Espanya contra Portugal?

Gustau Muñoz

Fa poc s’ha fet públic a Portugal un anomenat “manifest dels 50” on es criticava l’entrada a sac dels bancs espanyols (ep, i catalans, perquè es tracta del Santander i CaixaBank) en el sistema financer del país. Un sistema, val a dir, podrit des de dins i en fallida enmig de la delicada situació econòmica de Portugal, un clar perdedor en la cursa endimoniada de la globalització, que enfonsa país rere país i regió rere regió. La responsabilitat de les elits locals és evident i sovint (com en el cas valencià) delictiva, però sempre va bé tenir a mà un enemic extern, un boc emissari a qui tirar-li les culpes.

El cas, de tota manera, és que a Portugal hi ha un corrent d’opinió consistent -en que participen tot de sectors de la política i de la ciutadania- que es preocupa per la creixent presència espanyola als negocis, a la vida econòmica en general. Potser pensen que és la porta d’entrada cap a una presència més gran encara, i en altres àmbits sensibles de la vida social i política, en perjudici de la sobirania portuguesa. I lògicament, això incomoda. Perquè la imatge d’Espanya que tenen és bastant monolítica: és la de l’Espanya castellana, la que compta i la que mana, que no té el costum i la bona educació d’aprendre idiomes. La que mai s’esforçarà per parlar portuguès, per exemple.

Al diari El País s’ha pogut llegir recentment un comentari revelador sobre aquesta qüestió del rebuig portuguès, que té perplexos els espanyols una mica informats del tema, que en són molt pocs. Perquè Portugal, a Espanya, passa bastant desapercebuda. En canvi, a Portugal preocupa Espanya. La típica situació que es dóna en les relacions asimètriques, i poseu mentalment els exemples que vulgueu, tan propers i tan a la mà.

El comentari susdit  (signat per Javier Martin des de Lisboa, publicat el 30 de març), que palesava amb un punt d’aspror aquesta perplexitat davant el desdeny i l’alarma dels portuguesos, duia per títol “Antes chinos o angoleños que españoles” (un títol certament evocador…). L’autor es queixava de les campanyes o els tocs d’alerta davant la presència espanyola: “Por parte institucional portuguesa ni una palabra de agradecimiento por la confiança del capital español en el desarrollo de Portugal…” Les aportacions xineses, angoleses o franceses són benvingudes, les espanyoles causen suspicàcia i rebuig: “retrets i desconfiança”. I atribuïa tot plegat al populisme tan en voga i sobretot a l’absència d’un lobby espanyol a Portugal.

Però sembla que és més complicat. Potser una utòpica Espanya federal i plural, que reconegués amb tranquil·litat, i fins i tot amb joia, la plurinacionalitat, seria percebuda d’una altra manera. Espanya, l’Espanya castellana, es veu, en canvi, com una amenaça perquè hi ha sòlides raons històriques, una tremenda tradició d’assimilisme i esborrament deliberat de les diferències, i no s’ha fet gairebé res per esmenar-les o matisar-les.

No hi ha per a tant, es podria pensar. Però els antecedents, la manera com s’ha tractat les nacions internes (com una pedra a la sabata) deu posar els pèls portuguesos de punta. Si fins i tot “una autonomia” com la de Portugal té raons per preocupar-se… què haurien de fer els altres? Doncs, el que han fet històricament i el que fan ara, en la mesura de les seues forces. Certament, alguna cosa més que preocupar-se.

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER