Cap a un col·lapse de la civilització industrial?

Ernest Garcia

Fa més de quaranta anys, l’informe al Club de Roma sobre límits al creixement va advertir que, si les tendències expansives de la població, el capital, el consum de recursos i la contaminació continuaven sense frens substancials, la dinàmica de la societat industrial havia de desembocar en una situació de translimitació (d’overshoot, d’ultrapassament dels límits establerts per un planeta finit) i, eventualment, en un col·lapse demogràfic i econòmic.  Era, en qualsevol cas, una prospectiva a llarg termini. Fins i tot el pitjor dels escenaris examinats acceptava que l’expansió podria continuar fins a la segona dècada del segle XXI.

D’aleshores ençà, en qualsevol cas, se n’ha parlat bastant però s’ha fet molt poc. Diguem-ho sense embuts: no se n’ha parlat tant com caldria i no s’ha fet prou. Han transcorregut unes quantes dècades i allò que aleshores era una pura hipòtesi de futur, una hipòtesi preliminar, és ja ‒segons un munt d’indicis‒  la realitat present. Les informacions que indiquen que el món porta alguns anys instal·lat en la translimitació són abundants, precises i consistents. I la translimitació és un estat necessàriament transitori (insostenible, que se’n diu ara, amb una paraula que l’abús està convertint en absolutament inservible).

Per tant, el col·lapse podria ser imminent, obrint la porta a una llarga davallada de la qual el signe més visible en seria el decreixement.

Haurà de passar encara un temps ‒potser entre deu i vint anys‒ abans de tenir una evidència aclaparadora. Ara com ara, per tal de percebre així les coses, ens calen encara instruments conceptuals específics i s’ha d’enfocar la mirada en direccions determinades. I, per descomptat,  tot plegat no és més (ni menys) que una hipòtesi. És a dir, si es demostra que les dades que la justifiquen són errònies o que la lògica amb la qual es formula és incorrecta, caldrà revisar-la o fins i tot abandonar-la. No hi ha cap altra manera raonable de procedir.

El que no sembla gens raonable és continuar ignorant o menystenint l’assumpte en base a la convicció irracional que el col·lapse és impossible, que la societat industrial capitalista és massa rica, té massa recursos tecnològics i massa capacitat de resposta i d’adaptació perquè puga conèixer un desenllaç així. Aquesta em sembla que és una variant particularment nefasta del somni fetitxista too big to fail. Més aviat passa al contrari: el debat sobre els límits al creixement és més actual que mai. Perquè és tot justament ara, en aquesta dècada i la següent (2010-2030), quan començarem a saber realment si Dana Meadows i els seus col·legues tenien o no raó. Com a observador interessat de la marxa del món, tot el que puc dir és que, fins ara, els seus models més ombrívols estan encertant-la de cap a cap.

 

El dossier que presenta la revista L’Espill número 48 (hivern 2014/2015), sota el rètol “Cap a un col·lapse de la civilització industrial?”, és una eina més en la preparació dels instruments conceptuals adients. S’ha compilat a partir del marc de referències d’un projecte de recerca dedicat a un aspecte particular, però fonamental: la transició a una societat post-carboni, és a dir, menys dependent dels combustibles fòssils. Aquest projecte, POSTCARBON – Transitions towards a post-carbon society: redistributive impacts and everyday life in a context of non-fossil energies and climate change (CSO2011-24275), s’inicià en gener del 2012 i ha estat desenvolupat per un equip integrat per investigadors de les universitats de València, Barcelona i Paris 1 Panthéon-Sorbonne, comptant amb una ajuda del Subprograma de Projectes d’Investigació Fonamental no Orientada del Pla d’I+D+i.

A més d’articles que difonen resultats del projecte, uns altres inclosos al dossier contribueixen a completar-ne la perspectiva. Hom trobarà textos suggeridors i informatius, una aproximació força completa a una problemàtica decisiva amb aportacions originals (de Luc Semal, Antonio Turiel i Ernest Garcia) i traduccions d’articles (apareguts prèviament en anglès i francès) particularment instructius (de Paul i Anne Ehrlich i d’Alain Gras). En conjunt ofereixen una visió àmplia, que va des dels referents fàctics sobre l’estat dels sistemes naturals fins a les implicacions antropològiques. El sumari complet del dossier i de L’Espill 48 es pot trobar a www.uv.es/lespill.

 

 

 

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER