Els reptes del nacionalisme d’avui

pais valencia (1)

Laura Peris

Hi ha qui, aquests últims dies, no para de repetir que l’autèntic objectiu no són les Eleccions Generals del pròxim mes, sinó el dilluns següent, el 21 de desembre. La fita, que ha esdevingut una fórmula per llevar-li el contingut dramàtic al pacte de certa coalició d’esquerres i valencianista amb cert partit d’àmbit espanyol, és usada reiteradament per uns i altres per encetar les transformacions tan desitjades, tant al Parlament Espanyol com al si del propi partit.

Tanmateix, el 21D, com ja és anomenat, té un quelcom de ressaca, fins i tot d’improvisació, que no m’agrada. Més enllà de la incertesa dels resultats electorals i del repartiment del formatge al parlament espanyol, la feina ha de ser prèvia al dilluns postelectoral. Hauria d’haver sigut fins i tot anterior al curs polític en el qual ens trobem. Però a toc de vara de les polítiques partidistes no es poden desenvolupar plans de treball en condicions, i més, si aquests no tenen el recolzament dels òrgans de direcció pertanyents. Perquè un projecte pervisca, són necessàries estratègies.

“Estratègia” és un terme excessivament emprat,  sovint en un sentit erroni quan es relaciona amb immediatesa i terminis curts. Si parlem d’estratègia del nacionalisme valencià, la bibliografia es redueix dràsticament. Les raons són moltes i de sobra conegudes; no les comentarem ací. El que ens ocupa és l’estratègia en si mateixa, no per una qüestió d’observar-se el melic, sinó de simple necessitat. El nacionalisme valencià no existiria si no fóra menester, però ho és: per ajudar-se a si mateix a existir i per a contrarestar l’altre. Nacionalisme, però també nacionalismes: lingüístic, educatiu, econòmic i polític, destacant aquest últim per salvar-ne la resta.  

Parlem de nacionalisme valencià però també podem fer-ho en clau de valencianisme polític, opció alhora que mecanisme estratègic. Lligat a nacionalisme ve el concepte de sobirania. Efectivament, imagine aquests pròxims anys i he d’imaginar-nos decidint. El poder de decisió ens donarà el futur, clar i ras. Sense aquest: una desaparició progressiva, amb l’amabilitat paternalista de les forces estatals envers els vestigis residuals del que poguérem ser. Tanmateix, aquest discurs tan permanentment melancòlic resulta, si no cansat, almenys sí repetitiu. Melancòlic, llòbrec i sempre amb un ull posat en el pitjor dels casos. Però a vegades, sobretot en fites importants com les que vivim aquests anys – si aquestes fites esdevenen històriques o no, el futur ho dirà-, hem de ser plenament conscients que una nació, o un territori amb una col·lectivitat que aspira a ser una nació, no pot ser-ho, ni ho serà mai, sense una política ni una força política pròpies. Serà – continuarà essent-  part d’una altra nació. Tan evident com que tindre propietat i ser propietat són conceptes diferents.

En la política, i trobe que per desgràcia, la mesura són els partits. Un partit que es pensa gran, representarà un país gran; un partit que es pensa xicotet, representarà un país xicotet. Calcular la mida de la política valenciana amb el nou vot útil de pluripartidisme, sense el qual el problema valencià no es fa visible sense l’ajuda d’un partit d’àmbit espanyol que l’impulse cap a Madrid, no resultaria massa complicat. Com a justificació d’aquesta tàctica: la visibilitat del problema valencià i el poder decisori sobre els quals s’han publicat tants titulars. Ací ha entrat ja el segon concepte a tindre en compte: la tàctica. No seria exagerat afirmar que un dels problemes que el nacionalisme valencià ha tingut els últims anys ha sigut la banalització del concepte d’estratègia en un sentit de tàctica immediata, en lloc de respectar el sentit original que té la reflexió, l’estudi, el debat i el temps com a base fonamental i actuar en conseqüència.  

La realitat del País Valencià actual s’ha avaluat llargament així com la tendència que podrà seguir en un futur, però solament si s’addiu a un patró natural i rígid. És per això que, en els anys a venir, és vital el desenvolupament d’una estratègia rigorosa que determine el pla d’acció del nacionalisme valencià en qualsevol escenari futur. Per a merèixer un respecte, s’ha de ser respectable, fer ús dels mitjans que es tenen a l’abast i també inventar-ne de nous. He parlat dels anys a venir perquè hem de deixar de ballar al ritme que ens marquen els períodes electorals i superar el trauma de la barrera del 5% que tant ha condicionat la vida política valenciana.

El nacionalisme valencià s’ha de fer imprescindible. Dit d’una altra manera: el nacionalisme serà imprescindible o no serà. El com, ja no es pot improvisar. Solament així construirem el nostre camí, sense caure en condicionants temporals, xantatges partidistes o altres escenaris efímers. Solament així, bastirem la nostra sobirania.

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER