La guerra contra el terrorisme, fàbrica de terroristes

Pablo Grajeda

Je suis Charlie Hebdo. Eixa és la frase que exhibim en solidaritat estos dies, davant la consternació i indignació per la tragèdia. I ens fem la pregunta “per què?”, que pareix no tenir resposta, atès que són crims sense trellat, i que van més enllà de l’enteniment psicològic i de compassió humana.

Però la veritable desgràcia és que, un perquè, almenys del problema de fons, sí que té. I el podem trobar en la mateixa resposta que ja hem donat els occidentals a la tragèdia. Més controls, més policia, més vigilància, etc. Més inversió en seguretat bàsicament, fer-nos un búnquer. Fem una transposició a gran escala de les diferències socials entre classes. Per exemple, si mirem una casa de gent benestant, trobem alarmes, agents de seguertat, càmeres, tanques, sensors… la por feta armadura. Jo, que sóc una persona normaleta en aquest país, tinc (només?) una porta blindada (encara no cuirassada). I així podriem anar baixant segons capacitat econòmica.

Però realment és la falta de càmeres i agents de seguretat la causa de la inseguretat ciutadana? És la manca de punxes en les tanques, de pilotes de goma i de Guàrdies Civils la causa que vinguen “hordes” (eixa és la intenció comunicativa de les notícies) a traspassar la frontera? No… desigualtat de classe, desigualtat territorial, injustícia, submissió; eixes són vertaderes causes de fons, la gasolina dels conflictes.

I així, amb la guerra contra el terrorisme collim terrorisme, perquè no volem deixar de clavar el morro en països estrangers. Perquè per a lluitar contra el terrorisme només entenem les bombes. Perquè el món occidental entén de petroleres, empreses reconstructores, compra de matèries primeres barates, venda de tecnologia cara i préstecs impagables. I els crims els amaga darrere dels diners, de forma que es difumina el rastre de sang en la nebulosa econòmica. Però tan sols pot silenciar així la nostra consciència, no el rancor que generem en una cultura tan diferent.

Solidaritzem-nos per l’assassinat gent que no tenia cap culpa, gent crítica i inconformista amb el sistema. Gent que ha mort per culpa d’uns que no tenien necessitat, que veuen una matança com a santedat religiosa. Perquè, i això és perillosíssim, la llibertat d’expressió per la por a represàlies. Perquè no hi ha justificació moral ni els espera el cel a tals màrtirs, perquè l’acte repugnant i ells són gent repugnant.

Ara bé, no ens dormim en eixa conclusió. Perquè a ells els té igual què pense jo o què penses tu, ells estan convençuts moralment dels seus actes, són fanàtics religiosos. Foren nodrits d’odi, i amb odi els bressolaren la religió. I amb la política del garrot i l’armadura som nosaltres els que fabriquem més com ells, i alimentem de pas el nostre odi contra ells… sí eixe odi que queda mal reconèixer, el del “jo no sóc… però…”.

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER