Àngela Molina
Fa tot just deu anys, un centre cultural enganxat a un dels cementiris més luxosos i visitats del planeta inaugurà la retrospectiva de l’insubornable León Ferrari (1920-2013). Des del primer dia, i durant el mes i mig de l’exposició, el Centre Recoleta de Buenos Aires va rebre milers de missatges que en demanaven la suspensió “perquè no hi ha necessitat de fer art agredint els sentiments d’altres”. Altres van optar per l’amenaça oberta, com un cartell amb la imatge de Hitler i la llegenda “Porqueria!!! Incendiem el seu petit centre de merda!”. Qui era llavors l’arquebisbe de la ciutat, Jorge Mario Bergoglio —el Papa actual—, va condemnar l’exposició per “blasfema” i va exigir un acte de reparació i petició de perdó, convidant la comunitat catòlica a “un dia de dejuni, oració i penitència”. La mostra va convocar 70.000 espectadors, va ser recorreguda per advocats i jutges, va donar lloc a més de mil articles en premsa, va ser clausurada per la justícia i novament oberta per aquesta. “És en el respecte de la llibertat d’un art que es basa en la bellesa, però també en el grotesc i el desagradable, quan una societat democràtica prova quin valor atorga a la llibertat d’expressió. Allà es verifica la genuïna tolerància que porta a suportar l’existència d’una obra artística que molesta, irrita o pertorba”, concloïa la decisió del jutge Corti.
La pressió popular i els milers de correus electrònics de la comunitat artística internacional van ser determinants per salvar la mostra. Les opinions de Ferrari sobre la religió i el poder coincideixen amb autors com Hume, Artaud, Freud, Sade o Saramago. Primo Levi, Cioran o Steiner també haurien signat les seves instal·lacions amb excrements sobre imatges d’El Judici Final de Miquel Àngel, o els collages que vinculen Església i nazisme. El 2007, el gran jurat de la Biennal de Venècia va concedir a Ferrari el Lleó d’Or.
Cas Macba. A La bèstia i el sobirà s’inclouen treballs de Ferrari al costat dels d’altres artistes no menys crítics. No és una gran exposició, almenys en el marc d’un museu que ara acostuma a acollir un tipus de col·lectives més pròpies d’un Santa Mònica o de la Fabra i Coats. Però allà hi havia La bèstia i el sobirà, la primera reivindicant la seva anormalitat i subalternitat; el segon, suposadament jubilat i tan tranquil, però encara imposant la seva aura de intocabilitat entre els súbdits. Des d’abans de la seva inauguració, la mostra col·lectiva està en procés de producció i testimonia l’extrema complexitat d’un art basat en l’ús ideològic i polític de les imatges. El desacord entre director i comissaris, que va provocar el retard en l’obertura pel “greu dany a la institució” que podria provocar l’exhibició d’una estàtua horrorosa —però una obra artística, al capdavall— signada per Inés Doujak, ha arribat a dimensions cinematogràfiques, com en els films dels germans Coen sobre aquests personatges que viuen desconnectats de la realitat. Igual que en el cas Ferrari, la pressió de la comunitat artística va fer que Bartomeu Marí reconsiderés la decisió de no obrir la mostra. El director del Macba va posar el seu càrrec a disposició de la Comissió Delegada i immediatament va cessar els dos comissaris (havia de ser ell, i no la Comissió, qui prengués la decisió?). Suposem que aquest tipus de conflictes passen en la majoria de museus del món i que, ben gestionats i més ben resolts, acaben per no sortir mai a la llum. Un disbarat de cap a cap.
Una reflexió. ¿Hi va haver crítiques o pressió dels artistes quan els polítics van col·locar, sota dubtosos concursos públics, els directors dels principals museus de Barcelona? ¿On eren els creadors i comissaris, tots aquells que avui es manifesten contra la censura i l’intervencionisme, i que van trobar fàcil abeurador a Sant Jaume o en aquesta política de pessebre anomenada CoNCA? Han estat capaços de frenar la desertització cultural de la ciutat? Mascarell i Ciurana perseveraran en la seva obstinació per posar directors de perfil cada vegada més baix al capdavant dels museus. I si no, llegeixin entre línies les declaracions del regidor de Cultura aquí al Quadern: “El nou Macba tindrà una connexió més pròxima amb els seus destinataris, els barcelonins”. Els mateixos que al seu dia van buscar la poca o nul·la excel·lència amb el nomenament dels directors del Picasso, el MNAC, la Virreina i el Santa Mònica, tenen ara a les seves mans el destí del Macba. I no hi haurà moviment a les xarxes socials, només resignació. Finalment, i malgrat el trist final, seria just recordar i valorar la independència de Marí en els seus 11 anys a la institució.
L’ultraliberalisme ha tornat a guanyar, amb l’ajuda de l’esquerra i sense embrutar-se les mans. I el Macba serà un cementiri, ple de visitants i molt rendible. Adéu, Macba, adéu.
(El País, Quadern, Barcelona, 4 d’abril 2015)