Portbou, al centre del món

PORTBOU

Sal·lus Herrero i Gomar

He llegit aquests dies Cròniques des del centre de l’univers. Perseguint fantasmes a Portbou de Ramon Iglesias, Editorial Llibres del Segle, 2020, dins la col·lecció Què us diréque és una expressió que prové de Ramon Muntaner.  Amb aquesta expressió, el nostre primer prosista puntua regularment el relat per tal de propiciar proximitat amb el lector. Joan Fuster al tram final de la seua vida, després de les bombes que li van posar per assassinar-lo, quan la gent anava a fer-li entrevistes i mostrava la seua fatiga, deia, Què voleu que us diga?, en una versió semblant a la de Ramon Montaner -que va viure i escriure la seua Crònica a Xirivella, molt a prop de València.

Ramon Iglesias és periodista. Des del 1989 col·labora en diferents mitjans, a la ràdio, és gestor periodístic a Ràdio Girona i Ràdio Barcelona. Actualment és el director de continguts de la SER Catalunya. Des de l’any 2000 escriu al Diari de Girona un dietari setmanal sobre l’actualitat amb vernís literari i mirada mordaç. Durant cinc anys va fer una crònica setmanal a La Vanguardia. En aquests dos diaris, on Portbou apareix de forma recurrent com un indret mític, van començar a germinar aquestes cròniques, com s’escriu al plec de la tapa de la portada, on apareix una foto del restaurant modernista de l’estació de Portbou en plena esplendor i magnificència, quan el regentava Josep Mercader, fundador del Motel Empordà i de l’Almadrava Park de Roses, un dels inspiradors de la nova cuina catalana (després vindrien els Ferran Adrià, els germans Roca, Paco Fernàndez del Miramar del Port de Llançà…). Josep Mercader, fou amic de Josep Pla; a la foto, el restaurant de l’estació de Portbou sembla encara una referència internacional, amb les taules parades ambestovalles i tovallons blancs.

El contrast amb l’actual desolació és enorme, tret de quan a la darrera setmana de setembre, a les jornades sobre Walter Benjamin, que coordina Pilar Parcerisa, a les sales de l’estació es fan exposicions d’artistes sobre algun motiu del pensament i la vida de W. Benjamin, la maleta de W.B., els camps de concentració i de refugiats, les fronteres, la migració, la condició de pària, la cruïlla de camins, els abismes de la història, els senyals d’emergència davant la barbàrie, la cultura com a document alhora de barbàrie… Segurament entre Perpinyà i Portbou deu ser-hi «el centre de l’univers», si és que només n’hi ha un, perquè Salvador Dalí pronosticava, als anys seixanta, que estava a sota de l’estació de Perpinyà. Després la pintora Àngels Santos Torroella, dècades més tard, el situava a Portbou, almenys el centre de la seua vida, i, ara, Ramon Iglesias, l’ubica també a Portbou en el títol del seu llibre sobre les cròniques del seu poble. Un centre de l’univers (o multi-univers), a la recerca de la felicitat, el benestar, la justícia social i la identitat, sempre en disputa, tot i que cadascú pot triar el seu propi centre lligat a la infantesa, l’adolescència, on va fer el batxillerat (Max Aub), els primers amors, el descobriment de la música, dels plaers, de l’art o del sentit dels mots i del món.

El llibre li’l dedica a sa mare, «A la Juli, exemple de tenacitat vital». A la contraportada hi ha un llarg paràgraf de Xavier Febrés, que no m’estic de transcriure perquè sintetitza aquestes cròniques sobre Portbou: «Aquells que estimem Portbou celebrem que la seva davallada de població tingui almenys un narrador d’excepció, el periodista Ramon Iglesias, que amb ploma punyent ha descrit «el rovellat esquelet ucraïnès» de l’estació o la «gallinàcia línia fronterera» del tren convencional. De mirada mordaç, Ramon Iglesias escriu sense embuts sobre l’error d’abandonar el projecte de centre cultural Walter Benjamin a l’Ajuntament vell que «cau a trossos» i defineix Portbou com el municipi més arruïnat de la demarcació». Aquest llibre desplega allò que Ramon Iglesias ha convertit, en les seves cròniques periodístiques, en una especialitat que singularitza el seu estil: mesurada insolència, esperit crític d’observador directe, llibertat d’opinió d’un informador documentat que diu el que pensa i el que sent. Portbou també té brillants cops amagats com aquest. El poble, el seu paisatge, la seva gent, la seva història (inclòs algun passatge històric inèdit que l’autor treu a la llum) apareixen en aquestes cròniques sota una mirada local amb caràcter universal. Portbou coma centre de l’univers de l’autor perquè el que passa en aquest poble de frontera aconsegueix, sota la seva mirada, una autèntic interès general». Unes cròniques que recorden les pel·lícules italianes del neorealisme, d’Antonioni, de Fellini… on s’exposa la vida d’un poble de manera crua i descarnada. O potser els films més surrealistes de les cròniques locals que retraten les condicions humanes ubicades en un espai concret.

Inicia el llibre «perseguint fantasmes», on escriu «El restaurant de la sumptuosa estació internacional de Portbou ha tancat. Era l’últim establiment que quedava obert de tots aquells que durant el segle passat van acollir milers d’excitants històries de viatgers, fugitius, artistes, científics, polítics i espies. Era un vestíbul ferroviari esplendorós, amb una activitat similar a la d’un gran aeroport contemporani però amb charme i ple de llegendes. Sense les franquícies comercials que fan el món d’avui un lloc espantosament homogeni. L’estació és una colossal teranyina de vies d’ús escàs i records atrapats en una atmosfera silenciosa. Si els fantasmes existissin seria el millor lloc on mostrar-se». La colossal estació de Portbou, es conjuga amb la no menys mastodòntica església neogòtica que hi ha al costat, també construïda per l’estat, hom diu que fou durant la dictadura de Primo de Ribera i tant l’estació com l’església es van fer enormes perquè, per la seua magnificència, enlluernés i impressionés els habitants francesos o europeus quan arribaren a la Península en travessar els Pirineus. Iglesias fa una mirada al passat, des de l’estació estant, i no troba l’antic banc de Biscaia, on treballava el seu pare; tampoc el quiosc de la Rosarito o l’agència de viatges i de canvi de moneda d’en Quim el Cuc, catalanització del pioner del turisme Thomas Cook. Les taquilles dels bitllets quasi no tenen activitat i la vella duana amb la taula de ferradura per revisar les maletes està clausurada… Tots els qui viatjàrem durant els anys setanta a fer la verema a la Provença, França, havíem d’aturar-nos a Portbou o a Cervera de la Marenda, on ens escorcollaven tant la policia espanyola com la francesa. Denuncia Iglesias que l’estació «va perdre tot l’encant als anys noranta quan la RENFE, sota la presidència de Mercè Sala, que estiuejava al Port de la Selva, va desfigurar el vestíbul amb una milionària i calamitosa reforma. Algú es devia embutxacar una pasterada». A més de Josep Mercader, recorda a Pere Granollers, Joan Suñer, Alfons Roger, pioners de la cuina il·lustrada i a Simó Granollers, el darrer bàrman del bar de l’estació que va tancar fa uns mesos, poeta, autor de l’himne de Portbou: «Donant la cara al llevant, al dors la serralada, el Nostre Mar als peus, besant la Costa Brava».

El darrer paràgraf de perseguint fantasmes, Iglesias afirma: «La resta dels establiments del vestíbul de l’estació havien estat mines d’or i ara són refugis d’escarabats i plafons per a cartells que anuncien esdeveniments caducats. A terra hi ha fulles d’arbres que anticipen la tardor en ple estiu. No puc evitar que el cap em ressoni la melodia orquestral Midnight, The Stars & You, que Stanley Kubrick va utilitzar per recrear el passat esplendorós de l’hotel Overlook d’El resplandor». Ho podeu comprovar, quan camineu per l’estació de Portbou, totalment buida, s’escolten les pròpies petjades, que ressonen com un eco; quan bufa la tramuntana, el soroll esdevé estrident; la desproporció entre un nucli d’un miler d’habitants i el volum de l’estació, ha fet de Portbou un poble pegat a una estació elefantíaca que sembla un gegantesc magatzem buit.

A l’home de l’Studebaker, fa un homenatge a l’alcalde de la Segona República Benjamí Cervera, que es va proclamar el 14 d’abril de 1931 fins a l’1 d’abril de 1939; va trobar la seua pista en un llibre d’Albert Manent de 1999, on es revelava la primera gesta d’en Benjamí, quan va salvar d’una mort segura Lluís Puig de la Bellacasa, un home de dretes i de confiança de Francesc Cambó, que havia estat president de les joventuts de la Lliga Regionalista, aleshores diputat a les Corts pel Front Català d’Ordre. Un control armat de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) l’havia interceptat, detingut i posat a disposició de l’ajuntament de Portbou. L’endemà, una camió ple d’homes de comitè d’Orriols es va presentar al Consistori per afusellar-lo. L’alcalde va agafar armes, les va repartir entre uns quants port-bouencs, com en Joaquim Moré de la UGT, i van aconseguir foragitar els qui volien matar-lo. L’estira i arronsa va durar quatre dies, Cervera el va traslladar d’amagat fins a Perpinyà i va intercedir davant les autoritats franceses per protegir-lo. Aquest advocat de Cambó, Puig de la Bellacasa, va poder tornar a l’Espanya franquista per Navarra. Va viure fins l’any 1960, formant part del consell privat de Joan de Borbó. Benjamí Cervera també va evitar que el mossèn del poble, Andreu Freixa fos liquidat pels anarquistes; el va dur amagat dins d’un cotxe cap a França; també amb dues monges del convent de les Franceses de Ribera Amunt. No només va salvar gent de dretes i religiosos. El poeta, periodista, locutor de Ràdio Barcelona, traductor de les aventures d’en Tintín i polític d’ERC, Joaquim Ventalló, va tenir una vida llarga i prolífica gràcies a què Cervera va planificar la seva fugida de Barcelona en tren i el va acompanyar a creuar a peu la frontera pel túnel de Belitres que separa Portbou de Cervera en un tram de poc més d’un quilòmetre. La FAI l’havia posat en una llista de gent per liquidar perquè des de les pàgines del setmanari La Rambla, havia titllat d’assassins uns anarquistes. Va viure fins l’any 1996, malgrat que el franquisme li va fer un judici sumaríssim que sortosament no es va executar. Bona part d’aquest relat sobre Benjamí Cervera li ho conta Josep Mª Moré (fill de Joaquim) que es va quedar orfe al principi de la guerra, quan encara no tenia 10 anys, l’alcalde Cervera el va portar a viure al col·legi de beneficència del Centre Espanyol de Perpinyà i que rebés un bon tracte. Hi ha una foto d’un elegant Benjamí Cervera (una mena de Humphrey Bogart de Casablanca amb boina), amb el periodista León Groc del desaparegut diari Le Petit Parisien, que es presentava com «le plus lu des journaux du monde entier». L’antic alcalde d’ERC apareixia retratat a la portada d’aquell diari, a finals de gener de 1939, li explica a Groc que acaba de ser cridat a través d’un decret que mobilitza en massa tots els homes de Catalunya d’entre 18 i 50 anys, per combatre en una guerra que ja veu impossible guanyar, però no obstant això, es compromet: «defensarem Catalunya fins al final (…) fins l’última muntanya». No es pot estar de confessar a León Groc que té la necessitat íntima de veure el seu fill aviador de 18 anys, que també està defensant la República des de l’aire. La seua família li va perdre la pista a l’Algèria ocupada. El que havia salvat a tanta gent i procurat pels infants orfes, va morir assassinat pels alemanys durant l’ocupació, sense que ningú el salvés. Els nazis el van afusellar l’any 1941 acusat de pertànyer a la resistència francesa, segons Albert Manent. Tenia 45 anys. L’any 1998 apareixia una misteriosa esquela a La Vanguardia: «Benjamin Cervera Esparoner, Port de la Selva-Costantine 1941». La seua vida s’assembla a la pel·lícula Casablanca, però amb un final sense escapatòria.

Des d’Una cadira indiscreta, agost del 19, a la porta de casa, Iglesias contempla el seu poble, mentre llegeix la novel·la El fill de l’italià de Rafael Nadal, sobre guerra i amors; li arriba la flaire d’un núvol de calamars fregits de la guingueta del passeig de la badia, el xiringuito de l’Antonio Gómez (el Campanero), una cabana de fusta com la dels llacs canadencs, plena de banderes estelades fusionades amb la bandera gai… No gosa preguntar-li res. Veu arribar alguns francesos a per les claus d’un apartament al despatxet que regenta la seua mare, la Juli Fernàndez, que llogarà aquest estiu, que a Portbou comença a llanguir. Mentrestant, Rafael Llombart fa els darrers retocs a la barca Leandre per avarar-la els primers dies de setembre, amb discreció «i sense fer el merda. I no com fan altres! Ja saps de qui et parlo». A la platja Gran s’han instal·lat l’entarimat per les havaneres d’aquesta nit; a Calella les havaneres inauguren l’estiu, a Portbou l’acomiaden, cosa que troba més encertada perquè és un cant melangiós que el deprimeix. Observa, mentre fa un dels darrers banys de l’estiu, les parelles que hi ha a la platja, els que es torren i llegeixen sense parlar-se, Montse de can Ribas, una colla de joves que fa poc fumaven porros i jugaven a cartes sense parar i ara juguen amb els seus fills…. Estampes populars i de platja d’un estiu que s’esvaeix.

Fa un cant a les campanes de campanar de Portbou, l’Àngels, l’Eloïsa i la Cecília, que era el WhatsApp de l’època i la manera d’emetre els missatges de mort, de festa, batejos, incendis, llevantades, celebracions, repics vivaços o tristos que anunciaven defuncions, el principal mitjà de comunicació del poble durant molts anys, en el passat; i els repics tristíssims conviden a eixir corrents per dedicar-se a viure, abans que repiquen per nosaltres. També dedica un article als enterramorts del poble, El monopoli Espardalet, les seues llegendes i males puces, gaticidi inclòs del fill gran, l’Enric, el fill petit, un drag-queen, era la persona del poble que més vegades va veure Saturday Night Fever; a principis del vuitanta, als balls de festa major de Sant Jaume, intentava imitar Travolta. Estava posseït per Tony Manero, amb camisa llampant, americana i pantalons bancs de pota d’elefant, que s’embrutaven per una desmesurada afecció a la beguda alcohòlica. Els Mercaders feien les caixes, vestien i preparaven el mort, el traslladaven a l’església, repartien les esqueles, portaven el mort a un dels cementeris més bells de tots els Països Catalans i col·locaven la làpida… Ara mateix, «a Portbou ja no queda cap Mercader. Ni cap enterramorts. Tampoc es fabriquen caixes de morts a mida. Ni tan sols hi ha capellà». És un poble on hi ha més defuncions que naixements. En uns anys ha fet una abaixada molt pronunciada. La sensació és la d’un poble aturat en el passat, com un rellotge que elogia Iglesias, aturat a les quatre i dos minuts, com el rellotge que hi havia a l’ajuntament vell. Una sensació semblant em va fer Lisboa als anys vuitanta, com si s’hagués quedat detinguda en el passat, malgrat un tràfec incessant de gentada, a diferència de Portbou, on la gent escasseja. Perquè hi ha una davallada demogràfica.

Elogia també L’hotel Califòrnia, ha quedat al Voramar amb en Josep Sol, en Marókan, que el 1974 es va alliberar dels seus carcellers amb sotana i va aparcar la seua vida hermafrodita a Santa Maria de Collell per passar l’estiu a casa, a Portbou. Va passar de l’internat masculí del Bisbat, on van residir els germans Nadal (Quim, Rafael…), a torrar-se la pell damunt d’una mallorquina ancorada a la calmosa badia de Portbou, compartint cossos amb una legió de nòrdiques amb les quals «follàvem amb la mateixa naturalitat que respiràvem. Nosaltres vam passar del No-Do i de fer manetes a cardar enmig de la platja, a fumar bon haixix i a conèixer cultures obertes… Hòstia! Què vols que et digui! Allò ens va canviar la vida. Va ser una puta revolució. Boníssima els primers anys i un fàstic al final». Per les drogues, molta gent jove es va quedar pel camí de manera accelerada per combinar heroïna, compartir xeringa, agulla i sida. «Al final va guanyar la porqueria».Dormien a les Tres Platgetes i a la Platja del Pi, rebatejades com Hotel Califòrnia. Als vespres i nits bramaven rock i folk, fumaven haixix i al·lucinaven amb LSD. Practicaven l’hedonisme en estat pur i, per damunt de tot, adoraven l’amor lliure i bevien oceans sencers de tot allò que no fos aigua. A Portbou i a Cadaqués els van anomenar hippies, però ni eren artesans en joieria i el seu ecologisme es limitava a eixugar la roba al damunt de les roques o de les branques dels pins… Josep Sol conclou «No eren hippies!» va ser el turisme de motxilla; en Josep, que era una mena de relacions públiques de l’hotel Califòrnia, afirma que els joves universitaris nòrdics «no venien a canviar res. Zero política! Alguns no sabien ni qui era el dictador. Eren suecs, noruecs, danesos. Bon rotllo! Bons amics! Vam arribar a llogar un tramvia sencer per anar 300 paios al primer Canet Rock el juliol del 75». A Portbou buscaven la seva Illa de Huxley. Abans d’acomiadar-se de xerrar amb Iglesias sobre el passat, Marókan sentencia: «Cadaqués en va treure rendiment, de l’estela dels hippies o el que fossin, mentre aquí no ens vam menjar una merda».

Fa un cant a les garotes (angarotes, garoines, eriçons de mar), a Roques pelades, esmenta una pel·lícula rodada a Cadaqués l’any 1930 per Lluís Buñuel, Menjant garotes. Dalí va annexionar les garotes al seu univers surrealista, fins al punt que quan era a París se les feia dur en avió; esmenta la mansió dels Mateu Suqué a Garbet, on el dictador Franco amarrava el seu iot Azor quan visitava el seu amic Miquel Mateu. També van estar a la mansió Josep Pla o Salvador Dalí. Afirma Iglesias que al Baix Empordà, concretament a Palafrugell, la garoina ha desaparegut i ho reconeix en una tertúlia el tinent d’alcalde, Sergi Sabrià d’ERC, i el sorneguer intel·lectual local Santi Massaguer; denuncien que campanyes gastronòmiques com Garoinada, ha esquimat aquest marisc i les roques de gran part de la Costa Brava estan pelades del que es considera que mostra el sabor essencial d’aquestes roques i mar nostre.

També elogia el seu amic Xavi Barranco, alcalde de Portbou, recorda les cançons Angelitos negros de Machín quan eren estudiants a la Universitat de Girona, esmenta el seu currriculum universitari i laboral; manté que Portbou és «un gran laboratori sociològic on fills de policies, de guàrdies civils, de ferroviaris, d’empleats de banca i de rics del poble vivíem feliçment barrejats», com una mena de l’Hospitalet de l’Empordà. I tanmateix, l’actual alcalde pel PDeCAT puntualitzava: «No t’equivoquis, a mi de petit mai no em convidaven a casa dels rics a jugar i tampoc als seus aniversaris. Jo era fill d’un poli i d’una costurera!». Li ho diu amb un posat seriós i en castellà, perquè afirma Iglesias que «amb molts amics de la infància ens costa canviar el registre que ens van imposar en aquelles escoles San Jaime del franquisme on ens vàrem començar a fer, amb els cops de regla al palmell de la mà del sàdic senyor Smith i les pessigades d’orella del senyor Planas, mentre la democràcia s’obria pas molt lentament amb senyoretes com l’Antonia o la Carreras». Antònia Solsona, mestra jubilada, és filla d’un pastor d’ovelles valencià, d’un poble de l’Alcalatén (tia d’Adela Gonell) va iniciar a principis dels anys setanta una pedagogia lligada als moviments de renovació pedagògica, d’escola democràtica, on els càstigs físics i el terror de la dictadura començava a quedar enrere. Però els efectes interioritzats del registre i les seqüeles de la dictadura, en llengua, ideologia, hàbits i inèrcies, crueltats, les podem comprovar dia a dia, estructuralment i quotidiana, a tots els àmbits. Encara no ens hem desempallegat del tot dels residus de l’autoritarisme i el totalitarisme franquista que roman en institucions, costums, hàbits, lleis, reglaments i constitucions . Iglesias afirma que Barranco és «un independentista irreductible», però que recull un espectre de vot màgic: des de republicans, passant per convergents, socialistes, peperos i inclús algú de Vox que amb pudor d’aiguardent proclama que votarà per Javi. Això és Portbou… Unes dones majors, nadiues de Portbou, en un acte d’Òmnium Cultural reivindicant la llibertat dels presos i preses polítiques, mentre posàvem unes pancartes i cartells, es van acostar i ens felicitaven, contentes, perquè estaven escrites en català; com van a estar escrits en xinés? els vaig etzibar i preguntar si a Portbou la majoria de la gent estava pel català i em van dir, hi ha molta gent que sí, però també hi ha dels que viuen ací tota la vida i no són capaços de dir ni Bon dia en català, s’han guanyat la vida ací, vingueren perquè als seus pobles no podien ni menjar, viuen ací un munt d’anys, han criat els fills, habiten tota la vida, però no volen saber res de la nostra llengua i cultura catalana, no ens estimen… Podríem afegir a Iglesias: «O això també és Portbou», on la barreja cultural, la mescla i els cants a la multiculturalitat, sovint s’han quedat estancats com l’aigua del pantà de Portbou, sota l’atenta mirada de la guàrdia civil i els funcionaris de la RENFE o Adiff.

El centre de l’univers i l’Ángeles Santos Torroella, la filla més important de la curta història de Portbou; va viure a Sevilla, a Valladolid i quan tenia 16 anys va pintar a Portbou La tia Marieta, on s’hi sentia feliç i fou el paradís de la seva infantesa. Sense saber què era el surrealisme, va ser de les primeres pintores surrealistes d’Europa. Després d’exposar en una col·lectiva Valladolid, els anys 30, una individual a París, a Copenhage, a la biennal de Venècia, a Pittsburgh… i així fins avui. Actualment, Un mónLiles i calaveraTertúlia i altres quadres d’Ángeles Santos (germana de Rafael, el gran crític d’art del segle passat i amic personal de Dalí), rivalitzen en popularitat a les sales del Reina Sofía amb els d’aquell gran masturbador amb qui un dia va passejar en barca per Cadaqués, amb el seu marit (el pintor Grau Sala), Dalí i Gala, però creu que, Dalí ni sabia que ella pintava.

Després d’abandonar els estudis de piano i amb 17 anys, Àngels Santos va pintar l’obra mestra Un món, un dels grans quadres del surrealisme espanyol, actualment exposat al Reina Sofía de Madrid, on, els del poble ens agrada pensar hi apareixen trets essencials de Portbou, com la badia, el tren i el túnel. El quadre de tres metres per tres metres, el van inspirar uns versos del poema Alba, de Juan Ramón Jiménez: « Vagos ánjeles malvas/ apagan las verdes estrellas./ de suaves violetas/ abrazaba amorosa/ a la pálida Tierra». L’univers pictòric d’aquella noia de Portbou va fascinar García Lorca i Gómez de la Serna, que la van voler conèixer i la van anar a veure a casa seva. l’Àngeles va acabar participant en tertúlies amb la intel·lectualitat del moment i amb escriptors de la generació del 27. Va arribar a Portbou perquè el seu pare era funcionari de duanes, la senyora Àngels, com li deien a última hora a Portbou, o Angelita, com li deien a Castella, va tenir una infantesa errant però sempre amb el referent umbilical de Portbou, que ella descriu com una mena de centre de l’univers:

M’expresso malament en català, oi? És que el parlo poc.

– De cap manera! Tants anys en ruta vital per Espanya i conserva un accent immillorable.

-Jo sempre m’he considerat catalana de Portbou.

-Guarda molta relació amb el poble?

– És un indret meravellós. Un dia li vaig explicar al meu fill que de Portbou em fascina el seu cel tan alt. M’agrada tant! Sempre vull tornar-hi, encara que la casa de la meva infància, la dels meus avis, ara és un hotel que és diu La Masia. El coneix? La casa i el jardívan quedar destruïts per les bombes durant la Guerra Civil. Quan estic a Madrid llegeixo que bufa la tramuntana, penso: quina llàstima no ser-hi! M’entusiasma la tramuntana. Després el cel queda tan alt, tan net, tan bonic…».

Confessa que no pintava per exhibir, només per a ella, perquè al seu pare li agradava veure-la pintar. Que va pintar el mon quadrat en compte de redó perquè li semblava més fàcil fer un cub gran. Perquè tenia la necessitat de plasmar en el quadre tot allò que havia vist durant tota la meva vida… Passeja lentament, l’Àngeles Santos Torroella, d’aspecte fràgil, amable, educadíssima i d’un humilitat desesperant, la primavera del 1999, quan Iglesias escriu aquest article, la senyora Àngels mostrant i demostrant «com d’alt és el cel de Portbou després d’una tramuntanada», que recorda l’epitafi que hi ha a la tomba d’Antonio Machado i la seua mare al cementeri de Cotlliure, que va escriure abans de morir, que el cel del nord de Catalunya li recordava el seu de Sevilla i la predisposició a marxar lleugerament: «Estos días azules,/ y este sol de la infancia/». Després Machado afegeix en un altra oració: “Y cuando llegue el día/ del último viaje,/ y esté al partir la nave,/ que nunca ha de tornar/ me encontrareis a bordo/ ligero de equipaje,/ casi desnudo,/ como los hijos de la mar.”

Fins i tot després de la Guerra Civil, quan es van traslladar a Osca, Àngels no sabia que estava pintant surrealisme i desconeixia l’existència de l’avantguarda i el propi significat d’avantguarda. En la conversa amb Iglesias afirma, amb franquesa, «continuava ignorant aquest concepte i pintant a casa». Els habitants de Portbou la tenen per la seua ciutadana més il·lustre del poble, junt a l’economista, rector de la Universitat de Barcelona i professor d’Ernest Lluch, Fabià Estapé, l’escultor Frederic Marès, que també esmenta en algun article, tot i que l’escultor antifranquista Josep Viladomat considerava Marès un «feixista pocavergonya», té algun obra dedicada a la victòria dels colpistes; també recorda a Jordi Mercader, que va néixer a Portbou quan pel poble «hi campaven els nazis (en plena Segona Guerra Mundial)», encara hi ha la casa dels alemanys i una caseta dels nazis prop d’on abans era la frontera entre territori de l’estat espanyol i l’estat francès, una mena de búnquer de vigilància; Mercader es conjura per fer que la cultura i el coneixement siguin els motors del futur. En una conversa fugaç amb el poeta i arquitecte Joan Margarit, després que li atorguen el premi Cervantes, li pregunta pel seu pare, també arquitecte i la relació amb Portbou, i Margarit li diu que el seu pare va fer la duana i el Mercat Municipal de Portbou.

A Camí de l’exili, fan una excursió una setantena de persones, des del passeig marítim per recordar que vuitanta anys enrere van emprendre aquest mateix camí milers d’exiliats republicans que fugien de la repressió feixista. Pugen per les escales del barri Sec, passen per davant de les escoles i enfilen en camí de can Comas. Una enamorada de Portbou en fa aquesta descripció: «és geomètric, sembla dibuixat a escaire, cartabó i compàs. Té angles i arestes i línies rectes verticals i horitzontals, i unes corbes que a vegades li resten violència. És de tots els colors, té totes les tonalitats del blau, verd, negre i rovellat. I groc per la ginesta; és dur però amable; és silenci, és olor de mar, és pau i té un caràcter vehement. És diferent de tots els pobles de la Costa». Podríem afegir, era un poblet de pescador que depenia de Còlera i durant la construcció de l’estació, al segle XIX, es va independitzar i va iniciar el seu temps d’esplendor fins la construcció de l’AVE per la Jonquera, des de llavors ha iniciat un greu descens, una decadència progressiva, laboral i poblacional, per la desviació de trens per la Jonquera, per la supressió de la duana per l’entrada a la UE, pel tancament de negocis i la pèrdua de població fins al punt que amenaça en esdevenir un poble gairebé deshabitat, si no es troben alternatives laborals i socials que frenen aquesta davallada; una jove em contava, fa molt poc, que de 31 alumnes de la seua classe a l’escola de Portbou, tots havien marxat fora, a buscar-se la vida, i només en quedaven dos a Portbou, i reblava el clau, «si tanca l’estació, el poble haurà de plegar; aquí no hi haurà futur per a ningú». El gran poeta anglès dels anys 30 Stephen Spender va escriure en plena Guerra Civil un estrany i sorprenent poema titulatPort Bou, on descriu unes pràctiques de tir: «Els braços d’aquest port natural de roca i terra abracen aquest mar sense acabar de tancar-lo (…) Comença el foc per damunt del port, des d’una muntanya fins l’altra. Blanques taques d’escuma que en el mar fa el plom, mentre l’eco s’estén». Des d’aquest punt alt, s’imagina Iglesias el 10 de maig de 1937, quan tres avions trimotor italians van llençar una setantena de bombes, algunes incendiàries, sobre trens de mercaderies i edificis. Aquelles bombes feixistes van matar un carrabiner i tota la seva família i van arrasar cases. Un mesos més tard, gener de 1938, l’aviació republicana foragitava els temuts destructors Canarias i Baleares i un submarí franquista que intentaven destruir l’estratègica estació internacional. Durant la retirada es van llençar per aquestes muntanyes tones d’obusos i de projectils de tota mena, que quaranta anys més tard, encara explotaven quan hi havia un incendi… Envoltat de muntanyes, algunes pelades, que arriben fins a l’aigua, la badia de Portbou s’obri a la mar, com uns grans llavis, roques de color rovellat, figues de pala i cactus per totes les serralades, l’enorme estació i l’església a la part alta del poble, a mà esquerra, si mirem cap al nord, també les escales de Portbou, hotels i cases modernistes que es solseixen, a mà dreta, la boca del port i dalt el cementeri blanc al costat del complex escultòric Passatges de David Karavan, dedicat a la memòria de Walter Benjamín, des del maig de 1994; el 2016 li van atorgar el premi Nacional de Cultura, l’escala-passadís cap al penya-segat del mar, on W.B., s’observen les ones, el remolins i turbulències, on s’honora als éssers anònims que fan història en silenci contra emperadors, reis, prínceps i homes «gloriosos»: «És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres». Iglesias compara aquest memorial vivíssim de Karavan, amb la Pinta del ventd’Eduardo Chillida, a Donosti, o el memorial de l’Holocaust de Berlín; li ve al cap l’Escala al cel de Led Zepellin. Prop de passadís hi ha unes oliveres símbol de la pau i més amunt una plataforma de ferro que ens permet superar amb la mirada el mur del cementeri i admirar l’horitzó del mar, per sobre d’uns fils de ferro que semblen els d’un camp de concentració. Hannah Arendt, quan va anar a visitar la tomba de W. B., als anys quaranta, a Portbou va dir que era el paisatge més bell que havia vist mai. Iglesias admira la geometria d’aquest paisatge esquerp i exclama: «És fascinant!». Aquesta obra pel record de Walter Benjamin, la va impulsar l’últim president de la República Federal de l’Alemanya reunificada, Richart von Weizäcker, que, malgrat haver estat capità de l’exèrcit nazi i fill d’un home processat en els judicis de Nuremberg per deportacions de jueus a Auschwitz, en un discurs valent va dir: «El final de la guerra no va ser el dia d’una derrota, sinó el dia de l’alliberament”. Juny del 2016.

Explica Iglesias que tenia un oncle feixista que li va deixar l’herència de Cadaqués a un mossèn, Zeferí Borrat, rector de Cadaqués entre el 1956 i 1984, pràctica habitual del clergat franquista i postfranquista, apropiar-se dels bens dels altres, registrar propietats a nom de l’església, acumular capital, recursos i mitjans sense cap escrúpol; aquell capellà era un croat de la moralitat i des de la terrassa de la casa on vivia, al la platja d’Es Poal, als anys seixanta, «llençava objectes a les turistes que duien bikini. «Per a escàndol de les estrangeres que no podien comprendre a quin tipus d’amenaça havien de respondre», recorda la Rosa Regàs a Memòries de la Costa Brava. Les nadiues tampoc s’escapaven de mossèn Ceferino. Explica Regàs que a la missa de diumenge, es col·locava com un pretorià de la decència a la porta de l’església i s’ajupia cada vegada que arribava una noia per tocar les seves cuixes per certificar que, encara que fossin transparents, portaven mitges i no entraven amb les cames nues a la casa del Senyor»; conta històries de l’estraperlo, com també les dones de la guàrdia civil eren hàbils en travessar la duana carregades de paquets de cafè i queviures per sobreviure a la misèria de la postguerra; escriu sobre episodis luctuosos que després Carles Porta ha narrat a “Crims”, sobre la noia de Portbou, una jove que va aparèixer penjada d’un pi prop del cementeri i encara es desconeix la seua identitat i si va ser assassinada i sobre l’incendi catastròfic, que va esdevenir una ratonera, a la muntanya de Belitres (dels roïns); també ens conta el viatge en tren des de París-Gare d’Austerlitz-Portbou-Barcelona, i el mestre de Gaudí, Joan Martorell, que va fer la façana del temple neogòtic de l’església de Santa Maria de Portbou, encarada cap a les vies, per impressionar els viatgers quan la veien per la finestra del tren; conta la seua formació musical a les gramoles de l’època, la Sinfonola de l’Àncora, el descobriment de Janis Joplins i Piece Of My Heart, també Santana i Flor de Luna, i Lover Man, de Hendrix; va celebrar les novetats musicals com Start Me Up, l’estiu del 81, i potser va escoltar per primera vegada Riders On The Storm, dels Doors, i els Creedence… Escoltar música a l’estiu, tombats a la platja, mirar les estelles i les abraçades dels cossos, donava sentit a tot…

Memorial en blanc i negre, explica la visita, cada any, d’un grup d’alumnes de l’Institut de Bielefeld, amb la seva professora, Maria Mateo Ferrer, una catalana establerta al Rin del Nord-Westfàlia. Conversen sobre Walter Benjamin, la fugida, les fronteres, la joventut, el futur, la possibilitat de construir una societat sense xenofòbia ni racisme; entre l’alumnat hi ha refugiats sirians. Alguns kurds. Refugiats a Alemanya. Han fet una caminada fins a la caseta dels alemanys, que va ser un punt de vigilància nazi per albirar bucs i submarins. Un vestigi de l’ocupació de França i una prova de la presència alemanya a Portbou. Altre vestigi es troba a la mateixa carena. És la torreta de tanc que els nazis van muntar com a canó fix entre Portbou i Cervera. Anys enrere encara s’hi podia veure la basardosa esvàstica gravada a l’interior, al costat del dispensador de projectils… El que més ha commocionat els joves sirianoalemanys es passejar tranquil·lament per una frontera entre dos estats sense el xiulet de les bales o l’esclafit de les bombes i sense agonitzar de set i gana. En Muhammed diu: «És esperançador saber que hi ha una frontera que es pot passar sense violència i sense persecució… Potser això fa que en el futur se n’obrin d’altres». Fronteres sense els fils del ferro, ni armes, ni maltractes, ni detencions.. Mira Iglesias les fotos del Memorial de l’exili republicà i les compara amb les de l’exili sirià i «commou comprovar que són exactament els mateixos rostres. Les mateixes mirades de por barrejades amb les de l’esperança per un futur raonable». Pensa que és la mateixa gent, l’única diferència és que la memòria aquí és en blanc i negre. Gener de 2020.

Unes cròniques de Portbou amb perspectiva “universalista” o de valors universals republicans, que tracten de fer una radiografia sobre una gent i un poble, creat per l’Estat al segle XIX, i ara mateix, amenaçat per les decisions geo-estratègiques i polítiques d’una globalització neoliberal, que prioritza l’AVE als trens de rodalies, que prioritza el transport de mercaderies per les autopistes i el transport privat al transport públic amb tren, molt menys contaminant i econòmic… Una perspectiva cultural, musical, artística, que reivindica el temps de la II República amb el record del bondadós alcalde Benjamí Cervera que salvava vides, esmenta les petjades i ferides de la guerra, l’estada dels nazis, les fronteres esborrades en la construcció de la UE, la novetat del memorial de Walter Benjamin de David Karavan… Les expectatives que caldrà inventar des de la cultura, la informació, el coneixement i les noves tecnologies perquè Portbou puga sobreviure i superar un declivi que és un risc i una oportunitat per reinventar-se; caldrà l’ajuda de la Generalitat, dels estats i de la UE per fer acords de col·laboració transfronterers entre Girona, Figueres, Llançà, la Jonquera, Portbou, l’Alt Empordà i Cervera, Banyuls, Cotlliure, Perpinyà i els pobles del Rosselló. Només la cooperació i unes relacions fluïdes, la millora del transport públic i propostes laborals lligades a les alternatives ecològiques, al turisme, a la cultura, a l’agricultura ecològica, la informació, el benestar social i el coneixement, pot revitalitzar uns pobles massa lluny dels centres de poder, siga Barcelona, Madrid o París. Perquè tant l’Alt Empordà com el Rosselló són unes de les comarques més pobres de Catalunya i de França. Sense unes inversions adequades en el món rural, Portbou ho té molt difícil per subsistir dignament. No podem, però, perdre l’esperança en què es puguen trobar solucions per reeixir.

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER