Torrent: passat agrícola, indústria poc definida, futur incert (i 2)

hprts de torrent

Torrent anys 50: l’inici del gran canvi

Torrent –i supose que el nom provindrà de les aigües torrencials del seu barranc- és avui, si fa no fa, el que he tractat de reflectir en les pàgines precedents amb el complement posterior d’alguns elements culturals i patrimonials. Però, com tantes altres ciutats de l’Horta, fins a principis dels anys 60 el tarannà agrícola era aclaparador, la vida rural predominava amb escreix i només uns pocs oficis artesans (bona part, com veurem, vinculats a l’agricultura) donaven un cert caire urbà al municipi. Tanmateix la seua considerable extensió i, per descomptat, el dur treball dels torrentins (elogiats com veurem de seguida per Cavanilles i Madoz) feren possible que Torrent esdevinguera, ja abans dels canvis dels darrers 50 anys, una urbs populosa en termes de país. Tindre 6.092 habitants, el 1857, era una fita a l’abast només d’algunes ciutats. Duplicar la població en menys d’un segle (13.586 habitants el 1940) també, i créixer 11.000 habitants en la postguerra (24.042 habitants el 1960) tampoc era habitual. Després, la indústria, la immigració i la metropolitanització ajuden a passar als 80.551 habitants actuals, la qual cosa no està exempta de mèrit.

Torrent, ciutat agrícola? I tant! Per no anar més enrere (on ja trobem l’opressiu règim senyorial exercit per l’orde de sant Joan de Jerusalem ex aequo amb el bisbat de València, des dels temps de la Conquesta), tant Cavanilles com Madoz deixen un testimoni valuós. Diu Cavanilles:

“A la derecha del barranco y á muy corta distancia, bien que en un sitio elevado, està Torrent, la mayor población del reyno después de las ciudades y villas principales. De 400 vecinos que tenia ántes de la expulsión de los moriscos verificada en 1609 se han ido aumentando hasta 1200. Su termino podrá tener como legua y media de oriente a poniente entre los de Picaña y Chiva y una de norte a sur entre los de Alaquás y Picasént. Hay en él precioses huertas regadas con fuentes, però más secano sin comparación… Todo es fructífero, no tanto por la calidad de la tierra, quanto por el cuidado é industria de los Torrentinos. No contentos con cultivar su término, pasan á los contiguos y principalment a los de Chiva y llano de Quart á satisfacer la pasión que tienen al trabajo. Allí poseen en propiedad ó por arriendo dos veces más tierra que la que comprehende su término propio, y aumentan de este modo los frutos para sostener la población. Ni aun estos recursos bastan para hacer feliz la clase más necessitada del pueblo, y por eso salen muchos á buscar medios de subsistir… Gran número de ellos pasan en Madrid el verano vendiendo orchata de chufas y agua de cebada, donde á fuerza de sudores y economia ahorran algo para pasar el invierno. Otros se ocupan algunos meses en transportar y vender las delicadas uvas que se despachan en la capital… Finalmente otros buscan diversos modos de remediar sus necesidades. Si los frutos que el labrador recoge en recompensa de sus trabajos quedasen á favor de los pueblos, reynaria en casi todos ellos la abundancia y la felicidad. Por desgracia se reparten las coses de tal modo, que el cultivador carga con el trabajo y otros perciben la mayor parte de los frutos. Pocos le quedan á un arrendatario después de pagar los derechos á la Iglesia, el Estado y á los señores territoriales, y despues de satisfacer los arriendos, que se aumentan continuamente, y aun aquellos se disminuyen por la nube de pedigüeños inoportunos que acuden de los conventos a las eras, lagares y molinos de aceyte, contra las repetidas órdenes del Gobierno.

….Volviendo después la vista hacia poniente descubre el gran llano de Quart, la multitud de cortijos como sembrados en aquel terreno ondeado, y un plantío de viñas, algarrobos y olivos que se extiende quanto alcanza la vista, que es hasta los montes. En el término de Torrent se cogen 1200 cahioces de trigo, 700 de maiz, 70 de cebada, 3@ arrobas de aceyte, 66@ de algarrobas, 3@ de muy delicadas uvas, 12@ de cebollas, 30@ cántaros de vino, 7@libras de seda y una cantidad considerable de alfalfa, melones y hortalizas. Sin esto entran en la población los frutos que sus vecinos cogen fuera del término, que son mas del doble en quanto a trigo,aceyte, cebada y algarrobas y como tres veces más en quanto a vino”(pgs. 159-160)

 

Mig segle després, la narració de Madoz no difereix substancialment :

“un conv. que fue de alcantarinos sit. sobre una colina contigua al pueblo, desde cuyo punto se descubre toda la llanura que hay desde Murviedro hasta Cullera, el pico del Mongó y los montes de Játiva, la huerta de Valencia y el mar, Chiva y los montes superiores con todo el estenso llano de Cuarte, cuya perspectiva sorprende y deleita… los caminos son locales en mediano estado, hay dos carreteros que conducen a Valencia y Catarroja. PROD: trigo, maíz, vino, aceite, algarrobas, seda, legumbres y hortalizas. IND. : la agrícola, 2 molinos harineros y 70 de aceite, pues regularmente todo propietario que tiene possibles y local proporcionado se provee de estas màquines. ; los naturales de Torrente son sin duda los más laboriosos y vividores pues no contentándose con el tráfico que hacen con Valencia vendiendo el pan que amasan en su pueblo y otros art. que consumen en aquella c., recorren muchos de ellos las principales pobl. de España a fin de adquirierse el sustento, unos vendiendo aceite, otros blondas y teles y muchísimos ocupados en las orchaterías. “(pgs. 163 vol. II)

Alguns breus comentaris pel que fa als dos textos citats. La primera és la coincidència en ambdós sobre la “passió” pel treball”(i l’espoli patit) dels torrentins. La segona és la importància de la comercialització de l’orxata a Torrent (en estades temporals fora del terme), malgrat que la “marca”, al remat, se l’ha apropiada Alboraia. La tercera és de tipus romàntic: qui poguera gaudir del paisatge que segons Madoz es podia contemplar des del convent dels Alcantarins (actual Hort de Trénor)!

Dita la qual cosa torne al caràcter marcadament agrícola de Torrent fins a fa cinc dècades. Evidentment, la proximitat a la ciutat de València i l’intens tràfic comercial amb aquesta i amb altres pobles de l’Horta Sud com Catarroja fa que no es puga parlar de la típica ciutat envoltada per un entorn agrícola al qual presta serveis i que està prou lluny d’altres ciutats importants. Podria -amb matisos- ser el cas de Requena però no de Torrent. Però,tanmateix, a Torrent encara és lícit parlar de la dicotomia camp/ ciutat i és per això pel que té tant de valor, en la meua opinió, el treball ja citat de Lluis Fresquet. Una anàlisi exhaustiva i minuciosa (però també interpretativa) del camp torrentí.

El llibre comença amb una descripció de Torrent de la qual paga la pena reproduir alguns paràgrafs:

“el terme municipal de Torrent es troba en l’extrem sud-oest de l’horta de València. Té una superfície de 69´56 Km², que equival a 6.956 ha. i a 83.472 fanecades i el converteix en el quart d’extensió de tots els que el rodegen, darrere de Xiva (178,21 Km²), de Picassent (85,8 km ²) i de Torís (79,9 km²)… S’estén d’est a oest des de un plana que suposa una extensió natural de l’horta de València fins a una zona abrupta formada per la Serra Perenxissa, les vessants de llevant i migdia de la qual en formen part… Les llomes del Vedat, Morredondo, Barret i Faxardet modelen una superfície irregular que es completa amb els barrancs de Torrent, Poio, l’Horteta, Cortitxelles, la Bóta, Casablanca, els Gils, les Canyes així com les Carrerades d’Alfonso, Falcó, Covatelles i Pequé.

El barranc limita el nucli urbà pel nord i per l’est, amb un únic pont, el de Camí Real que es va construir l’any 1855. El nou pont del Camí de la Serra no es construirà fins a l’any 1930…

En 1900 la població de Torrent és de 8.561 habitants que viuen principalment del sector agrari que presenta un horta exigua i mal dotada d’aigua, un ampli secà amb els tres cultius més significatius; la garrofera, l’olivera i la vinya i una xicoteta indústria derivada d’aquest en forma de trituradores, cellers, almàsseres i el molí de farina, quasi artesanal.

El subministrament d’aigua potable per a la població es dugué a terme l’any 1892, amb la canalització de l’aigua de la Font de sant Lluís que arriba al nucli urbà en paral·lel amb la Sèquia General… Resulta curiós que l’aigua de la que ha depès durant segles la supervivència de la vila procedisca de fonts i brolladors dels municipis de Xiva i Godelleta, ja que fins l’ampliació del terme municipal el 1968, el nostre límit per l’oest estava situat poc més amunt del pantà. No hi ha enllumenament públic… L’energia elèctrica apareixerà en 1906, amb la constitució d’una distribuïdora Elèctrica –Mijares-, que oferirà un subministrament molt limitat, i posteriorment el 1926, la Cooperativa Obrera d’Electricitat de Torrent SA ampliarà considerablement el subministrament elèctric a la Vila “ (pàgs. 18-19)

Doncs així era Torrent a principi del XX. El llibre de Lluis Fresquet aporta molta i interessant informació sobre el caràcter agrari del municipi, clarament dominant la primera meitat del segle. Per tindre una visió global res millor que anar a la pàg. 141 on amb tres plànols i un cop d’ull comprovem l’evolució dels usos del sòl en 1900, 1955 i l’actualitat. Els usos són erm i forestal, improductiu, regadiu i secà i el capítol d’improductiu cal entendre’l com “urbà”. L’evolució entre 1900 i 1950 és relativament menor: augmenta una mica el sòl urbà i el regadiu però el secà continua sent omnipresent. En canvi entre 1955 i l’ actualitat les transformacions són radicals: augmenta (i prou) el sòl urbà i el regadiu s’estén a quasi tot el terme (que després de la darrera modificació agafa una bona porció que abans era de Xiva, a les terrenys de la Perenxissa i Calicanto). Pel que fa a les dades agregades, el secà, que en 1900 superava el 90%, baixa per sota del 20%, mentre que el regadiu passa de una mica menys del 10% al 80% llarg. (pàgs. 136-137).

Un altre extrem d’interés és l’evolució de superfícies i cultius. Les disminucions més notables són les de la garrofera (59,5%; 47,0%; 10,0%), la vinya (19,9%; 15,9% i 0,9%) i l’olivera (8’5%; 7,4% i 0,7%), mantenint-se estables l’ametller i els fruiters de secà mentre que desapareixen els cereals de secà i regadiu. El gran guanyador són els cítrics ( 0,4%; 8,0% i 64,1 %).

Una vegada establertes les xifres del “marc” podem entrar a comentar breument algunes peculiaritats de l’ecosistema agrícola de Torrent que es desenvolupen de forma exhaustiva al llibre de Lluís Fresquet. El primer aspecte que vull destacar és el referent a l’estudi exhaustiu de les masies (Mas del Ràfols, de Baviera o dels Capellans) i de les casetes de secà i aljubs que permetien “anar de quedà”, és a dir, portar provisions per diversos dies i fer nit al camp. Al llibre hi ha testimoni literari gràfic de les 77 casetes censades per l’autor.

Un altre capítol posterior (pàgs. 85-120) està dedicat al tema del regadiu a l’horta antiga, ubicada als nuclis de Xenillet, Benisaet, Ràfol, la Masia del Jutge i l’Horteta, i que es regava amb aigua del barranc de l’Horteta, de les Fonts o Cortixelles (diferents noms segons el tram), barranc que no és sinó una part del barranc que naix a Torís i travessa el de Torrent d’oest a est amb una longitud de 16 Km. El barranc s’alimenta també de nombroses fonts que brollen als seus marges i de les quals, a principis del segle XX, tenim referència documental de la Font de la Teula, la de Manyes, la de la Bota, la del Sapo, la de Baylón, la de la Carrasqueta i la de Sant Lluís, aquesta darrera més cabalosa i coneguda per abastir d’aigua de boca a Torrent i també a València (Lluís Fresquet m’informà de la pràctica habitual de carros que transportaven aigua de la font a València).

Aquest sistema hidràulic que funcionà fins als anys 70 fou substituït per altre que consta de l’assut (el del Pantà), Sèquia General, aqüeductes, sèquies secundaries i xarxa de reg. Com que les Fonts no nodrien prou els cabals del sistema es va recórrer a la perforació sistemàtica de pous de reg en diferents partides del terme (del Mas de don Pedro, dels Santonja, del Sord, de Buenos Aires, de la Muntanyeta de Cabrera, de Sant Jordi, del Cec, de Sant Cristòfor, de Sant Roc, de l’Omet, de Santa Rita, de la Contesa). També s’hi utilitzaren algunes sènies, que es trobaven a vora el barranc, excepte la de Toran. A partir de 1940 s’intensificà la complexa transformació de terres de secà en regadiu la qual cosa exigí perforar nous pous per part de les comunitats de regants. Entre 1940 i 1980 se’n té constància de la perforació d’almenys 20 nous pous. Els cabals assolits i la fotografia dels pous d’abans i després de 1940 queda reflectida amb tot detall en el llibre de referència. Evidentment, la construcció del Canal Xúquer–Túria el 1980 va permetre que Torrent obtinguera dues preses (la 12 i la 13) per a aprofitar els excedents d’aigua i això permeté posar noves terres en regadiu i assegurar-se el reg de les ja existents..

Un altre capítol d’interés recull un fet, per a mi desconegut, com és la importància que els planters i vivers assoliren a Torrent. Vertaders especialistes com la saga dels “Cirera”, “el Tio Menut”, el Tío Cagarrita”, “Poca-roba”, “el Reiet”, “el Realer”, “Cama-ronda”, “els Marrucos“ i “els Faltes”, “el Jesús”, “Clauets”, romanen encara en la memòria i alguns continuen la seua tasca.

Com a activitats vinculades a l’agricultura a Torrent hi havia també explotacions ramaderes entre les que destaquen les vaqueries (pàgs. 149 150) ja que entre 1900 i 1979 (amb diferents períodes d’activitat) hi ha censades 72, un número bastant respectable. Menys important és l’oví (encara que hi havia vora 30 corrals de bestiar) i el boví.

Finalitzada la part destinada a la producció agrícola (incloent els viveristes) i ramadera, als sistemes de transformació de terres i al complex sistema de regs, el llibre de Lluis Fresquet aborda altres instal·lacions vinculades a l’activitat agrícola i alguns oficis tradicionals. Pel que fa a les primeres, no podrien faltar els molins, no massa abundants i de tecnologia poc avançada (molins de presa) amb l’excepció del de José Peyró Ferrer i el seu fill José Peyró Garavito amb el seu molí electrificat que continua funcionant. El llibre continua amb l’estudi del cellers, amb les famílies Baviera, Mora (“els xicots”), Planells (els “xorets”) i Bessó, en lloc prominent, i amb bones relacions alguns d’ells amb comerciants importants del Port de València com Augusto Egli o Querubino Valsangiacomo. Les destil·leries eren un negoci complementari als cellers. Destaquen, però, els Baviera i els Chiner (el Cognac Chiner com a marca coneguda). Del que si que n’hi havia moltes (ja ho diu Madoz) era d’almàsseres. Totes les masies (les de “Galula”, “el Parró”, “Boqueta”, “l’Americà”, “el Llustre”…) i, a més, es posen en el circuït almàsseres de propietat privada a les que qualsevol podia anar (pagant, és clar). Hi ha algun conegut com Rosenda Mora Ros o Patricio Ros Chiner i altres nous com ara “el Casaca”, “el Tintorer”, “el Bunyoler” o l’almàssera de la plaça de les Fonts propietat dels Torronets, que tancà el 1989, i que fou la darrera almàssera de Torrent.

Un altra activitat lligada a l’agricultura de Torrent fou la de les conserves que començaren a instal·lar-se a Torrent a principis del segle XX, dedicant-se sobretot a les tomaques i els albercocs. El 1918 obriren les portes la Unión Conservera y Arrocera de Joan Villalonga Villalba, i el 1928 la dels germans Carratalà Chuliá. Després aparegueren les de Rafael Bou Beltran i d’Àngel Blat Serrador. De tots ells, convé destacar la saga dels Carratalà Chulià que al llarg de vàries generacions va mantindre l’activitat. A ressenyar també la fabricació d’arrops a les destil·leries de Baviera i el Bunyoler, la primera de les quals inundà el barri de l’estació d’un aroma inoblidable per a la gent major.

El llibre de Fresquet continua amb uns capítols dedicats a aspectes “institucionals” vinculats a la manipulació i envasament de productes hortofructícoles com ara l’Autàrquica Cooperativa Agrícola i Caixa Rural de Sant Lluís Beltran, que s’integrà en ANECOP a principi dels vuitanta del segle passat, l’efímera Agrupació d’Agricultors Torrentins (una escissió de l’anterior) que treballà entre 1975 i 1980 fins que s’imposaren els interessos dels principals accionistes a Huelva i, per últim, la Comunitat de Llauradors de Torrent que es creà el 1901 i la Caixa Rural i Sindicat Obrer que inicia les seues activitats el 1906.

Les pàgines finals del llibre estan dedicades als oficis vinculats a l’activitat agrícola com la fabricació de carros (narrada amb un detall de precisió i informació notable), els aladrers i guarnicioners, els albarders i els odrers o cuirers. Una petita però suficient referència al subministraments de productes químics i a les ventes i hostals precedeixen al capítol final del llibre dedicat a les festes de Sant Antoni Abat i a l’interessant Entrada de La Flor, una festa que es celebra des del segle XV tots els primer de febrer. La festa anuncia la primavera i els joves clavaris ixen, a trenc d’alba, a cercar la branca més grossa que troben d’ametller en flor, branca que entra pel camí del Xafardet i que és passejada fins arribar al vespre a l’ermita de sant Lluís Beltran.

Com pot comprovar el lector, el llibre de Lluís Fresquet -que aquí hem resumit força- és imprescindible per a reconstruir un ecosistema i un microcosmos social que fins ja entrada la dècada dels 60 del segle passat era la vessant agrícola i rural d’una ciutat que vivia en gran mesura del seu entorn agrari. Tot i que és un tret general, la gran abundància dels malnoms, dels quals tan sols n’he posat uns quants exemples, és simptomàtica de les relacions de proximitat que caracteritzen els àmbits rurals.

 

Torrentí: el patrimoni i l’ànima

Fins ara he tractat d’informar al lector sobre la ciutat com a resultat de la interrelació de l’activitat productiva i el medi al llarg d’un singular procés històric -tots són de fet singulars i per això no hi ha dues ciutats iguals. Hem de finalitzar aquesta petita crònica amb alguns elements que tenen un alt valor simbòlic –de caràcter material o immaterial- i que han eixit de vegades en el discurs de forma aleatòria.

Pel que fa a la història hi ha evidències de poblaments preromans de l’edat de Bronze així com de l’existència de vil·les romanes al Mas del Jutge, l’Alter, Sant Gregori o les Penyetes. Després vindria la dominació àrab que ha deixat la seua empremta al teixit urbà (la Torre i carrers estrets i tortuosos). De tota manera, com demostra el plànol del XVI del què ja hem parlat el nucli era molt petit. Des de la fundació el 1248 Torrent fou cedida per Jaume I a l’Orde de Sant Joan de Jerusalem (els hospitalaris) i al bisbat valencià i aquesta partició es mantingué fins l’abolició del règim senyorial. L’espoli, com hem vist, fou la tònica habitual i la “pasión por el trabajo de los torrentinos” era l’única forma de sobreviure. Ja sota domini cristià Torrent va patir els mateixos maldecaps i desventures que la resta de les ciutats del país (les dues Germanies, la pesta, la guerra de successió, la guerra del francès, les guerres carlines, el còlera, el cantonalisme de la I República, la grip, la crisi de subsistències de la Gran Guerra, la guerra del 36 i el franquisme…), però, com demostra la demografia, el creixement de la ciutat és un dels més sostinguts de les ciutats valencianes. Tal vegada l’esforç dels torrentins no siga tan sols una frase per a quedar bé.

Deixant de costat la història, que donaria per a un text massa llarg i d’altra banda es pot consultar amb profit el blog de Guillem Rubio:   https://polikarpov.wordpress.com/2013/08/24/el-vedat-una-historia-reciente/ http://torrentaldia.com/la-historia-de-torrent-en-imagenes-gracias-a-dos-grupos-de-facebook/, a Torrent hi ha trets propis que cal no oblidar. Pel que fa, per exemple, a les professions, la memòria col·lectiva conserva en el record, a més del ja comentat -la figura dels granerers, que fabricaves escombres o graneres, els orxaters, els carreters i els xocolaters (el 1937 es va crear la Cooperativa de Treballadors de la Xocolata). Si parlem de l’herència construïda, a més de la Torre -icona per excel·lència, igual que a Paterna- els torrentins tenen en el Vedat, tot i la segregació social que comporta, un referent modern, i un de no tan modern en l’Hort de Trénor que ocupa el lloc privilegiat dels convents dels alcantarins als quals es referia Madoz. I això sense oblidar el Liceu modernista, els aqüeductes dels Arquets de Dalt i els Arquets de Baix, d’època àrab, al paratge natural de la Perenxissa o la torre de telegrafia òptica del Vedat de Torrent.

Pel que fa  a l’herència construïda de vocació religiosa, l’ermita de  Sant Lluís Beltran (1634) i l’Església de l’Assumpció (1590) tenen un indubtable interés. L’herència construïda “civil” tampoc es queda al darrere En el darrer número de Papers

http://www.fhortasud.org/rs/870/d112d6ad-54ec-438b-9358

4483f9e98868/c58/filename/l-horta31.pdf

hi ha un interessant article sobre el patrimoni construït a Torrent (Arquitectura al Torrent del canvi de segle XIX al XX, 1893-1935) on es pot consultar una sucosa relació d’allò que paga la pena conèixer:

-Xalet de la família Llop-Soriano al carrer dels Senyorets, actual Sant Nicolau núm. 15. Última dècada del segle XIX. Tomàs Roselló.

-Casa del xocolater Salvador Benlloch al carrer de Vora Séquia, actual Gómez Ferrer. Aprox. 1900. Tomàs Roselló

-Antic xalet pròxim al carrer de Sant Nicolau, convertit en l’actual Centre de Majors del carrer del Pi. Primera dècada del segle XX. Tomàs Roselló.

-Hort de Trénor construït per Leopoldo Trénor a l’actual carrer del Doctor Castro Blanco. Última dècada del segle XIX. Tomàs Roselló.

-Villa Luz al carrer del Migdia, a la vora del Pavelló del Vedat. Aprox. 1910. Tomàs Roselló.

-Xalet que va ser de la família Giner-Cortina als anys quaranta. 1918-1919. María Giner Cortina

-Xalet que va ser de la família Giner Cortina des de l’exterior de la propietat en l’actualitat. 1918-1919

-Postal dels anys 10 de l’Hotel Vedat, conegut com La Fonda, ubicat a l’actual carrer del Migdia, pròxim al pavelló. 1914. Biblioteca Valenciana.

-Antic Café Alhambra a la Plaça Major. 1919. Tomàs Roselló.

-Edifici El Faro a la Plaça Major. 1930. Tomàs Roselló.

-Xalet del Francés a l’Alter de Dalt. 1929. Julián Molina

-Xalet El Mercantil, pròxim a l’avinguda de Sant Llorenç del Vedat. 1924. Tomàs Roselló

–Xalet Amparín a l’avinguda de Sant Llorenç del Vedat. 1925. Josep Ramon Sanchis.

-Xalet de José Font als anys trenta, pròxim al carrer de la Font de Sant Lluís del Vedat. 1934. Azulay Tapiero, Marilda. La fortuna de los ideales racionalistas en España, 1914-1936. El caso concreto de José Cort Botí (1895-1961), t. 5. Universitat Politècnica de València, 2003..

-Xalet Juanín en l’actualitat, al camí del Romeral del Vedat. 1934. Tomás Roselló.

Parlar de l’ànima és parlar de les festes. Ja hem parlat de la clàssica festa de Sant Antoni Abat i de la molt interessant  Entrà de la Flor (que recorda l’homenatge al Túria de Riba-roja). Però a Torrent van servits. A més de les esmentades, també celebren la festa de Sant Blai, les Falles, la Setmana Santa, els Moros i Cristians, “l’enramada” de les festes de la Mare de Deu del Rosari, en la qual tradicionalment els mossos anaven a les portes de les xiques per a cantar-les. Si no els corresponien, es deixaven cebes a la porta de la pretesa. La cosa no acaba aquí: les festes de la Mare de Déu dels Desamparats, les festes patronals dels Sants Abdó i Senén (els Benissants de la Pedra)…. Però junt a l’Entrà de la Flor, tal vegada siga el Ball de Torrent l’element més rellevant de Torrent des d’un punt de vista antropològic. Tothom coneix l’expressió “acabar com el ball de Torrent “ però tal vegada molts no sàpiguen que el dit Ball és una representació teatral satírica (que acaba sempre amb molt de soroll) que té els seus orígens a l’època dels Virreis el segle XVII (http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/34118/1/2586-8272-1-PB.pdf ; https://www.youtube.com/watch?v=dPGPJcQLI2o ; http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2012/08/02/ball-torrent-baile-satirica-subversion/925650.html

I per a amenitzar les festes i conrear un dels actius més importants del país com és la música, Torrent compta, evidentment, no amb una banda sinó amb dues: la Banda del Cercle Catòlic de Torrent (1887) i la Banda Simfònica Unió Musical de Torrent (1973).

 

Torrent, capital comarcal?

Hi ha una darrera qüestió que demana una certa reflexió. Des de ja fa prou anys es va parlant de la capitalitat de l’Horta Sud i posant a Torrent com a capital. En aquesta tasca s’ha distingit la Fundació de l’Horta Sud recolzada primer per Caixa Torrent, després per la CAM i ara… http://www.fhortasud.org/la-fundacio/publicacions/papers-de-l-horta-sud. La seua interessant i útil publicació (els Papers) arribà al núm. 31 el 2011 i després s’ha deixat de publicar. Llàstima perquè era (i encara és malgrat les obligades vacances) una publicació cabdal que en la darrera època comptà amb l’impuls d’un inesgotable Francesc Martínez. Vaja per davant, doncs, la meua estima, respecte i reconeixement. Dit això, crec que el tema de la capitalitat comarcal no es pot donar per tancat. Quan vaig parlar de la dinàmica de l’àrea urbana de València ja vaig avançar que en la meua opinió hi ha molta més diferenciació i que reduir la qüestió a la triada València Ciutat, Horta Nord i Horta Sud (com fan les estadístiques oferides als Papers) és tal vegada excessiu.

Aquesta diversitat és el que fa que la capitalitat de Torrent no haja estat ni massa clara ni massa acceptada. El tema no es redueix a una certa reclamació per part de Catarroja de la “subcomarca Horta Sud – Albufera”. Encara que el distribuïdor comarcal sud d’Albal a Torrent ha millorat notablement l’accessibilitat, la història recent és la de dinàmiques subcomarcals molt marcades. Tanmateix, sobre el paper, la Mancomunitat Intermunicipal de l’Horta Sud arreplega 19 municipis i té àmplies competències (https://ca.wikipedia.org/wiki/Mancomunitat_Intermunicipal_de_l%27Horta_Sud)La pregunta escaient és si l’invent funciona realment.

Com que l’Àrea Metropolitana de València, com a govern supramunicipal costarà molt de tornar a instaurar, el reforç de la mancomunitat és una via possible que permet avançar en la necessària pedagogia de l’avantatge col·laboratiu. I en aquesta tasca Torrent pot jugar un paper dinamitzador, i on el que menys importa és el “títol” de capital, tot i que la història, la demografia i la seua ubicació “central” entre l’eix de Madrid i el de Silla avalen aquesta funció directiva. La represa de la publicació dels Papers, ara que hi ha condicions polítiques més favorables, seria, crec jo, una bona idea i un primer pas. Perquè un tret de la capitalitat és sempre el d’irradiar idees, esdevenir laboratori de pensament estratègic, apostar per una estratègia de racionalització en benefici del territori sobre el qual es projecta, que reconeixerà així còmodament el paper de guia o referent a un centre que inicialment ho és pel seu lloc al mapa, la demografia i, sobretot, pels serveis de capitalitat que pot oferir.

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER