Hipnotitzats pels seus melics, de quina unitat d’Espanya parlen?

Joan del Alcàzar

Així comença 2016, amb bona part de la dirigència política i partidària absolutament captivada pel melic propi. Malauradament, no sols els quadres directius han caigut en eixa fascinació, també una part substancial de la seua parròquia militant està magnetitzada pel mateix punt anatòmic. La resta de la ciutadania, més distanciada de la lògica interna dels partits però atenta a la cosa pública, aguanta estoicament l’allau de ximpleries, eslògans barats, negacions de la realitat, auto elogis i desqualificacions dels altres que estan produint-se després que vam conèixer els resultats de les eleccions generals del 20 de desembre.

El Partit Popular no sap què fer amb Rajoy, ni sap com explicar que cap partit [tret de Ciudadanos, sempre que no siga en solitari] vulga saber res de pactes o aliances amb ells. Rajoy i els seues lloctinents no fan més que repetir en format de lletania que ells han sigut els més votats i que ―per definició i sense discussió― els correspon presidir el govern, com si l’espanyol fora un sistema presidencialista i no de majories parlamentàries. Aquest rotllo monòton va acompanyat de la idea de la Unitat d’Espanya [així, amb majúscules]; una unitat greument amenaçada pels separatistes de tota mena i condició, la qual cosa fa que ells es presenten com els únics capaços de mantindre Espanya com a una unitat de destí en la galàxia.

El Partit Socialista, en fase aparentment terminal com a organització política, ha decidit exhibir en públic tots els seus problemes ―com una mena de Gran Hermano o Sálvame televisius― quant a la distribució del poder intern. Cada vegada dediquen més energia a les batalles de dins de casa i, en conseqüència, menys poden dedicar-ne a les que cal que afronten portes en fora del partit. També els socialistes han agafat la bandera de la Unitat d’Espanya [mantenint-ne les majúscules] com si fora imminent una invasió estrangera o la sedició d’un enemic interior. Amb el rumb actual del partit dels socialistes, la fractura és segura; serà abans o després del proper desastre electoral, però serà. No són pocs els que veuen més en perill la unitat del PSOE que la unitat d’Espanya.

Tots dos grans partits ―cada vegada menys grans, això sí― han obert una cursa, una competició desaforada per a desqualificar a qui propose qualsevol alternativa per a  desempantanegar l’atzucac en el que es troba la situació a Catalunya. Una qüestió que està posant  pals a les rodes a les converses per a la constitució d’un govern després del 20D, en la mesura que s’ha convertit en un obstacle ―una línia roja, com està de moda dir― aparentment insalvable. Tots dos partits es fan forts en la necessitat de preservar la sacrosanta Unitat [sempre amb majúscula] d’Espanya i ―com va demanar el rei Felipe la nit de nadal― en la bondat de potenciar tot allò que ens uneix [als espanyols].

En segons quins ambients no necessàriament sobiranistes o independentistes ―però més enllà d’Andalusia, Extremadura i Castella, la cada vegada més visible Espanya del Sud― sorgeixen dues preguntes: què vol dir això de la Unitat d’Espanya i quines són les coses que ens uneixen, segons eixe discurs, als espanyols.

Tal i com s’expliquen, sembla que la unitat d’Espanya consisteix en acceptar la seua visió unitària, uniforme, homogènia, castellanitzada i, en la pràctica, monolingüe. S’ha de parar compte en que ―a més del problema del finançament autonòmic― bona part del problema polític té unes fortes connexions de tipus cultural, i en aquest terreny no n’hi el menor respecte per la diversitat idiomàtica; no n’hi ha la menor voluntat d’oferir espais vertaders de convivència a les cultures que s’expressen en llengua distinta al castellà. A l’Espanya de la que el PP i el PSOE parlen ―i al duo podem incorporar a Ciudadanos―, són ampla majoria aquells que són entusiàsticament contraris a qualsevol ús social de las lenguas aldeanas, com va dir la cosmopolita i viatjada dirigent de C’s de València, Carolina Punset.

No, no n’hi ha respecte ni empatia envers les altres llengües peninsulars, i menys encara ganes de conèixer-les mínimament, tot i que són cooficials amb el castellà a Galicia, el País Basc, Navarra i a les terres del domini lingüístic català. Tal és el menyspreu que ―per posar un exemple― la citada senyora Punset s’ha atrevit a exigir que quan la Radio Televisió Valenciana comence a emetre de nou, el 25 per cent de les emissions siguen en anglés [sic]. Proposta que, si més no, al PP li ha paregut el no va més de la modernitat. N’hi ha qui es pregunta si demanarà[n] el mateix per a TVE.

Llavors, si és d’aquest tipus d’unitat de la que parlen, convindria preguntar-se què volen dir quan demanen tancar files al voltant d’allò que ens uneix. Poguera ser que allò que ens uneix és allò que afavoreix la visió d’aquella Espanya uniforme i castellanitzada, i que allò que ens separa és la reiterada desqualificació, la insolent deslegitimació de qualsevol altra idea d’Espanya que no siga la seua.

Aquesta incapacitat d’acceptar la plurinacionalitat de l’Espanya actual  sembla genètica, però és pura ignorància. Més del noranta per cent dels Estats actuals són sociològicament plurinacionals, i en la major part d’ells aquesta és una dada que no és sinònim de conflicte. ¿Per què llavors eixa tossuderia en negar-se a acceptar que a Espanya n’hi ha nacionalitats i regions ―com diu la Constitució― i a reconèixer quines són les unes i les altres? ¿Per què el Tribunal Constitucional no revisa la seua sentència 31/2010 i valida que nació i nacionalitat són sinònims?

Doncs bé, és més que probable que pel doctrinarisme nacionalista del PP, i per la miopia i el cinisme del PSOE [dels seus barons i la seua baronessa, si més no, que governen i han governat amb perillosos separatistes] no puga constituir-se un govern a Madrid i hagen de fer-se noves eleccions. S’ha de dir que en aquest despropòsit compten amb les urgències dels sobiranistes catalans, que creuen que un problema tan gran que mesura la seua antiguitat en segles pot resoldre’s en cosa de mesos.

Tot i amb eleccions a la primavera, no avançarem gaire.

Antonio Caridad ha analitzat les eleccions espanyoles dels darrers vint anys, des de 1996, i ha arribat a concloure que, al remat, quasi el 70 % de la gent sempre vota el mateix en les eleccions. Els canvis en els resultats depenen de l’altre 30 %. D’aquest terç d’electors, la meitat [el 15 %] són de centre i oscil.len entre el PP, Ciutadans, el PSOE, partits regionalistes i l’abstenció. I l’altra meitat [l’altre 15% ] són electors d’esquerra, que estan entre el PSOE, IU, Podemos, partits nacionalistes de l’esquerra perifèrica i l’abstenció. Normalment aquest terç de l’electorat ―eixe 30 per cent― és el que canvia el seu vot de tant en tant. Sol ser gent de menys de 45 anys, urbana i amb un nivell d’estudis per damunt de la mitjana. És a dir, que són uns electors que venen a coincidir i molt amb el perfil dels votants de Podemos i de Ciudadanos, els nous partits emergents. Tot amb tot, amb aquestes xifres, serà difícil aconseguir majories d’altres èpoques que són les que ―segons sembla― els partits majoritaris somnien en recuperar.

Per tant i en conseqüència, per un o per altre motiu, a tots els convindria deixar de mirar-se obsessivament el melic [i més que ningú al PSOE] i començar a fer política de pactes per a la convivència, per a afrontar els reptes reals d’una societat moderna i desenvolupada com l’espanyola, i no tancar-se en banda en defensa d’uns prejudicis i uns mites impropis del segle en el que vivim.

Haurien de preocupar-se, contràriament, per reduir la terrible desigualtat creixent dels darrers anys i, en segon lloc, per com assolir un nou pacte territorial que permeta obrir una nova etapa en la que la més ampla majoria dels ciutadans amb passaport de l’Estat espanyol/Unió Europea ―més enllà de la seua particular adscripció nacional― puga sentir-se conforme amb ell.

Publicat en el bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER