(Imatge: http://terresdelsalforins.com/images/terresdelsalforins/terres-dels-alforins-Xavier-Mariscal.jpg)
Néstor Novell
“La carretera es prepara a pujar el port d’Almansa, en la frontera de les províncies de València i Albacete, Les muntanyes del voltant s’han tornat més agres i pelades. De continuar Manxa endins ensopegaríem amb el monument que commemora la derrota valenciana del 1707 enfront les tropes hispano-franceses de Felip V: la commemoració, no cal dir-ho, en honor del rei Felip (…). L’angle de carreteres que venim recorrent, amb vértex enganxat a la Manxa, és una falca de llengua catalana entre dues zones valencianes que parlen castellà –castellà o una cosa que s’hi assembla-: Enguera, com queda dit al Nord, i Villena, al Sud”
Joan Fuster, Viatge pel País Valencia
Entre la Costera i la Vall d’Albaida, els productors agraris de la zona, sota el padrinatge de Daniel Belda, han fet realitat un projecte de col·laboració territorial que han batejat amb el nom de Terres dels Alforins. Les administracions locals s’han sumat decididament al projecte atesa la seua vocació econòmica i de promoció del turisme rural. Segons anuncien els cellers promotors:
“la viticultura és un eix, econòmic, social i cultural dels termes municipals de Fontanars dels Alforins, la Font de la Figuera i Moixent, on es practica des de temps immemorials. Les terres de secà d’aquesta zona han donat durant més de 2000 anys els seus millors fruits per a l’elaboració de vi, i cal en resposta continuar treballant-les en molt de respecte i esforç seguint els principis de l’agricultura sostenible. Esta és la idea que impulsa Terres dels Alforins, una iniciativa que suma 4.000 Ha. de vinyes i més d’una dotzena de cellers productors amb l’objectiu necessari de donar futur i sostenibilitat al desenvolupament agropecuari d’un territori singular”
El projecte Terres dels Alforins ha estat presentat arreu del País i sempre la posada en escena ha estat acurada i culta. El projecte transpira una gran estima a la terra, sempre amb voluntat de reafirmar la simbiosi entre els homes, la terra i el vi que cada celler presenta. Amb el temps s’hi van anar introduint també l’oli i altres productes tradicionals de la zona. La marca comercial la va dissenyar Xavier Mariscal, les presentacions que realitzen i la mostra anual que organitzen, ja n’han fet 4 de mostres, sempre compta amb interessants artistes de la terra, com Ad Libitum Combo Jazz, Lulú y los Tigretones, o Pep Gimeno el Botifarra. Els cellers implicats en aquest història són: Antonio Arráez i Vinos de la Viña, a la Font de la Figuera; Bodegas Enguera a Énguera; Celler del Roure i Clos de la Vall a Moixent; i Daniel Belda, Heretat de Taverners, Los Frailes, Los Pinos, Rafael Cambra, i Torrevellisca a Fontanars dels Alforins. Tots els vins, alguns d’una gran qualitat i originalitat, els podeu consultar a la WEB[1].
La Font de la Figuera
Començarem la visita al territori per la Font de la Figuera. Una ullada al llibre de història de José M. Ros[2] ens fa palès que el poble no existia abans de la conquesta, (la carta pobla és del 1312), l’actual terme pertanyia a Moixent el qual incloïa la Torre del Bosch i l’abeurador de la Font de la Figuera. Altres civilitzacions hi visqueren més antigament. Els ibers als poblats de les Moles, el Capurutxo (la muntanya fontina de referència) o la famosa Bastida de les Alcusses i, en l’època romana, la via Augusta travessava aquestes terres per anar des de Saetabis a la Bètica. La vall de Montesa va ser conquerida, incomplint els acords entre els dos regnes, pel rei Alfons de Castella, fins que pel tractat d’Al-mizrà obligà el seu lliurament a la corona catalano-aragonesa.
El 1298, Jaume II va fer donació, segons els usos i costums de Barcelona, del castell i vila de Moixent a Asperto, vescomte de Castronovo, el qual, el 1299, va fer venda dels mateixos a la Infanta Laschara, filla de l’emperador grec Teodor. El 1301 el senyoriu va ser venut al conseller reial Gonçal Garcia. El fill de Gonçal, Pere Maça, heretà el senyoriu ja com a baró.
El baró Pere V Maça de Liçana, el barbut, governador d’Oriola, en la guerra contra Juan II de Castella, conquerí, saquejà i va passar a ganivet tots els pobladors d’Almansa. El 1513, Pere VII Maça de Liçana Carròs d’Arborea, el Modern, també governador d’Oriola, casà amb Àngela Centelles filla dels contes d’Oliva. El 1547 el senyoriu passà a Joan Maça, al qui succeí, el mateix any, sa tia Brianda Cornel olim Maça de Liçana, Carròs d’Arborea, Rocafull, Masquefa i Pere de Mur. Aquesta Brianda, amb autorització de Felip II, el 1547 va fer donació dels drets dels Maça sobre la Font de la Figuera a favor dels Lladró de Vilanova. A partir d’aquest moment es crea el senyoriu de la Font de la Figuera separat de Moixent. El 1550 el senyor de la Font de la Figuera era Pere Maça (abans Ramon Lladró).
Segons la llegenda en un dels quadres del retaule de l’església, pintat per Joan de Joanes, apareix la cara de Na Brianda en agraïment a la seua generositat vers la Font. El mossén de l’església em va contar que amb la neteja del retaule, fa uns anys, es va comprovar que el rostre de Na Brianda va ser pintat damunt de l’original. Ara s’hi veu el rostre original que va fer Joan de Joanes.
La Font de la Figuera, com tota la vall de Montesa ha estat un nus de comunicacions i línia de frontera, és per això que en totes les guerres ha tingut un paper important. De la guerra de Successió, José M. Ros obté el següent text del dietari d’Antoni Colomer:
“un dels pobles del nostre regne que més entusiasme demostraren pel pretenent austríac Carles III, fou la vila de la Font de la Figuera; puix quan aquest monarca va fer la seua entrada triomfal a València, el 1r d’octubre de 1706, la dita vila va enviar una lluïda comissió de setze veïns que muntats en mules acompanyaren el seguici reial amb decidida adhesió.
I havia ja donat la nostra vila mostres inequívoques de secundar la causa de l’Arxiduc amb l’afectiu acolliment que tributaren a les tropes d’aquest al seu pas per la Font de la Figuera quan tornaven a València, després d’haver derrotat als defensors de Felip V prop de Xixona el dia 13 de Març de 1706, obsequiant-les fastuosament i acompanyant-les tot el poble a la seua eixida de la població” .
El 8 d’abril de 1707 les tropes austracistes del comte de Galway i del marqués das Minas és concentraren a la Font de la Figuera. Guanyaren Cabdet i Villena el 22 d’abril, mentre que el borbònic Berwick es va haver de refugiar a Almansa des d’on inicia la batalla definitiva.
Durant la Guerra del Francés les tropes de Suchet tingueren com a quarter general per a la campanya de 1813 -la segona batalla de Castalla-, la Font de la Figuera. D’ací, segurament des de la casa Abadia, partiria el duc de l’Albufera a Tarragona i a França, després de les successives derrotes de les tropes napoleòniques.
A la darrera guerra del 36 tingué gran importància el general Vicent Rojo, fill de la Font de la Figuera. Fou l’artífex de la defensa de Madrid i qui dirigí les batalles de Belchite, Terol i l’Ebre. Arribà a cap de l’estat major de l’exèrcit de la II República. Exiliat fins 1957, quan ja malalt tornà a Madrid li van llevar el rang de general i, ja és irònica la cosa, va ser jutjat i condemnat per “auxili a la rebel·lió”. Segons es dedueix de les seues memòries, va proposar al govern de Negrín la declaració de guerra a Alemanya quan la flota de Hitler bombardejà Almeria, i així aconseguir el suport dels aliats. Raymond Carr el qualificà de gran estrateg, catòlic, patriota, fidel a la República i regenerador i modernitzador de l’exèrcit.
Amb motiu dels 700 anys del naixement de la Font, el rector del poble, Lisardo Castelló, acollí un acte en el seu honor a l’església parroquial Segons els escrits del general Rojo referents al cop d’estat del 36[3]:
“La magnitud del problema, aun dentro de la confusión reinante, hacía evidente que el destino de España estaba en peligro. Pero el mejor destino de la patria, el más justo, el más noble, el más digno, ¿se lograría por el camino de la rebelión o por el de la defensa de la Ley? ¿Por el imperio de la fuerza o el de la razón? ¿Por el respeto de la voluntad nacional, aunque se manifestara alocadamente a través de la acción de un pueblo en armas, o por el acatamiento de mandatos que no eran compartidos por ninguno de los jefes naturales que legalmente ejercían sobre nosotros su autoridad?”
Arribe a la Font de la Figuera acompanyat de Jaume Borràs i vaig a visitar a Sebastià Gàlvez, un personatge obert, nerviós i molt amable, secretari municipal accidental, a qui m’ha adreçat Vicent Terol, fontí republicà d’esquerres que viu a la Safor.
L’edifici de l’Ajuntament la Font de la Figuera és humil, tampoc el poble és gran, està situat a la part de dalt de la plaça i la balconada dóna tot just davant la font del poble. La plaça, rectangular i inclinada, està rematada a la part de baix per l’escultura de Joan de Joanes. “El nostre mediocre Rafael” que diria Joan Fuster. Accedim al despatx del secretari per una escala que es separa i s’ajunta en cada una de les plantes. Els mobles són d’època. Els empleats es situen en alt, darrere el mostrador, de manera que asseguts davant d’amples taules resten a l’altura dels ciutadans que van a fer les seues gestions. La decoració: un facsímil de la Carta Pobla i un quadre del general Rojo.
Sebastià m’ha preparat diversa documentació sobre el poble: El cens, l’evolució de la població, el llibre de festes, els estatuts de la cooperativa, la banda de música, les dades del pressupost…. finalment em regala el llibre de la Història de la vila de Josep M. Ros, “Obra premiada en concurso por el Centro de Cultura Valenciana”. Com un il·lusionista, conforme avança la conversa, va traient del barret, vull dir del calaix, un document darrere l’altre. El seu parlar continu i ràpid no el distrau, en cap moment. La seua actitud és la d’un treballador efectiu i el seu tarannà és generós i hospitalari.
Al poble està governat per un acord entre PSPV i Compromís [fins les eleccions de maig 2015]. L’Alcalde és socialista. Existeix una associació d’Amics de les Tradicions. És molt important la Lira, la banda de música fundada el 1869. Els principals personatges del poble són Joan de Joanes, el general Rojo i, el premiat artista faller, Vicent Tortosa.
La població és de 2172 habitants. La seua tendència és a decréixer: el –0,6% en el període 2007-2012. Tot i que s’observa en els darrers anys un cert augment de la població infantil aquesta no compensa la marxa d’immigrants. El 2009 els estrangers eren 290 i ara en queden 207 –un 12% de la població-, la majoria de Marroc i búlgars. Els llocs de treball dels immigrants són: uns 20 al Manantial, uns altres al moble i la resta en treballs agraris de temporada. La densitat és baixa 24,4 hab./Km2. L’atur sobre la població potencialment activa és del 14,4%
Avui el motor del poble és la Cooperativa la Viña, fundada el 1944. A partir del 2001 va tindre un canvi espectacular, passant dels 5.000 m2 als 30.000 m2 actuals. Té 40 treballadors i va cap els 1.200 socis, dels quals uns 200 són de fora del poble. En els darrers 10 anys, i de la ma d’Anecoop, ha fet un canvi substancial apostant per la qualitat en la producció de vi i la seua adequada comercialització.
L’altra bodega del poble, Arràez, també ha apostat per la qualitat, especialment des que el net començà a dirigir l’empresa el 2008. Tot i no tindre collita pròpia, la seua capacitat de comercialització és admirada pels altres productors de vi.
El sector del moble ha anat enfonsant-se. Casanova que tenia més de 120 treballadors, ha tancat; Calatayud ha reduït molt la seua plantilla; Joenfa és l’únic que aguanta però en realitat s’ha convertit en un comercial que importa el moble de Xina.
El Manantial ha baixat molt. Si fa 10 anys tenia 135 treballadors, ara en té 35. L’empresa va arribar a facturar 50 camions diaris en temporada alta (abril-setembre) i de 15 a 20 diaris a hivern. Era l’època que els fills dels propietaris, amb estudis a ESEI, el quals milloraren la gestió de l’empresa. Aquesta, passà de facturar 100 milions a fer 1.000 milions. Sebastià Gàlvez que hi va treballar coneix els secrets de l’empresa:
Un dels èxits de l’aigua es basava en saber aprofitar la situació estratègica de la Font. L’aigua té un cost pràcticament zero, els costos són el plàstic, l’envasament i el transport, així que la gestió de la logística és essencial. El Manantial va saber aprofitar les càrregues de retorn dels camions que distribuïen a la ruta Granada-Múrcia-València-Barcelona, o a la ruta València-Albacete-Madrid.
El sector serveis és molt important al poble, especialment tot allò que té a veure amb el sector de la logística. La situació del poble sempre ha estat estratègica, però la Generalitat Valenciana, fent seguiment a l’estat, ha triat Villena com a centre logístic i no la Font de la Figuera. Així i tot, el serveis són els que aguanten econòmicament el poble. Els 4 restaurants de carretera donen servei a 40-50 camions diaris, per altra banda, els autònoms i els seus treballadors (3 o 4 treballadors per empresa) suposen el 10% de la població activa del poble: constructors, electricistes, llanterners, etc. També cal comptar els altres serveis que es presten al Manantial i a la Cooperativa. La majoria dels treballadors són del poble, però hi ha una significativa representació de gent d’Almansa. Per a Sebastià:
“El poble és molt bonic i ofereix una alta qualitat de vida. Ací tens tot el que vulgues: l’espai natural del Capurutxo, piscina, alberg juvenil, llar de jubilats, espai de joves, etc, i moltes activitats. En totes les estacions de l’any: Aplec de danses, turisme enològic, Percufest, Trail, Moros i Cristians, mercat comarcal de diumenge….
Excepte una botiga de tota la vida i 4 carnisseries, el comerç tradicional d’alimentació ha anat tancant. La gent del poble compra al Xàrter, un supermercat muntat a mena de franquícia. moltes de les botigues/parades són de gent del poble. Els fontins que volen comprar fora van al Carrefour de Petrer i al nou centre comercial de Xàtiva. A nivell laboral hi ha molta relació amb Cabdet i Almansa. Si en parlem de festes i pubs la relació més estreta és amb Moixent i Vallada. El mercat dels diumenges té un gran èxit.
La Vall de Montesa, tot i ser una comarca històrica, és un sentiment territorial que s’ha perdut. La comunicació amb autobús amb Villena és molt dolenta, encara que ara s’ha fet l’autovia la Font de la Figura-Cieza.
La gestió municipal ha estat molt bona. Enguany els comptes presenten un superàvit de 108.000 €, i això que el poble té més serveis dels que la gent està disposada a pagar. En els darrers anys el pressupost s’ha mantingut constant al voltant del milió i mig d’euros encara que s’ha tingut de fer una petita regularització de l’IBI per mantindre els ingressos. El deute és de 200.000 euros però estan a l’espera del pagament de 180.000 euros que els deu la Generalitat Valenciana. La bona gestió municipal permet la subvenció de moltes de les activitats que es fan al poble. Sebastià ja ens ha dit un grapat del seguit d’activitats de tota mena que organitzen a la vila. Ara centraré l’atenció amb aquelles orientades a la promoció econòmica:
L’Ajuntament dedica 50.000 € per a microcrèdits a emprenedors, els crèdits són entre 5 mil i 10 mil euros. Els darrers que s’han aprovat han facilitat un taller d’automoció, un subministrador de maquinària, un estanc i, una gelateria – pastisseria amb forn propi i espai per fer festes per a xiquets.
Una altra línia són les beques que atorga per facilitar una experiència de primer treball als estudiants. En aquests cas, a diferència de les que convoca la Diputació, es paga el salari mínim i la seguretat social.
El poble té 53 activitats industrials de les quals el 39,6% es dediquen a la construcció. També té 9 activitats comercials a l’engròs, de les qual 5 es dediquen al comerç interindustrial. Les activitats minoristes són 35 però en el període 2007-12 n’han tancat el 40%. Ara dedica 4.221 m2 a aquest comerç, la qual cosa suposa 1,9 m2/hab. Les poques botigues tradicionals i 2 supermercats són tota l’oferta d’alimentació (el 17,2% del comerç). Els bars i restaurants han minvat el 33% durant la crisi 2007-12 La Font participa activament en el projecte de Terres dels Alforins. La darrera mostra del vi, feta enguany a la Font, ha deixat 30.000 euros en vendes.
Després de parlar amb Sebastià, l’alcalde ens rep uns minuts. El seu despatx dóna a la plaça i al carrer principal. Li dic que m’agradaria visitar l’església per veure el retaule de Vicent Macip, Joan de Joanes. Una administrativa em facilita immediatament el telèfon del rector, Lisardo Castelló, per a què concerte una cita amb ell. Truque al rector i en mitja hora ens trobarem a la porta de l’església. Passege amb Jaume pels carrers principals. Les cases la majoria estan ben cuidades. Puge a veure la casa Abadia i des d’ací pugem a l’església. A la porta principal està esperant-nos mossén Castelló, a la vora s’anuncia per a la propera setmana una xerrada de Teresa Forcades, la teòloga feminista famosa per denunciar a les multinacionals dels medicaments i per declarar-se a favor del dret a decidir a Catalunya. El rector ens diu:
“Davant d’una possible arribada massiva de persones, amb l’Ajuntament i la societat fontina hem creat una organització per guiar-los, acomodar-los, o posar a la seua disposició el “Menú Jubileu”, a un preu ajustat, i que estarà disponible en tots els bars de la població”.
En Lisardo ens encén la llum del retaule i ens explica amb coneixement de causa els detalls més importants de l’obra i del seu procés de creació. Ens deixa admirar el retaule tot el temps que vulgam. Una peça realment interessant, encara que amb afegits, que paga la pena visitar sense prejudicis rafaelistes. A l’Inventari d’Arxius Parroquials[4] de la Costera llig:
“L’obra la van contractar els jurats de la Font de la Figuera amb Joan Macip –Joan de Joanes– el 29 de desembre de 1548 i, d’acord amb el que s’havia estipulat davant notari, el retaule es va entregar acabat dos anys després. Consta de deu escenes sobre taula, a més de les pintures de les polseres; la seua factura és magnífica. En contra de la tradició i d’alguns testimonis escrits, el retaule no fou encarregat per la senyora de la Font, la Brianda Maça de Liçana. Tot i això, Brianda es va fer pintar, en actitud orant, a la taula del naixement de la Mare de Déu, no obstant que la seua presència no hi consta al contracte original, publicat recentment. “
Prèvia telefonada, s’hi pot visitar el Museu Històric i Enològic. L’edifici del museu és un antic celler de finals del segle XVIII totalment restaurat. Hi conté 4 espais museístics que mostren els costums, les construccions populars i la recreació d’un celler del poble.
A la vila, “porta d’entrada a la terra dels valencians”, trobarem músics i compositors de música de banda a dojo. La dansà es famosa, participativa i reconeguda. Jo recomane el vi, els pebrassos, l’oli i el gaspatxo. Segons el fontí Francesc Jordà, per fer el gaspatxo cal sofregir el conill i el pollastre i/o les perdius i reservar-los. Amb el mateix oli s’ofega la ceba picada fins que estiga daurada i se li afegeix la tomaca ratllada la pebrera, la pebrella i una picadeta feta d’ous durs, ametles fregides i julivert. Després se li incorpora la carn, una mica de brou d’au i la coca trencada. Quan aquesta s’ha fet blaneta el gaspatxo està fet. La tradició és servir-lo directament sobre una coca. A cada casa tenen la seua variant de gaspatxo, una de ben interessant és amb pilotes.
Cap a Fontanars dels Alforins
Deixem la Font i ens dirigim a Fontanars dels Alforins, la part més oriental de la Vall d’Albaida. El paisatge i l’experiència vital de Jaume Borràs com a mestre. Aquest altiplà el conforma la serra Grossa i la serra d’Agullent (ací serra de Beneixama), entre Ontinyent –a partir dels cabeços- i la Vall de Montesa. Els Alforins tenen 11 Km de llarg (que arriba a uns 20 si hi incloem la seua continuïtat natural dels Alhorines de Villena) i entre 4 i 5 Km. d’ample. La seua bellesa es deu tant al seus boscos de pins i carrasques, com als amples abancalaments de vinyes, cereals i oliveres que envolten heretats, masos i cellers. L’esplendor d’un paisatge netament mediterrani en transició cap el mesetari. El seus barrancs porten les aigües preferentment al Vinalopó o a la Vall de Montesa
Segons les dades de la Generalitat[5] 2014, la població dels municipis de les Terres dels Alforins (en tots ells decreixen els habitants) és:
Font de la Figuera (la) | 2.172 |
Fontanars dels Alforins | 993 |
Moixent | 4.619 |
En la demarcació de les terres de conquesta, Jaume I sempre inclogué l’Alforí[6] –nom que significa dipòsit de gra-, al si del nou regne de la corona catalano-aragonesa. Malgrat això els plets amb Villena seran constants tot i que Ontinyent adquirí la vila de Cabdet. Al final, una part dels Alforins, al voltant dels caseriu de Safra, va quedar sota domini de Villena, per això de vegades s’ha parlat dels Alforins d’Ontinyent i dels Alhorines de Villena.
El terme de Fontanars dels Alforins, un municipi creat el 1927 a l’Alforí, és de 80 Km2 a una mitjana de 630 msnm. Als anys 60 hi havia 67 bodegues i 60 almàsseres. Tot empreses molt petites. Entre els anys 19670 i 1990 es produeix un èxode rural dels masos cap el poble. El poble és nou al voltant de l’antiga ermita de sant Miquel, abans només hi havia 14 cases.
Jaume Borràs, mestre un grapat d’anys a Fontanars als anys 70 coneix a tota la població, quasi tots han estat alumnes seus. L’estima entre els alumnes i el mestre en les escoles rurals és una cosa magnífica. La bondat i la dedicació professional de Jaume Borràs sembla haver multiplicat aquest sentiment que no sabria si qualificar d’amistat o de familiar. Parem en diverses cases, en totes l’alegria de retrobar-lo és immensa, en totes hi ha algun succeït que rememorar, una iseta simpàtica i algun dolç que tastar. Ens dirigim a la bodega de Vicent Belda, també exalumne. Ens rep amb una gran cordialitat. Entre ells dos inicien la conversa sobre la vida a Fontanars uns 40 anys fa.
Abans la gent vivia als masos, alguns de magnífics. Els propietaris eren gent d’Ontinyent, d’Alcoi o de València. El mas el portava el mitger, encara que hi havia finques amb més d’un mitger. Les famílies que treballaven el camp i els corrals, també vivien al masos. A setembre, l’amo venia ha repartir-se els guanys amb els mitger. Els camps al voltant d’aquesta mostra d’arquitectura rural, masos i palauets de senyorets és única. Estem parlant de l’Alcúdia, l’Altet, la Corona, la Cova, la Sénia, la Sicília, la Venta, les Barraques, Mallaura, Sant Elies, Santa Teresa, Torrefiel, Vila Isidra, Cal Batle, Cals Pins, Palau de Torrevellisca, Cals Frares, Casa de Cubelles, Casa de Guerola. Casa de sant Eduardo, Casa de Trelles, Casa del Poblet, Casa Racó de Sanxo. Cases de Colaus, Bosca, Ca Eixea, Ca Ferri, Ca Ferriol, Ca Lluch, Ca Navarro, l’Obra, Ca Torró, Ca Turus, Ca Ventura, Cal Peller, Casa Garcia, Cases de Jordà, Cases de Vidal, Caseta Nova del Port. Els xiquets vivien al camp i tots els dies anaven a escola.
A diferència de França o de la Toscana, ací l’amo no vivia ni treballava el camp, per la seua banda el mitgers no tenia estudis. Després de la guerra les microbodegues encara feien vi a granel, amb l’èxode rural el camp es queda sense ma d’obra. Les microbodegues desapareixerien i el camp es dedica a la civada, el blat i, als anys 70, al gira-sol. Els conreus extensius i la mecanització expulsaren els llauradors. La gent emigrà i se n’anaren a la construcció a Ontinyent. La vinya desaparegué totalment. A Fontanars no hi ha aigua i l’altura fa impossible els fruitals. Als anys 50 naixeren les cooperatives. Segons Daniel Belda, l’ànima de Terres dels Alforins:
“Això era una maniobra més política que no econòmica. El règim volia que els llauradors es sentiren propietaris”.
Als inicis dels anys 90 només quedava oberta la bodega de Belda que la duia el pare de Daniel i que ja anava tancar. Daniel se n’havia anat pel món, havia fet estudi d’enologia (ara té un màster per la politècnica de València) havia treballat a Carinyena i Jumella i a Catalunya, però la seua intenció era anar a treballar a l’hemisferi sud, després de conèixer les produccions de Xile, Sud-àfrica i Austràlia. La conversa amb Daniel Belda és fluïda, intensa, amical i ben interessant:
“A finals del segle XVIII i principis del XIX pràcticament a cada mas hi havia una bodega. La meua família que eren mitgers de Ca Belda se n’hagueren d’anar a viure al poble quan es vengué la finca. Va ser aleshores quan el meu avi comença amb una petita bodega
El meu avi, i després mon pare que ja tenia certs estudis tècnics, carregaven els carros amb cuiros i botes i distribuïen el vi per totes les comarques veïnes, directament al bar, a la taverna o a la botiga. Va se mon pare qui començà a plantar alguna vinya, encara que la gran majoria la comprava, i a fer producció pròpia. La comercialització comença a fer-se en gran cubes carregades en camions que troben eixida per Villena i una mica s’exporta per València. Mon pare, ja major, em va mig enganyar i en fa fer que començara a treballar ací”
Va coincidir que Los Pinos es va comprar per un grup Suís. Això motiva el naixement de la cooperativa de Torrevellisques. Entre tots tres contracten a Petrucci de Califòrnia per fer una anàlisi de la zona. Belda, Torrevellisca i Los Pinos reestructuraren les vinyes.
Mon pare em mig enganyà i em vaig quedar ací. Quan me’n vaig fer càrrec vaig deixar de comprar raïm. En aquell moment s’expandiren les cooperatives per la comarca. És la primera etapa de l’embotellament i de la selecció de conreus. Allò que realment ha canviat en el món del vi ha estat les vinyes i, emparellada a ella, la forma de conreu i la racionalització de la producció
El primer en traure vi en botella va ser Daniel Belda, després la Cooperativa s’espavilà, també s’apuntaren Los Frailes i l’Heretat. Belda va començar a fer 2.700 botelles el primer anys, però això no era rendible, en necessitava 100.000 botelles a l’any. Des de fa uns 5 anys ha aconseguit, i superat àmpliament, el seu objectiu sense massa excedents gràcies a l’exportació. Entre els seus mercats té molta importància l’asiàtic i el nord-americà. Ara a les bodegues Belda hi una dotzena de treballadors fixos. Segons Belda:
“La tipologia del terreny, el clima càlid del mediterrani i les fredes nits continentals, afavoreixen una maduració lenta del raïm. Les noves tècniques i l’experiència acumulada que nosaltres li afegim produeix un vi amb unes característiques ben personals”
Els productors han anat veien la importància de comptar amb bons estudis bioquímics. A partir d’aquest moment tot comença a rutllar a base de fer un producte de qualitat.
“Entre tots hem creat Terres del Alforins. Som 11 bodegues i altres 3 que acabaran entrant. És una Associació Empresarial encara que també hi participen els ajuntaments, La finalitat és donar-li valor al territori. És tracta de fer rendible la venda del vi. Si el vi no és rendible, els llauradors se’n van, els paisatge desapareix i el conreu s’abandona. Nosaltres ací no volem PAIs, volem la nostra terra tal com és”
Des del punt de vista vinícola el vi de les Terres dels Alforins està molt més relacionat amb el que es fa a l’Alhorin de Villena, Cabdet i part d’Almansa, que no amb el vi de la Vall d’Albaida o de l’Alacant-Vinalopó, Ací estem uns 300 metres més alts que aquestes altres zones.
El 70% de la producció que fan s’exporta, a tots els països del món: a Xina i a tota Àsia, a Amèrica, a Europa…
“El vi de l’estat espanyol és el més barat del món i cada vegada es beu menys vi. Amb el vi passa el mateix que amb l’oli, s’exporta vi a granel a Itàlia o a França on l’embotellen.
Els valencians consumien entre 70 i 80 litres anuals de vi per persona i ara hem passat a només 19 litres. Aquest és un altre índex que ens obliga a apostar per la qualitat i no per la quantitat. Per altre costat cada vegada es té major competència dels països emergents: Xile, Sud-àfrica, Argentina, Austràlia, per acabar-ho de rematar la legislació espanyola és molt complicada i estricta.
Un dels problemes més greus que té el sector són els excedents de producció. Els cellers estan saturats de vi de la campanya anterior en acabar la verema. Gran part del problema ve del canvi de la llei d’alcohols que ha eliminat de fet la destil·lació de l’alcohol de boca que permetia fer ús dels excedents de les collites per fer begudes espirituoses”
Daniel Belda, però els altres també, agafaven més de 100 avions a l’any anant a les principals fires internacionals. Ells tenen clar que amb la denominació d’origen: València, Alacant, Jumella, Alforins?, no se’n va enlloc. Caldria vendre el vi de grans àrees, les denominacions d’origen fa que les vendes es facen de manera molt atomitzada i amb moltes dificultats per fidelitzar el client internacional. Segons Daniel Belda, pot ser que a nivell intern puga funcionar Terres dels Alforins, però a fora, en tot cas, s’ha de vendre la denominació d’origen vi d’Espanya o vi de la Mediterrània.
“Les denominacions d’origen són un error de la política comercial europea. És un proteccionisme molt burocràtic que només ens complica més la vida i que per a l’únic que val és per al mercat intern. Al mercat asiàtic o a Amèrica, a Austràlia o a Anglaterra la Denominació d’Origen València no la coneix ningú. Anar-hi amb això és fer el ridícul. L’única denominació que s’hi coneix és la Rioja. Nosaltres ara venem a uns 18 països però oferim quantitats menudes. Jo tinc una persona que fa un seguiment permanent dels clients però necessite entre 5 i 8 anys per consolidar un client”
Però si respecte a la denominació d’origen Daniel Belda no fa cap concessió al romanticisme del territori, no és el mateix quan parlem de la terra. Té absolutament clar que cal fer un esforç perquè no es perda el camp en aquestes comarques. Ell pensa que si a la Vall d’Albaida fan molt bon raïm de taula als Alforins han de fer vi, apostant per la qualitat i pel producte mediambiental i ecològic.
“La bodega ara ja la tinc consolidada. N’acabe de fer una de nova. Tinc un bon equip que treballem junts des de que vaig començar i he contractat també a un enòleg químic per poder dedicar-me a altres projectes dins de l’empresa. Tinc una producció d’unes 300.000 botelles i 85 Ha de vinya. No vull fer-ne més. El que vull és continuar investigant i fer evolucionar alguns dels vins que faig. Hem d’anar a cercar qualitat i aconseguir vins amb personalitat pròpia, per això desitge que s’acaben les imposicions com la classificació en reserva o criança, o l’obligació de fer ús de tonells de 225 litres, que responen a una altra tipologia de vi, i no m’ajuden a defendre la meua producció.”
La conversa deriva cap un estudi molt seriós que han contractat per conèixer les potencialitats del terreny i de les vinyes. Estan convençuts que les conclusions donaran bons resultats. Per a Daniel Belda el futur passa per continuar fent el que fa: apostar per la qualificació de les empreses. La resta de bodegues pensen el mateix, ara totes tenen un o més enòlegs, un enginyer i alta tecnologia. El producte que fa Belda és ecològic, però no li compensa fer tots els tràmits i passar tots els controls que li exigeixen.
Ara és hora de parlar del vi amb Daniel Belda:
“Des que em dedique plenament a la bodega he vist que les tendències són molt canviants. És molt decebedor que un crític internacional puga moltes vegades marcar el gust de les persones respecte del vi. Jo he conegut la moda del vi que no fora molt alcohòlic, després la dels vins varietals, la dels vins d’autor, més recentment la dels vins pastosos, darrerament la dels vins més afruitats i amb més tonalitats varietals. Ara s’estila les barreges de varietats autòctones amb altres varietats conegudes mundialment, de manera que la varietat autòctona ressalte el producte i li done entitat pròpia.
Si en parlem de mi, jo he anat experimentat per fer cada vegada un millor vi. He fet vi barrejant, d’una manera absolutament nova, varietats autòctones i del que estic molt content. D’un altre producte que estic satisfet és del Verdil, una varietat que estava en clara regressió i que jo mantinc 14 Ha que em produeixen unes 40.000 botelles anuals i que li donen un segell de peculiaritat als meus vins”
Una aposta important del districte és l’Enoturisme. El 2009 Terres dels Alforins s’acolliren al programa de desenvolupament rural de la Conselleria d’Agricultura. Preveien una inversió d’1,9 milions d’euros amb l’objectiu de difondre la cultura del vi, l’agricultura de l’àrea i la professionalització del sector. Per millorar l’atractiu turístic les inversions s’adreçaven a adequar els cellers i el patrimoni rural per acollir tasts, jornades i esdeveniments de promoció del vi. Algunes coses s’han desenvolupat, altres importants queden per fer, com les obres del port de Fontanars. Al parer de Belda:
“La paralització de les obres em pareix una vergonya. La gent d’ací està arriscant la vida per anar a treballar i necessitem que la gent ens visite”
Daniel Belda ens diu que està pensant d’obrir tenda de temporada a la platja de Gandia, i si no pot ser a Xeraco. De botigues ja en té en altres pobles: Ontinyent, Bocairent, a Oliva Nova (“Com m’agrada navegar a vela, i tinc un barquet a Oliva, mitja Oliva ja ha vingut a Fontanars a visitar la Bodega”). La seua obsessió és que els nostres vins siguen coneguts a l’estat a l’estranger (“als mercats només són coneguts el Ribera i el Rioja”).
Alguna cosa haurem de fer tots, empreses i administracions per dur el turistes a conèixer la zona i la producció. Ací ja he aconseguit que es facen 5.000 visites concertades a l’any, els mostre la bodega, els ceps i la nostra producció. Ara estic desenvolupant una mena de granja escola. Voldríem que tota la gent de la ruta Madrid-Gandia o Alacant és desviara per conèixer i acabara consumint els productes autòctons. Per què ací és tan difícil senyalitzar les carreteres com a França per a què la gent sàpiga que al costat de la carretera té tot un món a descobrir?
Belda opina que el futur de l’enoturisme està per explotar. A nosaltres que només ho hem iniciat ens funciona bé, però no oblida afegir que el que volem tots els alforins és que sobre tot la gent continuara vivint dels serveis i de l’agricultura. Sobretot d’una agricultura rendible i sostenible.
Passem a visitar la botiga de productes de la seua bodega. Hi podem trobar vi i oli de tots els celles i almàsseres de les Terres dels Alforins. També hi trobem productes agrícoles de molts llocs de les comarques: pericana, olives, tomaques seques, bolets, licors, herbes, cervesa artesanal…. Li compre el seu oli Grum, dos botelles de Daniel Belda Verdil 2014, 2 botelles de Ca Belda 2006, 1 botella de MC de Daniel Belda Tempranillo 2013 (maceració carbònica), 1 botella d’Ànima de Cup Moscatell dolç i 2 de Cava Fermentat Brut Nature. En regala un calendari amb unes fantàstiques fotografies dels Alforins. El lector també ho pot fer on-line en la magnífica pàgina de Terres dels Alforins http://www.tendavins.com
Després de parlar amb Belda Jaume i jo baixem cap a Moixent, prenem la carretera que va per les Alcusses. L’esplèndid paisatge s’imposa. Un petit port de muntanya ens canvia de vall. El paisatge molt semblant, la vall més estreta. Magnífics camps de vinyes i de cereals ben cuidats. A la muntanya els carrascars i les pinedes fantàstiques, amb exemplars únics vora les heretats. Comentem que les estacions de l’any canvien radicalment el paisatge però no la seua qualitat. Arribem al despoblat iber de la Bastida de les Alcusses. Està tancat i no el podem visitar. Ens quedem en el record del guerrer i d’aquest paisatge potent, màgic, aïllat i fronterer
Del museu arqueològic municipal de Moixent, tot i que mostra la industria local fins l’època moderna, està dedicat bàsicament als segles VI a I aC. amb els objectes trobats al jaciment de la Bastida de les Alcusses i dels aixovars dels soterraments del Corral de Saus. A banda de les nombroses peces de la vida quotidiana dels ibers, podem veure una reproducció exacta del famós guerrer. De l’audiovisual i la reconstrucció visual de la Bastida podem veure que fou una important ciutat fortificada amb un urbanisme complex d’illes urbanes al voltant d’un carrer principal.
“Amb la reconstrucció d’una casa industrial, el visitant pot reviure l’ambient domèstic d’una indústria de fa 2.300 anys. A més, el jaciment compta amb un servei de guies gratuït, panells explicatius i maquetes tàctils. Dos miradors permeten gaudir de la bellesa dels paisatges que envolten el poblat, amb el camps de la vinya, pinars, oliveres i xicotetes masies de les Alcusses i els Alforins ».
Moixent
Baixem a Moixent. De seguida descobrim la torre dels Coloms i el campanar neogòtic. Moixent de lluny té una certa presència de poble antic i d’història. Al segle XIX, l’economia de Moixent es basava en l’agricultura de cereals (blat i ordi), oli, nous i garrofes, però ja tenia una incipient indústria del vi, molins fariners i fabricació de cistelles. A partir dels anys 60 la cistella, de la mateixa manera que la veïna Vallada, va donar lloc a una important indústria de moble.
Del passeig pel poble, llevat d’algunes cases rurals ben conservades, ens anem amb la impressió d’un lloc amb cert estat de pobresa i abandó. Ens fem un café al bar, estan totes les taules ocupades pels homes jugant a cartes, més de 20 taules un dilluns de vesprada de finals d’abril. Camí de Vallada, una vila molt més cuidada tot i la crisi de la indústria del moble, i Montesa, amb les restes de l’impressionant castell de l’ordre militar, passem pel polígon industrial de Moixent.
La indústria del vi s’ha anat consolidant a Moixent. Com a tots els Alforins, amb cellers importants a partir dels anys 90, però també l’oli. En el darrer concurs d’olis organitzat per Proava, va guanyar la medalla d’or Pagos del Guerrer de la Cooperativa de Moixent, i la de plata Oli d’Ontinyent-Picual, de Bodegas Ontinium d‘Ontinyent
El polígon ens mostra diverses petites empreses de mobles, també de tapisseria i d’estructures metàl·liques. Alguna empresa de construcció i una de maquinària. Tres empreses de vi i d’oli i 2 vivers. La crisi industrial es nota en la baixa activitat, però dues empreses mantenen la seua importància: la primera és Expormin SA, que fabrica mobles de fusta, jonc, vímet, confecció d’articles de tèxtil-llar i tapisseria per a mobles. El 2012 va fer 2,9 milions de vendes i donà treball a 32 persones. L’altra empresa és Olmitos que ven amb la marca Icandy articles de puericultura i de joguets infantils i per a nadons. El seu catàleg és realment ample utilitzant plàstic, tub metàl·lic i fusta, produeix, carrets, cadires, trones, bressols, sacs, motxilles, jocs i joguets de tota mena Tot allò que està a l’abast d’un botiga ben sortida de productes per a nadons. El 2012 les seus vendes eren de 3,9 milions d’euros i tenia 16 treballadors.
Moixent té un espai natural digne de visitar, el Bosquet, un bonic paisatge natural d’alzines vora un llac produït per un embassament del segle XVIII fet amb tècniques encara medievals.
[1] http://terresdelsalforins.com/index.php/va/els-cellers.html
[2] Jose Mª Ros Biosca. Historia de Fuente la Higuera. Centro de Cultura Valenciana. 1921
[3] Vicente Rojo Lluch. Historia de la guerra de España. Archivo Histórico Militar. Manuscrit de 1936
[4] Josep Cerdà i Ballester , Juan Ignacio Pérez Giménez i Xavier Serra Estellés. Inventari dels Arxius Parroquials de la Costera. Facultat de teología san Vicente Ferrer. Serie Monumenta Archivorum Valentina XIII. València 2013
[5] http://www.argos.gva.es/bdmun/pls/argos_mun/DMEDB_UTIL.INDEXC
[6] Agustí Ribera Gòmez. Notes sobre la toponímia de l’Alforí (La Vall d’Albaida). www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/…/22_ribera.PDF