris d’incertesa, en la qual la democràcia es veu amenaçada pel difícil reconeixement social de la seua complexitat (Innerarity); entre la noció d’Eco, dels integrats absoluts que confien que la tecnologia tindrà capacitat autoreparadora i els apocalíptics radicals, que tracen un camí cap a la distòpia i d’anihilació d’allò democràtic, considera que cal cercar el camí de la crítica per sortir de la banalització i la precipitació en el diagnòstic i en la comprensió del que està passant en el marc de les societats de risc (Beck) i la necessitat de responsabilitat i precaució davant el canvi climàtic i l’explosió digital en un marc social i econòmic determinat i un model d’estat complex i en transició. Analitza els problemes de legitimació des de la redistribució econòmica i el capital social d’una estructura democràtica lligada a una societat del coneixement, des del potencial democràtic de l’origen d’Internet (Castells) d’aventura llibertària i el llenguatge de les utopies fortament individualistes; sobre l’emfatització en la utilitat de les noves funcions i aplicacions digitals, el debat sobre si les màquines poden autonomitzar-se, on s’indica la complicació quan s’afirma que «els tecnòlegs poden veure avançar el seus somnis, fins ara, en general, irreprotxablement legítims, necessiten finançament, adequació a sistemes normatius preexistents i ajustos als macrorelats culturals que generen i mantenen horitzons de sentit». Al meu parer, els somnis tecnològics no són tan irreprotxables, caldria la crítica davant les innovacions de la tecnologia militar cada vegada amb armes més mortíferes i davant els aparells de contaminació crònica (avions, cotxes…) que posen en risc la reproducció de les societats humanes per l’augment dels riscos causats per l’efecte hivernacle i l’emergència climàtica. Com s’assenyala al llibre de Joan Ramón Capella, Entrada en la barbarie, ed. Trotta, Madrid, 2007, com assenyalava Sacristán, certes tecnologies són perilloses ontològicament, en si mateixa, doncs poden causar danys irreparables. Davant d’elles es raonable interposar un principi cautelar general, com adverteix Ernest Garcia a Medio ambiente y sociedad, Alianza, Madrid, 2004.

Analitza Alcaraz la novetat com a valor intrínsec, la modernitat associada al culte per la novetat, la postmodernitat, coma culte a allò fragmentari, la transmodernitat, com l’arranjament de tendències, teories i pràctiques generades, rebutjades i recuperades en diversos moments de la construcció de la modernitat, incloent la deriva de la Il·lustració cap al despotisme il·lustrat; sobre el progrés, el post-progrés i el neo-progrés. Es planteja la possibilitat de formular un humanisme digital, capaç de redefinir les obligacions morals dels tecnòlegs i la distinció entre nou i bo, el respecte als drets, la irrupció de la robòtica i la propietat intel·lectual dels innovadors i del dret de propietat, que no hauria d anar contra el bé comú com està passant en les vacunes sobre la pandèmia de la Covid. I L’ignorat marc general de l’explosió digital: el capitalisme cognitiu (Moulier-Boutang, la globalització i els seus efectes polítics i jurídics, l’atreveix-te a usar, llibertat d’elecció des de “l’imperatiu del consum» en el context de la globalització, competència, productivisme, desmesura, espectacularització de la intimitat, exacerbació de la subjectivitat des de l’exhibicionisme i la mercantilització emocional del jo, la vinculació de la tecnologia a la satisfacció de desitjos il·limitats, i tanmateix insatisfacció, el pas de ciutadà a consumidor; l’increment del marges de beneficis de les corporacions de Facebook a Instagram passant per You Tube, amb la col·laboració d’usuaris pagant per l’ús de productes travessats per la publicitat… Com adverteix Innerarity en el capitalisme global, el temps mundial ha entrat en conflicte amb el temps polític de les democràcies, el temps estratègic de les empreses i el temps psicològic dels individus. Al remat amb Marina Garcés, La Boétie i Rousseau, davant la instauració de l’imperi matemàtic de l’univers digital, que ens escolta tot el que parlem i fem i tracta d’avançar-se als desitjos, es pregunta si ara és més factible una situació òptima en què la servitud voluntària seria més planera per tal com els «amos» s’invisibilitzen, la pèrdua de sentit de les experiències polítiques conegudes i el risc que la democràcia deixa de reproduir els seus valors de legitimació. S’interroga i es qüestiona si les portes digitals s’obriran per aportar altres fonts alternatives de legitimació democràtica.

 

Un dossier sobre Feminisme

Capitolina Díaz a “Bretxes de gènere (salarial, de cures, de temps lliure),” inicia l’escrit amb un paràgraf de Global Gender Gap Report 2020: «Cap de nosaltres veurà la paritat de gènere en les nostres vides i probablement tampoc no la veuran moltes de les nostres filles. Aquesta és la troballa alliçonadora de L’informe Global de Bretxa de Gènere 2020, que revela que la paritat de gènere no s’aconseguirà en 99,5 anys». S’analitzen les distintes bretxes que hi ha entre dones i homes, també la definició de bretxa en el món físic que indica una obertura en una superfície, en principi anivellada, de manera que tots dos costats de l’obertura queden al mateix nivell i la metàfora de la bretxa com a idònia o no en el cas d’analitzar la jerarquització, la desigualtat i l’assignació de papers entre dones i homes, amb càrregues molt superior contra les dones en termes de treball, desigualtat i bretxa salarial, bretxa de cures i bretxa en faenes domèstiques, la bretxa i bretxa de temps propi. És obvi que una societat més cohesionada és la que no presenta ‘bretxes’, desigualtats entre dones i homes, en redistribució de riquesa i consum nord-sud. La política feminista denuncia aquestes desigualtats i injustícies socials, afavoreix la visibilització i la denúncia les desiguals responsabilitats salarials, en la cura de les persones dependents, a les tasques domèstiques, en la participació en la vida pública, fins i tot al descans i a la cura pròpia. Analitza amb Heidi Harman (1979) com el rol de les cures assignat i assumit per les dones és previ a la creació del mercat mateix, com el patriarcat és anterior al capitalisme i el que tenim a hores d’ara és un capitalisme patriarcal (heterosexualitat, homofòbia, criança dels fills i treball domèstic a càrrec de les dones, dependències imposades per dispositius estatals i privats; treballs remunerats i valorats dels homes i treball domèstic i de cures no remunerat i desvalorat que carreguen, bàsicament, la majoria de les dones; per desgràcia, com assenyalen Kitterod, Ragni Hege i Marit Ronsen, 2016), als països nòrdics, més igualitaris del món, la gran desigualtats continua tenint presència en la llar i en les relacions íntimes, en les relacions de parella, el dèficit de treball masculí de cures i domèstic només es pot resoldre amb l’increment de treball dels homes a l’àmbit domèstic, les cures i la seua reducció en els afers de l’esfera pública, i la consegüent augment de participació de les dones en la participació política i institucional. Hi ha una extensa bibliografia sobre desigualtat de gènere, polítiques feministes, bretxes salarials i de cures, dones i mercat laboral, paternitat compromesa, revaloració del treball de les dones, treball, cures i temps lliure, promoció de les dones i relacions laborals.

 

Ingrid Lafita, a “Filles de la Mare Terra. Les dones com a principals cuidadores, també, del planeta?” aborda, arran de la situació de pandèmia, les vulnerabilitats actuals i les majors càrregues suportades per les dones (Paula Moreno i Iván H. Ayala), les dobles jornades laborals, el treball remunerat, i el domèstic i de reproducció gratuït (Marta Roqueta). Yayo Herrero parla de les mares, però també de les àvies cuidadores i esclaves i de filles cuidadores. «Són vora 600.000 les persones que a l’Estat espanyol es vinculen professionalment al treball de la llar i les cures. La immensa majoria, quasi un 98%, són dones i gran part d’elles són migrants, sobretot les que treballen en la modalitat d’interna», escriu Cristina Barrial, que denuncia l’economia submergida, el treball de les cures és el treball pitjor pagat, que dibuixa un «lumpenproletariat femení» que sosté un sistema que les maltracta; Karin Nansen, presidenta de Friends of the Earth International, denuncia que la divisió social del treball existeix en totes les classes. Les dones amb més diners poden contractar dones més pobres per fer aquestes feines: cuinar, netejar, tenir cura de les criatures, dels malalts i de les persones vulnerables i d’edat avançada (Diverses autores, 2019). L’emergència no és només sanitària, és ecològica de maltractament, explotació i mercantilització de la natura, és feminista, de maltractament, explotació i mercantilització dels cossos de les dones i les vides. El poder patriarcal situa el mercat i els màxims beneficis al centre, l’ecologisme i el feminisme situen la vida al centre. Les lluites ecologistes i feministes van a l’una (Rachel Carson, 1962 Klein, 2015, Donella H. Meadows) denuncien la lògica de la contaminació química, de l’extralimitació del creixement i la insostenibilitat del planeta. La necessitat d’impugnar el sistema patriarcal des de l’ecofeminisme essencialista i l’ecofeminisme constructivista, amb alguna diferència, es denuncia que l’economia, la cultura i la política hegemòniques s’han desenvolupat «en contra de les bases materials que sostenen la vida« i proposen formes alternatives de reorganització econòmica i política, per recompondre els llaços trencats entre les persones i la natura (Yayo Herrero, en Ecofeminisme com a eina de transformació). També s’exposa el feminisme des dels països del sud, Vandana Shiva i Lolita Chávez, les dones indígenes, camperoles, rurals han de lluitar contra la mineria i les empreses elèctriques, però també contra les opressions de violència fins i tot als llits, a les cases, a les comunitats. El cos de les dones esdevé un camp de batalla i de resistència davant dels interessos del patriarcat i de les multinacionals. Es qüestiona la noció de «progrés» ens porta a no aturar i que s’estengui l’incendi que crema la nostra casa a escala planetària; Klein adverteix que el canvi climàtic és una batalla entre el capitalisme i el planeta i guanya el capitalisme (Castor, ZAL, urbanització de l’Horta, ampliació del Port de València, macrocentres a l’entorn de les Moles, projecte de parc aquàtic a València… Cada vegada més vulnerables davant la crisi ambiental, una creixent desigualtat entre el nord i el sud, els desastres naturals i la degradació dels ecosistemes vitals, producte de els crisis ecològiques per la desastrosa acció humana contaminant i inviable, afecten molt més les dones i els infants. Augment de la vulnerabilitat en funció del sexe, el gènere, l’edat i l’estatus socioeconòmic. L’actuació de les dones arreu del món per lluitar contra el canvi climàtic, tot i que les institucions continuen dominades per homes i la masculinitat. Alicia Puleo, qüestiona que, ara, hagen de ser les dones les que es responsabilitzen de salvar el planeta i «s’alliberi» els homes de les seues responsabilitats en la situació de desastre planetari. L’ecofeminista Maria Mies, afirma que l’única manera de salvar la vida a la Terra és aturar la guerra contra la natura i crear una civilització totalment nova, que no sigui patriarcal ni guerrera, basada en l’amor i en el respecte per la Mare Terra. Els homes també estan convocats a treballar per tenir cura del planeta, no poden estar les cures i reparacions només en mans de les dones.

 

Teresa Turiera-Puigbò, a “Encara hi ha algú al bosc. Supervivents de la guerra i de la pau”, comença amb una cita on es diu «Les dones són les que van salvar Sarajevo. Les dones són les que van defensar el país amb dents i ungles, les que van perdre marits i fills i les que han fet néixer i créixer una nova generació que malda per avançar malgrat el llast de la guerra». Vaig veure aquest documental a TV3, on les dones violades contaven la seua brutal violació, les ganes de treure’s la vida perquè no volien seguir en vida, els sofriments de tenir un nadó producte d’una violació, com alguna mare donava el nadó per a no matar-lo, algunes filles o fills adoptats que volien conèixer a les seues mares biològiques; a l’article de L’Espill es conten les dades i les biografies de les dones violades, Meliha, Nevenka, Milica, Ajna, Lejla, Stasa… Les Dones de Negre de Belgrad «Sempre desobedients i contra la guerra, el militarisme, el nacionalisme i el feixisme»; també impulsen campanyes de justícia transicional amb un enfocament feminista, model per afrontar el passat criminal en què les dones poden tenir un paper especialment actiu, accions al carrer, cursos, reparacions simbòliques. Aquest drama ha esdevingut documental, articles, exposició fotogràfica i també obra de teatre que girarà per tots els Països Catalans. Esteu convidats per conèixer la Nevenka, la Meliha, la Milica, l’Ajna, la Lejla, amb la vostra mirada. Jo mai oblidaré la seva, ens diu Teresa Turiera-Puigbò Bergadà, periodista i membre del Col·lectiu Cultura i Conflicte, Simona Skrabec va participar decididament en aquest projecte de denúncia de les violacions i l’ús dels cossos de les dones com a objectiu de guerra, com a traductora i facilitadora dels contactes per poder contar històries molt doloroses que han generat molt de sofriment i reclamen justícia i reparació.

 

Gayatri Chakravorty Spivak, a Poden parlar els subalterns? amb una extensa, intensa i imponent bibliografia intel·lectual occidental (i més enllà, també sobre afers, hermenèutica errònia i malentesos dels llibres sagrats i les tradicions de l’Índia), des de Michael Foucault, Gilles Deleuze i Guattari, Eric Wolf, Walter Benjamin, Althusser, Marx, Freud, Derrida, Edward W. Said, Paul Bové, Frederic Jameson, Bruse Tiebout McCully, Thomas Babington Macaulay, Arthur Keith i Arthur Mcdonell, Gramsci, Terry Eagleton, Perry Anderson, Jonathan Culler, Elizabeth Fox-Genovese, Sarah Koffman, J.D.M. Derrett, Ashis Nandy i molts altres, rastreja el subjecte ocult construït per alguns d’Occident, analitza el desig i la construcció de mites imperials i fa una deconstrucció de l’imperialisme a la manera de Saïd, centrada sobre la invenció de la tradició de les dones que es sacrifiquen a la mort dels seus marits en la pira funerària. Els homes blancs apareixen com a salvadors de les dones índies… I conclou que el subaltern no pot parlar. Les ubiqües llistes interminables que tenen la «dona» com una cosa sagrada no tenen cap mèrit. La representació no ha desaparegut. La dona intel·lectual com a intel·lectual té una tasca circumscrita de què no ha de renegar amb gestos triomfals. Una denúncia, amb Derrida, en el sentit que atribueix «la crítica radical el risc d’apropiar-se l’altre per assimilació». Entén la catacresi en l’origen. Demana una reescriptura de l’impuls estructural utòpic que consisteix a «fer delirant la veu interior que és la veu de l’altre en nosaltres». Li sembla a Gayatri Spivak que Derrida és més útil per  amostrar aquesta construcció deconstructiva que els autors de L’histoire de la sexualité (Foucault) i Mille Plateaux (Foucault i Guattari) i esmenta el llibre de Peter Dews The Logics of Disintegration: Post-structuralist trought and the claims of critical theory, Londres, Verso, 1987, perquè escriu des d’una perspectiva no crítica amb la teoria crítica en la localització dels «subjecte epistèmic», i coincideix en què el Subjecte en la Història del qual situa l’obra de Foucault és el Subjecte de la tradició europea. La traducció d’aquest excel·lent i extens document -tot un clàssic- sobre la invenció de la tradició i el destí de les subordinades, ha estat a càrrec de Maria Comas Carreras I Helena Borrell Carreras.

 

Una entrevista amb l’escriptor Burhan Sönmez

Una conversa amb l’autor d’Istanbul, Istanbul, Periscopi, 2018, Burhan Sönmez, «El populisme no deixa marge per a les relacions respectuoses», de Gustau Muñoz i Simona Skrabec. Conta Burhan que va nàixer el 1965, viu allunyat del seu país, exiliat a Londres, on fa classes de literatura. El 1996 va abandonar el seu país per la defensa de les llibertats, la democràcia i els drets del poble kurd. És membre del PEN Club International, parla del seu orígens i la seua obra. Explica que va nàixer i créixer en un poblet d’Anatòlia, la seua família es va traslladar a la ciutat i va començar l’escola primària allà. «Tenia dues llengües, el kurd que era la llengua dels meu poble i el turc que era la llengua de la ciutat i de l’escola. Ja anàvem avisats pels més grans del poble que era perillós parlar kurd si hi havia soldats a prop. Havíem de parlar turc a l’escola, el vàrem a prendre ràpidament, però al poble els xiquets eren castigats si parlaven kurd. Això era la política oficial del govern. Érem massa menuts per entendre la dimensió política d’aquesta situació. No era un problema greu per a nosaltres. Me’n recordo que tota l’escola havíem de cantar un himne cada matí. La darrera frase de l’himne deia: «Com en soc, de feliç, de dir-me turc». I nosaltres, un petit grup d’estudiants kurds, de vegades ho dèiem amb una petita variació: «Com en soc, de feliç de dir-me kurd». I rèiem. Els professors no ho sentien. Anys després vàrem entendre que aquest joc que ens feia riure era, a la fi, una qüestió de vida o mort». No puc deixar de comparar la seua situació amb la que vaig viure al meu poble; abans començar l’escola als cinc anys la meua mare em va advertir que no parlés valencià a l’escola davant dels mestres perquè em podrien castigar i em pegarien. Recordo que li vaig dir, com? Però si no sé parlar en castellà, què he de fer? Callar i aprendre’l ràpid… Efectivament, no podíem parlar a classe en valencià ni als mestres, si a algú se li «escapava» alguna paraula o frase en valencià, ens agredien de manera brutal… El que més em dol d’aquests records, no és només la repressió política de la dictadura feixista contra la nostra llengua i cultura catalanes, la brutalitat, la violència i la repressió que vam patir, sinó que anys després, gent pròxima, negués el que havia passat i jo ho conservava fresc en la meva memòria. Que em digueren que això ho exagerava, que el que m’havien dit és que era millor que parlés en castellà perquè l’aprengués el més aviat millor i tragués bones notes, que els mestres no pegaven per parlar en la nostra llengua… I sovint, m’havia de mossegar la llengua davant la negació i la tergiversació del passat, en àmbits privats, per a fer viable un present, volgudament, «desmemoriat», precari, amnèsic, on s’imposava el silenci de la versió oficial de l’estat espanyol, en boca del monarca: «Nunca fué la nuestra, lengua de imposición»… Quina barra!

 

Després de parlar de la «tolerància repressiva» de Marcuse, de les polítiques antidemocràtiques que venen de dalt i el consentiment de baix, li pregunten per la llibertat d’expressió, pels possible canvis a Turquia des de la societat civil contra un règim repressiu, per la força de l’oposició, per l’avenç del pensament crític i per les previsions polítiques. I respon que creu en tres coses. «La primera és l’ésser humà, que és bo i dolent alhora. La segona és la història. Res no ´s nou i res no s’ha acabat. La lluita pel bé persisteix. La tercera cosa en què crec és en mi mateix. Si faig coses boniques per a mi mateix i per a la gent que m’envolta, llavors seré capaç de formar part de la història en el bon sentit. La por personal no és res. Fins i tot Jesús no pogué evitar la seva fi, per què hauria de preocupar-me per mi mateix? La qüestió és què deixaré quan em moriré». Afirma que malgrat el vint anys de govern islamista, Erdogan és incapaç de reduir l’oposició al silenci. Hi ha la meitat de la població contra el govern; quan l’oposició està dividida és més fàcil la dominació, quan l’oposició s’uneix poden derrotar els candidats governamentals. Explica les tensions entre Turquia i els països europeus, pensa que no afluixarà en un futur previsible; considera que el populisme nacionalista del govern turc o del que sigui no deixa marge per a unes relacions respectuoses i per a criteris democràtics a escola internacional; explica la radicalitat del laïcisme inspirat en el pare de la pàtria turca, Kemal Atatürk, no ha acabat de guanyar, que l’ascens de l’islamisme de dretes fa que hi hagi un empat en una lluita que durarà encara tot un segle llarg i serà desigual i penosa.

 

Li pregunten per la manca de reconeixement de la responsabilitat de Turquia en els fets esgarrifosos del passat, entre els quals el genocidi armeni, a diferència de l’Alemanya. Afirma que a Turquia, el nacionalisme, de forta base racista, és la religió de l’Estat. En el combat contra el Kurdistan, l’estat turc fa servir els ressorts i l mobilització per unificar-la, els governants afirmen que estan sent assetjats i atacats per enemics exteriors i interiors; actualment, ataquen els kurds per a protegir la unitat de la nació i les forces progressistes per protegir la religió.

 

Li pregunten per la llengua kurda, i la comparen als problemes considerables als que s’enfronta la llengua i la cultura catalanes, respon que la llengua kurda és parlada per quaranta milions de persones a Turquia, Síria, l’Iraq i l’Iran. Té problemes diferents segons els diferents països. En Turquia no teníem possibilitat d’estudiar en kurd perquè estava prohibit a les escoles i en totes les institucions oficials, incloent-hi hospitals, tribunals, etc. Quaranta-mil persones han estat assassinades els darrers trenta anys a Turquia en el decurs de la guerra civil contra els kurds. El resultat és que el govern turc hagué de posar en marxa un canal kurd de TV, que emet propaganda governamental; per un altre costat, la llengua kurda no és reconeguda ni tan sols al Parlament, al diari de sessions hi posen: «L’orador s’expressa en idioma desconegut». Actualment bona part dels polítics del partit pro-kurd estan tancats a la presó… La situació és molt millor a la Regió Kurda del nord de l’Iraq. Amb el govern kurd, l’escolarització es fa en kurd. Allà és llengua oficial. Quan observem els seus assoliments, ens fan enveja… Malgrat totes les dificultats, creu que la seua llengua materna reviscolarà en el terreny de la literatura, la música i l’art en mans d’una nova generació. Li pregunten per la seva novel·la Istanbul, Istanbul i la dificultat de compartir el dolor, la tortura, el sofriment atroç, comunicar l’infern… i respon des de la imaginació, l’esperança que ens dona força per anar endavant; parla de la possibilitat de transformació a Turquia gràcies a les dones, en la lluita contra la pobresa, el suport a l pau i la solidaritat com el principal objectiu de la seua novel·la Istanbul, Istanbul, i parla de la traducció al català de la seua nova novel·la, Laberint, a Periscopi, és la història d’un jove músic turc a Istanbul que decideix suïcidar-se però que acaba perdent la memòria. Enmig de la confusió es fa preguntes, la primera sobre el cos, el reconeixement físic, aporta sentiment d’identitat? La segona té a veure amb la ment, què és més alliberador, conèixer el passat o oblidar-se’n?

 

I els llibres…

Finalment, L’Espill 63-64 inclou una interessant secció de comentaris sobre llibres, que diversifica encara més el contingut del seu sumari, amb el contingut següent.

Àlex Matas Pons escriu en “Els trencants de la filologia humanística. Víctor Klemperer des de Dresden” a propòsit de Cultura/ El vell i el nou humanisme de Víctor Kemperer, traducció de Marc Jiménez Buzzi, 216 pp., 2019, Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona.

Isabel Ferrer Senabre escriu sobre el llibre Quinze dones valencianes, Antoni Furió (ed.) 420 pp. 2020, Catarroja, Afers.

David Murillo a “Josep Fontana: La mirada de l’historiador socialista, sobre el llibre La crisi com a triomf del capitalisme. Anàlisi del passat i perspectives marxistes de Josep Fontana, 228 pp., 2018, València, Edicions Tres i Quatre.

Anna Senent a “Feminitats i comunicació,” sobre Comunicar i marcar la diferència. Testimonis de joves periodistes valencianes, A. Carratalà Simón, D. Palau Sampio, R. Miralles Lucena i J.L. Gómez Mompart, eds. 241 pp., 2020, València, Publicacions de la Universitat de València.

 

Post-secriptum: El miracle

L’Espill, sí, és “un petit miracle” que periòdicament es produeix a València, en ple segle XXI. Però no hi ha “miracles”. Les coses mai no cauen del cel…

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER