Islam i violència

Kenan Malik

Davant les imatges esgarrifoses de la brutalitat de l’Estat Islàmic (ISIS) molts arriben a la conclusió que aquesta violència és inherent a la fe mateixa, a l’Islam. Però hi ha realment alguna cosa en l’Islam que fa els seus seguidors més propensos a la violència i la intolerància que altres?

Tots els anys faig una xerrada a un grup d’estudiants de teologia -aspirants a sacerdots anglicans, normalment- amb el títol “Per què sóc ateu?” Part de la xerrada és sobre els valors. I cada any em trobe la mateixa resposta: que sense Déu simplement es pot escollir i triar quins valors s’accepta i quins no.

La meva resposta és dir: “Sí, això és veritat, però és cert també dels creients”. Assenyalo als meus alumnes que en la Bíblia, el Levític santifica l’esclavitud. Que ens diu que als adúlters “se’ls ha d’imposar la mort”. I segons l’Èxode: “No deixaràs una bruixa viva”. Etcètera. Pocs cristians actuals acceptarien aquestes normes. N’hi ha que ho farien. En altres paraules, escollir i triar.

El mateix passa amb els musulmans. Els literalistes jihadistes, els anomenats “constructors de ponts ” a l’estil de Tariq Ramadan (i sóc conscient que “constructor de ponts” és una expressió sense sentit, i que hi ha moltes altres expressions que hom podria, i caldria, utilitzar per descriure Tariq Ramadan) i els liberals tipus Irshad Manji, han llegit tots el mateix Alcorà. I cada un el llegeix de manera diferent, trobant-hi diferents punts de vista sobre els drets de les dones, l’homosexualitat, l’apostasia, la llibertat d’expressió i així successivament. Cada un escull i tria els valors que considera islàmics.

Subratllo això perquè és una qüestió sobre la qual farien bé de reflexionar no sols els creients, sinó també els humanistes i ateus. Hi ha una tendència entre els humanistes i ateus a llegir les religions, i l’Islam en particular, tan literalment com fan els fonamentalistes. Una tendència a ignorar el fet que els creients interpreten el mateix text de mil maneres diferents. Diferents religions tenen clarament diferents teologies, diferents creences, valors diferents. L’Islam és diferent del cristianisme i aquest és diferent del budisme. L’important, però, no és què diu un Llibre Sagrat, o uns textos sagrats, sinó com interpreten els individus, la gent, aquests textos.

La relació entre la religió, la interpretació, la identitat i la política pot ser molt complexa. Podem veure això si ens fixem en Myanmar i Sri Lanka, on els budistes –als quals moltes persones, i no en darrer terme els humanistes i ateus, prenen com a símbols de la pau i l’harmonia- estan organitzant pogroms terribles contra els musulmans, pogroms encapçalats per monjos que justifiquen la violència utilitzant textos religiosos. Poca gent afirmaria que hi ha alguna cosa inherent en el budisme que ha portat a la violència. Més aviat, la majoria de la gent reconeixeria que la violència contra els musulmans té arrels en les lluites polítiques que han afectat ambdues nacions. La importància del budisme en els conflictes a Myanmar i Sri Lanka no és que els principis de la fe són responsables dels pogroms, sinó que els elements que s’han llançat a la confrontació han adoptat el mantell de la religió com un mitjà de guanyar seguidors i justificar les seves accions. El “fonamentalisme budista” de grups com ara el Moviment 969, o de monjos com Wirathu, que s’anomena a ell mateix el “Bin Laden birmà”, ens diu menys coses sobre el budisme que sobre la política esquinçada i virulenta que es viu a Myanmar i a Sri Lanka.

I, tanmateix, pocs aplicaran el mateix raonament als conflictes relacionats amb l’Islam. Quan es tracta de l’Islam, i de les bàrbares accions de grups com Estat Islàmic o els talibans, hi ha una percepció generalitzada que el problema, al contrari que amb el budisme, es troba en la fe mateixa. La religió, per descomptat, té un paper important en molts enfrontaments que tenen a veure amb l’Islam. Els principis de l’Islam són molt diferents dels del budisme. No obstant això, molts dels conflictes en els qual es veu involucrat l’Islam tenen, igual que els enfrontaments a Myanmar i Sri Lanka, arrels socials i polítiques complexes. No hi ha cap dubte que els grups que pugnen pel poder polític aprofiten la religió i les identitats religioses per imposar-se, establir el seu control i guanyar suport. El paper de la religió en aquests conflictes rau sovint menys en la creació de tensions que en ajudar a establir les identitats xovinistes a través de les quals es demonitzen determinats grups i hom justifica les pròpies accions. O, per dir-ho d’una altra manera, la significació de la religió resideix menys en un determinat conjunt de valors o creences que en la insistència que aquests valors o creences – qualssevol que siguin – són ordenades per Déu.

I és en aquest context que hem de pensar si hi ha “alguna cosa en l’Islam”. El ventall de punts de vista dels musulmans sobre qüestions com ara l’apostasia o la llibertat d’expressió, és molt gran. Inclou des de posicions liberals fins a reaccionàries. El problema és que els polítics i comentaristes, sobretot a Occident, sovint presenten les opcions més reaccionàries com la postura més autèntica, d’una manera que rarament fan amb el budisme o el judaisme o el cristianisme.

El diputat danès Nasser Khader m’explicà una vegada una conversa amb Toger Seidenfaden, director de Politiken, un diari danès d’esquerra que va ser molt crític amb les caricatures daneses [en què apareixia Mahoma associat al terror i que causaren un gran conflicte al món musulmà, n. del t.]. “Em va dir –explicava Khader- que aquelles caricatures eren un insult per a tots els musulmans. Jo li vaig retrucar que jo no em sentia ofès. I ell em va dir: ‘El que passa és que tu no ets un veritable musulmà’.”

“No ets un veritable musulmà”. Com? Per que? Perquè per a un musulmà de debò, des d’aquesta perspectiva, has de ser reaccionari, i trobar ofensives les caricatures daneses. Qualsevol persona no reaccionària o que no es senti ofesa, no és per definició un musulmà com cal.

En aquest punt l”antiracisme” d’esquerres coincideix amb el fanatisme antimusulmà de dretes. Per a molts antiracistes d’esquerra, oposar-se al fanatisme significa acceptar que les idees reaccionàries són les autènticament musulmanes. Per a molts fanàtics de dreta (i, de fet, per a molts fanàtics d’esquerra, també), hi ha alguna cosa en l’Islam que fa que siga irremeiablement violent, fins i tot dolent, i que fa que tots els musulmans siguen potencialment perillosos. L’antiracisme pretesament progressista esdevé doncs un vehicle per apuntalar les veus més reaccionàries i conservadores en les comunitats musulmanes i per marginar les progressistes. Es converteix en un mitjà de tancar el debat, per sufocar la crítica, i donar poder i legitimitat als “líders comunitaris” amb les opinions més retardatàries. “La controvèrsia sobre les caricatures –afegia Nasser Khader- no era sobre Mahoma. Era sobre qui ha de representar als musulmans. El que em sembla realment ofensiu és que els periodistes i els polítics veuen els fonamentalistes com els veritables musulmans “. És per això que molts musulmans, paradoxalment, sovint tenen punts de vista més liberals sobre la llibertat d’expressió que molts dels anomenats no creients liberals.

El veritable problema, llavors, no és simplement l’Islam com a tal. Tampoc no ho són les tendències conservadores al si de l’Islam, malgrat que evidentment aquestes tendències defensen punts de vista inacceptables, són sovint brutalment intolerants i, quan donen lloc a moviments com els talibans o Estat Islàmic, poden ser d’una inhumanitat demoníaca. El problema és també la posició dels comentaristes, polítics i activistes no musulmans, tant els liberals com els intolerants, quant al que és un autèntic musulmà, el fet de no veure sinó en el conservador o reaccionari el veritable musulmà, la incapacitat per distingir entre la fe dels creients ordinaris i l’ús polititzat de la fe per a fins reaccionaris per part d’individus i organitzacions que malden per aconseguir el control i acaparar el poder. El problema és també la política dels governs, sobretot a Occident. Amb massa freqüència, els responsables polítics han tractat les comunitats minoritàries com si foren un tot homogeni, separat, integrat per gent que parlaria amb una sola veu, i definides bàsicament per una visió única de la cultura i la fe. Han ignorat la diversitat dins de les comunitats i han considerat les figures més conservadores i reaccionàries d’aquestes comunitats com les veus autèntiques.

I encara pitjor, el problema són també els intents dels governs per fomentar les forces religioses reaccionàries com a contrapès a l’oposició radical, sovint amb conseqüències desastroses. Hi ha, per exemple, una terrible ironia en l’atac d’Israel a Gaza. Fou Israel qui va ajudar, en primera instància, a Hamas a arribar al poder perquè veia en l’islamisme radical una eina útil per a contrarestar la influència d’una OAP de signe secular. Pot ser ben cínica, però aquesta política no en té res d’excepcional. Molts governs, occidentals i no occidentals, han seguit estratègies similars, estratègies que han enfortit constantment la mà dels reaccionaris contra els progressistes: des d’Egipte en la dècada de 1970, quan es confiava en els Germans Musulmans per mirar de parar els peus a l’oposició radical d’esquerres, a l’ajut financer i armamentístic dels Estats Units a la jihad en Afganistan, incloent-hi fins i tot al govern francès, que suposadament menysprea el “comunitarisme anglosaxó” però que ha encoratjat la identitat comunitària islàmica quan li ha semblat políticament convenient. El govern de Valéry Giscard d’Estaing, per exemple, davant d’una sèrie de vagues importants en què hi participaven molts treballadors nord-africans, fomentà la construcció de sales d’oració a les fàbriques, perquè, en paraules del ministre d’Immigració Paul Dijoud, “L’Islam és una força d’estabilització que apartarà els fidels de la desviació, la delinqüència o l’afiliació a sindicats o partits revolucionaris “.

Així que, sí, hi ha alguna cosa en l’Islam que ha de ser qüestionada i debatuda. Però igualment, hi ha alguna cosa en el progressisme secular, i en la ceguesa i la pusil·lanimitat de molts progressistes seculars, la intolerància de molts crítics de l’Islam, i el cinisme de molts governs seculars en la seua utilització de l’Islam radical, que cal qüestionar també.
[Paraules de Kenan Maliki -científic, professor i escriptor anglo-indi- en la taula rodona “Is there something about Islam?” celebrada en el marc del Congrés Mundial d’Humanisme el 9 d’agost de 2014. Traducció de Jaume Soler. Text publicat inicialment en Pandaemonium (12-8-2014), i posteriorment en Eurozine].

 

 

 

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER