“Mal jueu”, de Piotr Smolar (1)

mal jueu

Sal·lus Herrero i Gomar

Piotr Smolar és un periodista francès amb avantpassats jueus de l’Europa oriental que treballa al diari Le Monde i és enviat a Israel com a corresponsal. Allà comença a fer memòria de la vida de l’avi, Grzegorz/Hersh Smolar,  lluitador comunista a la URSS i a Polònia -un heroi de la Resistència dels partisans a Bielorússia en l’època de la invasió alemanya- i de son pare, Aleksander, que va seguir els passos de Hersh a Polònia fins que es va implicar en la dissidència comunista polonesa que es distanciava del model soviètic a finals dels anys seixanta. I acabà emigrant a França.

Piotr mostra aquestes dues trajectòries i també el seu ofici d’esmolar el llenguatge, per a explicar, des d’un periodisme independent, les vicissituds de Rússia i d’Israel i del món jueu i la dinàmica política internacional centrada en el conflicte Israel-Palestina. I ho explica, tot plegat, en forma d’un puzle calidoscòpic. Des de l’experiència acumulada de dues generacions anteriors de jueus combatius, atents als patiments de les poblacions més indefenses, sovint -en el cas del seu avi- amb situacions extremes, inimaginables avui, al gueto de Minsk i, després, rocambolesques, en fer-se passar per “no jueu” i més estalinista que el mateix Stalin, «a fi de bé», per protegir els seus. Ho explica Piotr per poder comprendre millor les transformacions socials i ideològiques a les darreres dècades, les discriminacions, les opressions i les ferides obertes en carn viva. Per entendre millor el segle XX que hem passat i el que hem recorregut del XXI fins ara.
Piotr Smolar explica la situació d’Israel, amb tots els matisos de la complexitat, els contrastos i detalls, sense simplificacions ni maniqueismes; reflecteix la pluralitat, les controvèrsies, les dissonàncies, dissidències i intents d’uniformització i predomini, també les opressions. Anota que Netaniahu és un home culte en història i “polític de raça”, que es va forjar un mite i una aura d’heroïcitat després de la mort del seu germà, Ionatan, el 1976, a Uganda (en una operació d’alliberament d’ostatges israelians a bord d’un avió d’Air France, esdevingut heroi nacional), però critica la seua atracció pel luxe i qüestiona la deriva d’un Estat que repeteix que és l’única democràcia envoltada de règims àrabs no democràtics, mentre es militaritza cada vegada més, colonitza Gaza i Cisjordània, vulnera drets humans bàsics, banalitza els valors democràtics… i instrumentalitza el sofriment de la Xoà. Alhora que exerceix un control militar exhaustiu sobre la minoria àrab al si d’Israel i a les zones guetitzades i emmurallades per tanques que s’assemblen a camps de reclusió… Piotr dialoga al llarg del llibre amb gent israeliana i palestina, d’esquerres i de dretes, ortodoxos i heterodoxos. Per fer-se’n càrrec i copsar les dinàmiques socials i polítiques de l’actual Israel, de les relacions de l’estat hebreu amb la URSS, la Rússia actual, els Estats Units, els ex-països de l’Est i la UE. Per auscultar les dificultats, les polèmiques i explorar les vies de resolució viables d’un conflicte entre Israel i Palestina que s’eternitza; i que, tanmateix, caldria resoldre perquè genera un munt de sofriments, vessament de sang i vulneracions de drets humans.

Piotr Smolar va nàixer el 1974, però recull les vivències de les generacions anteriors des d’una mirada crítica i no deixa de reflexionar sobre la importància de la identitat, tot i que avui, això de la ‘identitat’ apareix, en l’opinió hegemònica mundial, com un ‘espectre’, com un afer de l’extrema dreta o un assumpte que correspon gestionar-lo només als estats i, per tant, les entitats subestatals, per a no ser estigmatitzades de radicals o extremistes, no han d’oposar-se ni confrontar-se davant les dinàmiques estatals. En un altre cas seran acusats, sense possibilitat de defensar-se, de ser «d’extrema dreta», «d’essencialisme» o «d’esquerranisme radical». Al meu parer, si es deixa que només l’Estat i la dreta tinguen el dret de generar les construccions identitàries de les nacions sense estat propi, aquestes resten a un pas de la desaparició; la identitat, des d’aquesta concepció dominant i supremacista, ha de ser llançada a la paperera de la història d’una globalització del capital uniformador, que imposa el marc cognitiu en destrucció de la natura, en economia, cultura, llengua, etcètera, i que avança en marxa triomfal òbviament impulsat per les dinàmiques més destructives i exterminadores. Amb aquest corrent de fons hegemònic, les cultures i llengües dels pobles sense estat propi van camí de l’escorxador. Tracten de suprimir la diversitat i el dret a la diferència de les entitats subestatals. I gairebé tots els que, càndidament, estan a favor del “progrés social”, ho aplaudeixen fervorosament. Sense pensar en les conseqüències. Vegeu el cas de l’esquerra benpensant madrilenya o espanyola (no els feixistes, sinó els “progres”) en general, que no té la més mínima sensibilitat envers els Països Catalans, Euskadi o Galícia.

Abans d’aquest Mal jueu, traduït del francés (ed. or., Mauvais juif, Édititons des Équateurs, 2019) al català per Susana Fosch i editat per Vicent Olmos (col·lecció Afers Narrativa) i Josep Alapont (coberta), Piotr Smolar va publicar Gloubinka, promenades au cour de la Russie, que tinc interés de llegir. «Mal jueu» (cal posar-ho entre cometes), està dedicat al seu fill, perquè arreplege el valor de la memòria de l’avi de Piotr, Grzegorz/Hersh Smolar i el pare de Piotr, Aleksander Smolar:

«Per al Danil,/ Perquè un dia sàpigues/ quines ombres benèvoles/ t’acompanyaran sempre».

I dues citacions més:

«No ets pas tu qui porta l’arrel, és l’arrel que et porta a tu.» Sant Pau.

(Desconeixia aquesta lectura “estructuralista” de Pau de Tars).

«Realment ets el jueu més ignorant que conec.»  Anshel Pfeffer.

Anshel Pfeffer és un periodista de Haaretz, el diari de centreesquerra israelià, que li va etzibar això perquè estava enderiat amb afers i cultura religiosa del judaisme.

El títol, només en part, recull un debat que hi ha als intercanvis epistolars entre Hannah Arendt i Gershom Scholem, a propòsit de la publicació d’Eichmann a Jerusalem i el recordatori controvertit de la responsabilitat dels jueus que van participar als Judenräte -o consells jueus promoguts pels nazis com a mediadors-  en la dinàmica que assoliren les massacres, que van ser percebuts com una forma de traïció. Preguntada per la seua manca d’Ahavat Israel -amor pel poble jueu-, Arendt li respon amb aquesta contundència: «Teniu raó: no em mou cap ‘amor’ d’aquesta mena, i per dos motius: mai de la vida no he ‘estimat’ cap poble, cap col·lectivitat, ni el poble alemany, ni el poble francès, ni el poble americà, ni la classe obrera, ni res de tot això. Jo estimo ‘únicament’ els meus amics i l’única classe d’amor que conec i en què crec és l’amor de les persones. En segon lloc, aquest ‘amor dels jueus’, com que jo mateixa soc jueva, em semblaria més aviat sospitós. No em puc pas estimar a mi mateixa, estimar allò de què sé que soc part, un fragment de la meva pròpia persona.»

Arendt, probablement, tenia problemes d’autoestima. Però, realment, estimar les abstraccions (el gènere humà, el femení, el masculí, els pobles…) és complicat i massa genèric. Només en part, deia, perquè Piotr Smolar, tot i els seus orígens jueus, passat pel catolicisme francès, tracta d’entendre Israel, escoltar i estimar la gent concreta que hi habita, els jueus, però també els àrabs israelians els palestins de Gaza i Cisjordània… Per comprendre el conflicte que hi ha obert, des de fa tants anys, entre l’Estat d’Israel i Palestina, en un bucle, en un permanent atzucac.

La lectura de Mal jueu, m’ha agafat mentre llegia uns quants llibres sobre els totalitarismes i les destruccions causades pel nazi-feixisme, com ara The Holocaust. A New History, del periodista Laurence Rees traduït al castellà per Gonzalo Garcia, Holocausto, amb el subtítol Las voces de las víctimas y los verdugos, publicat per l’editorial Crítica, Barcelona, 2017 i Participar del món. Escrits 1941-1945 de Hannah Atendt, publicat per Lleonard Muntaner, edició a cura de Stefania Fantauzzi i traduït per Anna Soler Horta i Edgard Straehle, Mallorca, 2020.

Hannah Arendt, als escrits del 1941-1945 debat sobre la identitat jueva, sobre el sionisme (Theodor Herzl), la formació de l’Estat d’Israel i de l’exèrcit jueu, si Israel representa a tots  els jueus del món o només als que viuen a Israel, el debat entre el marginal i el parvenu, com a jueu assimilat, que viu en una condició d’opressió i d’alienació, el pària, el victimisme, el poder, la violència, la política, els mitjans i el fins, el conflicte amb els  palestins, la possibilitat de dos estats, etcètera, tot qüestions que el llibre de Piotr Smolar Mal jueu també explicita i desenvolupa alguns d’aquests debats durant la segona dècada dels segle XXI. Com ara per què la URSS va donar suport a la creació de l’Estat d’Israel  després de la II Guerra Mundial i per què va canviar de posició durant la guerra dels sis dies el 1967…  ¿Per què els partits d’esquerres a Israel tenen, des de fa unes dècades, tan poc de suport electoral, malgrat la corrupció i la ideologia tan dretana de Netaniahu? ¿Quina és la deriva de l’Estat d’Israel?

També  he començat a llegir Na sipini/Varno narocje/ Dibanje/ Grmada v pristanu, de Boris Pahor, traduït, seleccionat, acurat i prologat, magistralment, com és habitual en els seus estudis de literatura i traduccions, per Simona Skrabec al català com La pira al port, edicions del Periscopi, 2020. Boris Pahor és un home perseguit pel règim de Mussolini pel fet de pertànyer a la minoria eslovena de Trieste, i per Hitler, per la seva militància antifeixista, fins que el van delatar i va ser detingut per la Gestapo, que el va enviar al camp de Dachau, primer, i posteriorment als camps de Struthof-Natzweiler, altra vegada Dachau, Mittelbau-Dora, Harzungen  i Bergen-Belsen.

Pahor viu encara als 107 anys, i és un exemple  d’integritat moral i un dels humanistes més importants d’Europa perquè la seua obra és un al·legat contra els totalitarismes i un cant a la llibertat. Entre d’altres, Claudio Magris diu que la de Boris és «Una de les obres mestres de la literatura de l’Holocaust. Un poderós alè que coexisteix amb una precisió aguda i freda.» Al pròleg, “Les síndries, el raïm i les mimoses”, Simona Skrabec, analitza les obres de Boris Pahor, fetes per vèncer el desig d’oblit, l’intens desig, tan humà, de posar el patiment entre parèntesis i simplement tornar a viure, sense més, com qualsevol altra persona; les metàfores, els estigmes, la discriminació de les minories, la impotència, els crims de la guerra, la solitud, l’exclusió en les humiliacions, l’assimilació, la degradació, la  dignitat humana, la consideració de «raça inferior»(Mussolini),són una constant a la seua escriptura que expressen les seues experiències vitals com a eslové de Trieste… Com ens identifiquem quan Simona Skrabec escriu lligant Pahor i el concepte de ser testimoni d’una «literatura petita» en «el sentit original que li va donar Kafka el dia de Nadal de 1911, en una simple entrada de dietari, com no podia ser d’altra manera perquè una literatura petita significa no tenir cap plataforma des d’on parlar. El testimoniatge de Pahor no és gens còmode, no ofereix repòs ni cap mena de seguretat a la llarga». La literatura i les llengües dels pobles menuts estan condemnades a un desassossec constant.

Tornem a Mal jueu. El 5 de juliol del 2018 mor el cineasta i escriptor Claude Lanzmann, als 92 anys a Paris, després d’una vida dedicada a la reconstrucció de la memòria històrica de la destrucció dels jueus a Europa, tant en el film de nou hores Shoah com el llibre de memòries La llebre de la Patagònia (Seix Barral). Tres anys abans, a finals del setembre del 2015, Piotr assisteix al passeig de la platja de Netània, Israel, a un acte on s’ha convidat a Lanzmann per posar-li al passeig el nom d’aquest cineasta francès d’origen jueu. Puja a l’escenari amb un bastó a la mà i fa broma elogiant aquesta ciutat tan «fabulosa», i diu que aviat s’instal·larà a Netània (em sembla que és la ciutat on els Evangelis conten que Jesús ressuscita a Llàtzer), el públic treu pit, aplaudeix, a tanta gent li agrada inflar l’ego local, descobreixen la placa del passeig amb el seu nom com si fos un vell actor esdevingut una estrella de Hollywood, disgustat amb el món, però sense poder suportar que el món l’oblidi. El periodista Piotr Smolar és allà mateix perquè vol una trobada amb Lanzmann. Trenta-sis anys abans, ell -Lanzmann- havia entrevistat detingudament el seu avi per parlar de la seva trajectòria vital. Va a la recerca d’un frase d’or, que l’ajude a trobar el desllorigador que li permeti avançar en el coneixement de  la memòria jueva. Igual com havia fet el 2001 quan havia viatjat a Rússia per a escriure un llibre amb reportatges llargs per explicar una societat com qui fa girar un calidoscopi, de la diversitat en sortirà la coherència. La necessitat, després de llegir el llibre del seu avi, The Minsk Ghetto: Soviet Jewish Partisans Against the Nazis, Holocaust Library, 1989. Traduït de l’ídix (o jídish) de resseguir la trajectòria del seu avi, durant la Segona Guerra Mundial, saber del seu cor militant com a jueu comunista, activista i supervivent al gueto de Minsk… El seu amic Olivier Rubenstein, que coneix Lanzmann els presenta, se’n van a sopar els tres junts; Lanzmann expressa la ràbia que sent contra Steven Spielberg quan Smolar li conta que ha vist les converses entre ell i el seu avi en una web creada per Spielberg i l’amenaça en fotre-li “un plet de collons” si fa servir les imatges sense dir d’on surten. Perquè ho considera un robatori. Afirma que l’avi de Piotr coneixia molt bé tota la  història del gueto de Minsk, va abandonar Polònia el 1971 i va traspassar a Tel-Aviv. Li pregunta Piotr a Lanzmann i tenen aquest diàleg:

– Com us sentiu a Israel, com en veieu l’evolució?

– Si no és que em demostren que són nazis despietats, i no crec que  sigui així, estic visceralment lligat a aquest país i em nego a entrar en els discursos ordinaris.

– Què són discursos ordinaris?

– Netaniahu feixista, Pau Ara. El que aquest país ha acomplert és  extraordinari i ultrapassa de llarg tot el negatiu. M’explico malament perquè estic rebentat. Quant fa que escriu a Le Monde?

– Catorze anys.

– Vostè també ha canviat una mica.

– Per què ho dieu?

– És una mica menys virulent.

– Parleu de mi o del diari?

– De vostè.

– Si no fa ni un any que hi soc. Abans escrivia de Rússia, d’Ucraïna…

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER