Els quatre discursos del govern valencià

Gustau Muñoz

Un govern com el valencià, que té una feina d’anys per davant per tal de reconstruir una societat decent i d’assentar una nova cultura política realment democràtica, no pot permetre’s errades greus de plantejament. Té molts fronts oberts i no està clar que haja pogut posar les bases d’una hegemonia duradora, en un entorn social deprimit i en mutació, en part confús, que encara no s’ha acabat de decantar. D’altra banda, el panorama polític espanyol està marcat per una inestabilitat que podria volatilitzar un puntal del Pacte del Botànic com el vot socialista. Podem, per la seua banda, aporta un suport extern, però sense garanties de continuïtat a totes, perquè depèn de l’evolució d’aquesta formació a escala estatal. A més, les penúries financeres i la insuficiència de les competències atribuïdes a la Generalitat per a remeiar tantes mancances socials, econòmiques o d’infraestructures, imposen límits molt evidents a l’acció del govern.

Per consegüent, el govern valencià ha de saber encertar-la en l’exercici de les seues competències, ha d’assolir autoritat i prestigi i ha de sumar suports socials, enmig de les escomeses dels mitjans de la dreta de sempre, que faça el que faça l’atacaran sense pietat. Però això ja es dóna per descomptat.

El discurs, en aquest sentit, és fonamental. És allò que se’n diu, una mica equívocament, el “relat”, l’explicació del passat i la seducció del futur que cal difondre socialment, en una tasca de convenciment i persuasió per a la qual els mitjans audiovisuals serien essencials. I no n’hi ha de públics i propis, com bé sabem. Però el discurs no és un de sol, unívoc i lineal. Hi ha almenys quatre discursos que ha de desenvolupar i harmonitzar el govern valencià: el discurs social, el discurs econòmic, el discurs de país i el discurs polític.

El discurs social l’articula sobretot la vicepresidenta de la Generalitat Monica Oltra i és bastant reeixit, amb actuacions d’impacte, i de justícia, com posar al dia el pagament de la dependència o retornar l’assistència sanitària a tothom. Inclou també terrenys complicats com sanitat o educació, ben orientats en general en defensa d’allò públic tot i la tensió consegüent –lògica i normal, i assumible- en relació a la reintegració al sistema públic dels hospitals privatitzats o la voluntat de reduir l’abast de la concertació en l’ensenyament. El discurs social és un punt fort del govern del canvi i es percep un suport clar, que marca tendència, en favor de la prioritat donada “a les persones” i a la gestió pública en aquests terrenys sensibles. Ara bé, els límits ací són també eloqüents, derivats de l’escassesa de recursos, de la inèrcia sistèmica tan forta, en sanitat per exemple, i del fet que alguns ressorts clau no estan en mans del govern valencià. I d’altra banda la seua eficàcia política, si pensem en això, també té límits: qualsevol avanç o conquesta en aquest terreny serà considerat un retorn lògic i normal, i no mèrit polític de ningú. I el pes de la inèrcia no es pot subestimar. Genera disfuncions cròniques difícils d’eliminar (com les llistes d’espera). Per tant, pensar que el discurs social ho és tot, o que garantirà o resoldrà la governabilitat futura, és un error.

El discurs econòmic, per la seua banda, és alhora fonamental i complex de desenvolupar. Ací la limitació de recursos és encara més sensible. Si el marge de maniobra d’un Estat ja és avui reduït, què no li passarà a una comunitat autònoma infrafinançada! Per tant, les orientacions generals, les mesures d’abast limitat però amb influència moral, la persuasió al voltant del canvi de model econòmic, marquen la tònica. En conjunt el discurs econòmic té fonament. Exigeix un finançament just i predica un canvi de model, posant l’èmfasi en activitats de més valor afegit, com correspon. Però capgirar una deriva de diners fàcils, un model de peus de fang en què predominaven la construcció i el turisme, no és gens planer. ¿Com aturar la decadència industrial, reflotar l’agricultura, modernitzar el conjunt d’activitats, prioritzar els serveis avançats, identificar i estimular sectors de futur, promoure un turisme sostenible, controlar la formació d’una nova i letal bombolla immobiliària? Manquen recursos i competències per activar tot això, evidentment. I d’altra banda, la necessitat de crear ocupació, de fer rutllar l’economia tal com la tenim, més enllà de marcar horitzons futurs, és un imperatiu. Una tasca complicada, però imprescindible: conjugar i articular els ressorts favorables a un canvi de model amb l’exigència de promoure ara i ací l’activitat per garantir l’ocupació i el mínim, però vital, benestar de la població. Aquest darrer aspecte s’hauria de remarcar en el discurs econòmic, i per tant en les actuacions, del govern valencià.

El discurs de país és una variable clau en un govern amb un fort component valencianista. Ací les cartes estan marcades per la voluntat de no reobrir contenciosos, però ens podem preguntar si es fa prou en àmbits com la llengua, la consciència col·lectiva o la concreció d’un projecte de país que cal construir ja ara i no ajornar ad calendas graecas. Assistim a un intent de recuperació, per al projecte en curs, del que hi ha, els símbols, la denominació, l’himne, la llengua acotada per l’AVL. Un marge de confiança sembla que s’ha obert i se li ha donat al govern actual, en el ben entès que no serà un xec en blanc, però si el fruit de la comprensió de la complexitat realment endimoniada de les qüestions identitàries en una societat tan diversa com la valenciana. Tanmateix, la política cultural en aquest vessant presenta dèficits palesos. I la promoció de la llengua, del seu ús públic i social, en les retolacions de tota mena, en la megafonia, etc., deixa bastant que desitjar. Hauríem d’acostar-nos una mica més, o molt més, perquè el temps juga a la contra, a l’ideal de la normalització de la llengua, li pese a qui li pese.

Finalment, el discurs pròpiament polític, estretament relacionat amb aspectes del projecte de país, té molt a veure amb una certa idea de la configuració de l’Estat i la inserció del País Valencià, o la Comunitat Valenciana, en l’entramat institucional –previsiblement en revisió- d’Espanya. L’Estat espanyol entrarà en una fase de recomposició o revisió constitucional obligadament. La resposta immobilista al contenciós plantejat a Catalunya no pot durar. L’esquema actual de finançament i subvenció permanent, tampoc. El repartiment del poder polític haurà de canviar. Per moltes raons, l’esquema constitucional actual experimentarà canvis. I els valencians i valencianes hi hauríem d’estar presents amb capacitat d’acció i de reivindicació. El lema sobre la necessitat de crear un “problema valencià” està ben pensat Mai més una operació d’alta política, a Espanya, s’ha de fer a costa i en contra dels valencians. Això s’hauria de concretar i remarcar molt més.

La insistència en els aspectes ètics, de participació política i transparència -que és un esforç polític en el millor sentit de la paraula: de govern i dignitat de la polis-, és així mateix un encert del govern valencià. Imprescindible, venim d’on venim. Els valencians hem fet net i s’ha denunciat a bastament la corrupció. Alguns pensaven que tant airejar-la podia ser negatiu. Jo crec, en canvi, que era el que calia fer en justícia i a més, a la llarga, potser tindrà rèdits d’imatge. Podem ser un exemple, perquè de corrupció a Espanya en general, i a les seues comunitats autònomes, n’hi ha i n’hi ha hagut molta. Tothom hauria d’alçar les catifes i agranar tanta brossa com s’ha amuntegat.

(Publicat a eldiario.es/cv, 10 d’octubre 2016)

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER