Juli Capilla
Ara que Manuel Baixauli ha estat guardonat recentment amb els premis Crexells i el de la Crítica dels Escriptors Valencians, per La cinquena planta, potser ve a tomb parlar de la seua literatura. D’entrada, cal dir que des que va publicar L’home manuscrit, Baixauli s’ha convertit en una referència com a narrador, un autor inexcusable; ací al País Valencià, i arreu del territori. I no és per a menys perquè aquella novel·la era –és!– extraordinària, molt personal i suggeridora; sens dubte, una de les millors en català de primeries de segle. Ha estat a partir de L’home manuscrit que Manuel Bauxauli es va inclinar per l’escriptura, tot i que no ha deixat del tot la seua faceta com a pintor. Al capdavall, perquè és un artista total que –com el cas d’Anna Moner– freqüenta una forma artística o una altra, pintura o escriptura, en funció de les seues necessitats i de les adaptabilitats expressives que ofereixen les dues disciplines artístiques que domina.
L’home manuscrit és l’obra que va catapultar Manuel Baixauli cap al reconeixement com a escriptor, una novel·la d’èxit clamorós entre la crítica i d’un ressò mediàtic molt significatiu i també amb una projecció entre els lectors considerable. I, tanmateix, l’edició de la novel·la no va ser gens fàcil per a l’autor. Vull dir que li va costar de publicar, per molt paradoxal que semble ara. Ell mateix, en una entrevista que va concedir per a la revista Serra d’Or, l’any 2008, ho comentava: “Jo tenia una fe cega en el llibre, l’havia escrit amb total llibertat, sense especular si agradaria o no a la crítica o als possibles lectors. Cada volta que el rellegia o el reescrivia m’ho passava millor, i mai no me’n cansava. Tanmateix, el vaig presentar diversos anys, sense èxit, als ajuts de la Institució de les Lletres Catalanes, i, posteriorment, a distintes editorials. El Premi Mallorca m’arribà quan ja tenia la confiança afeblida i quan ja em plantejava guardar-lo en un calaix”. És a partir del Premi Mallorca, doncs, que es capgira la sort de la novel·la, i també la del mateix Baixauli. Aquell colp de sort va deixar l’autor de Sueca descol·locat, però. Perquè no és fàcil pair que una obra teua siga ignorada o rebutjada sistemàticament per editorials i premis literaris diversos i un dia, de sobte, com per art de màgia, l’enaltisquen i la qualifiquen com una de les millors dels darrers anys. No és fàcil d’entendre, no, i per això Baixauli en parla, també a La cinquena planta, de la peripècia editorial o via crucis perquè va haver de passar L’home manuscrit abans d’ésser publicada.
Peripècies editorials a banda, L’home manuscrit no és una obra fàcil, ni té, a priori, un lector ampli. Llavors, com n’expliquem l’èxit, literari i comercial? “Són els lectors especialitzats, els malalts de literatura, els qui han engegat, als diaris i a Internet, el boca-orella. La meua hipòtesi sobre l’èxit comercial és que, contràriament al que semblava, és un llibre que permet distints nivells de lectura, i per tant pot interessar a un ventall ampli de lectors. De fet, tracta assumptes essencials, que a tots ens afecten.” (Baixauli dixit) No hi trobem, però, allò que en diuen “acció trepidant”, sinó més aviat una trama psicològica, de recerca personal. Una indagació a propòsit de la identitat. Una identitat que, en el cas del protagonista, és diversa, múltiple, plena de possibilitats, gràcies a o per causa dels altres jo (Ell i l’Albat) que suplanten o diversifiquen les seues potencialitats:“Cadascú de nosaltres som moltes persones alhora. Som un bosc de contradiccions i de possibilitats insospitades. Els qui escrivim projectem variants del nostre jo en els nostres personatges. Això és enriquidor i fins i tot terapèutic, psicològicament parlant. Escriure una novel·la ens pot salvar de caure en l’esquizofrènia, en la delinqüència o en la política. Si Hitler o Stalin s’hagueren dedicat a escriure novel·les, potser no haurien fet una obra mestra, però ens haurien estalviat molts disgustos.”
Després de L’home manuscrit, Baixauli va reeditar Espiral, un recull de contes anterior a la novel·la i reescrit a petició de l’editorial Proa en què ja es perfilaven les dèries i les obsessions habituals de Manuel Baixauli. El rizoma d’Espiral el conformen peces molt curtes, de vegades microcontes, en què el ressò de Borges, Cortázar, Kafka, etc. –i l’ombra constant del seu paisà Josep Palàcios– són més que evidents. El fantàstic hi té un pes també important. I, sobretot, la presència de la mort. La mort com una dimensió afegida a la vida, que l’embolcalla i agombola fins al punt que fa que totes dues –vida i mort, o mort i vida, tant se val– ens resulten absolutament indestriables. Són molts els contes en què apareixen morts conegudes, vull dir de gent coneguda pel narrador –i per l’autor, potser. Gent desapareguda que hi fa acte de presència màgicament i que posa en qüestió la línia material que ens separa dels morts. Hi ha, també, com una malenconia per aquesta evidència irreparable que és la mort, i fins i tot una rebel·lia contra la finitud, que es manifesta, si més no, a través de la literatura. D’altra banda, el tema del doble és un clàssic que agrada a Baixauli, un recurs literari que manega amb habilitat i gràcia persuasives a l’epíleg. Espiral crea una atmosfera en què es confon la realitat i la ficció, i a l’inrevés. Això és, clar i ras, literatura, sense embuts. Crear més enllà de la frontera, sempre difusa, entre realitat i ficció. Baixauli és sempre Baixauli: “per als qui en som addictes, l’art ho impregna tot. És la nostra religió”.
I arribem a la que fins ara és la seua darrera obra literària publicada, La cinquena planta, una altra “novel·la”. Si el protagonista de L’home manuscrit era un ésser més aviat auster, solitari, ermità, un “boig” aliè a les temptacions mundanes i materials, marginal;el de La cinquena planta, B, també se situa al marge de la societat, forçat per una malaltia sobtada, la síndrome de Guillain-Barré, que el deixa paralitzat i el confina en un Sanatori de malalts i tarats mentals. Mireu, si no, alguns dels personatges sobre els quals pivota l’argument de la novel·la, amb una història, val a dir, sense una trama clara ni una singladura evolutiva definida, sinó fonamentada també sobre una espiral circular –la persistència del rizoma, una altra vegada– que orbita sobre si mateixa a partir de perspectives diverses i interpretacions sobre la realitat a partir de la ficció, o de la ficció a partir de la realitat, tant se val. Ferragut és un dels personatges més cridaners, un autèntic monstre, lleig i obsessiu, l’única dèria del qual és passar-se per la pedra com més dones millor. I hi excel·leix, cada cop que s’ho proposa. Fins i tot amb la bella Físio, que es veurà desbordada pel poder tel·lúric, merament sexual, primitiu, instintiu, carnal, del bèstia de Ferragut. O el personatge d’Orofila Martí, un geni de l’arquitectura, una dona incompresa en la seua època que va trobar l’únic suport moral i ajut material en una germana seua que en tenia cura i que va procurar que no es morís de gana (com el germà de Van Gogh). El violinista que havia estat en un camp d’extermini nazi i que els tocava una melodia improvisada sense fi als convictes, i després als malalts de Sanatori, també és un personatge destacable. El Dr. Mogort, Timoteu, Úrsula, Tomàs, Foto, Olga, Director, Periodista, Editor… completen la galeria de deixalles personals, tots plegats afectats d’heterodòxia,de dissidència, de marginalitat –volgudament o no. Personatges o persones tocats de genialitat gràcies a una tara. Baixauli té aquesta deformació,aquesta inclinació per la diferència, per la gent marginal; més d’una vegada ho ha manifestat públicament, per exemple a través dels articles que feia al “Quadern” del diari El País, tristament desaparegut. Sens dubte perquè pensa que els marginats són molt més interessants que els ciutadans convencionals, matèria literària inexcusable per a la ficció. Una ficció que s’abeura, paradoxalment –o no tant– en la realitat més propera. Així ho afirma en un dels passatges de La cinquena planta:“Tot el que escric és autobiogràfic. Pot ser d’una altra manera? De què coi he d’escriure, si no és del que em passa o veig que passa a prop meu? Es pot escriure d’assumptes que et són aliens? La ficció és l’excusa per a escriure amb la màxima llibertat. Si redactara una autobiografia, o unes memòries, no seria tan sincer”.
Manuel Baixauli és un artista total. Un escriptor més que no un redactor (en fa la distinció ell mateix a La cinquena planta).Un autor que ho arrisca absolutament tot amb les seues obres: “Escrivint vivia més intensament el que m’oferia el món, però també vivia el que no m’oferia el món. Escriure multiplica la vida (…) Escriure és transgredir, viatjar a l’imprevisible, extraviar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots del nostre jo, on es barregen el passat, el present, l’esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai”. Aquesta és la clau del seu “èxit”. L’èxit –ara sí, sense cometes– de la literatura.