
Gustau Muñoz
És molt fàcil caure en el simplisme de pensar i dir que, en realitat, als valencians els temes identitaris ‒que serien, per entendre’ns, la llengua, els símbols, el nom del País, la consciència col·lectiva, la nació‒ els interessen ben poc, que són secundaris davant les grans qüestions de tipus social i econòmic, les urgències relacionades amb l’atur, la dependència, les pensions, l’educació o la sanitat.
Certament, en l’ordre de prioritats dels ciutadans, en un moment de davallada econòmica que s’acosta perillosament a la catàstrofe, amb un atur aclaparador, l’empobriment que fa estralls i la marginació de la joventut, els temes socials ocupen el primer lloc. I per tant, les forces polítiques amb aspiració a governar i, en el seu cas, el nou govern que eixirà de les eleccions autonòmiques de la primavera de 2015, han de prendre bona nota.
En un context de desballestament de les institucions, de fallida financera, de desmoralització dels funcionaris i empleats públics, de necessitat urgent de recuperació en l’aspecte econòmic i de reparació en l’aspecte social, el primer ordre de preocupacions no admet discussió.
I tanmateix la realitat es presenta, com sempre, més complexa i matisada. Si hi havia cap dubte de la rellevància política del que, per abreujar, anomenem els temes identitaris, ací tenim el PP i les seues darreres actuacions en aquest terreny, com ara el nefast projecte de llei “de senyes d’identitat”, l’apropiació permanent del sentiment valencià, el coqueteig amb el secessionisme lingüístic i l’assetjament a l’AVL, els atacs de la consellera Català contra les línies en valencià a l’ensenyament i tantes altres coses, que no esgoten un panorama en el qual tan importants són les accions com la inacció. Perquè quan no es fan determinades coses sí que s’està fent, malgrat tot, alguna cosa molt important, com és refrendar i apuntalar l’statu quo amb totes les injustícies històriques i actuals que arrossega.
Em referia al començament al simplisme, en el sentit de l’error, d’un plantejament que, basant-se en evidències primàries que no deixen de tindre una dosi de veritat, bandeja el tema de la identitat i voldria oblidar-se’n, abandonar un terreny relliscós i conflictiu, no elaborar un discurs propi. Certament, el tema de la identitat valenciana, contaminat pel record de l’anomenada ‘batalla de València’, és relliscós i conflictiu. I tanmateix, és indefugible i inevitable.
Cal plantar cara, mirar-lo de front i elaborar un discurs propi. És un terreny on, també, es juga aquest procés magmàtic d’equilibris socials i polítics, fet d’interessos però també d’idees i percepcions, que anomenem hegemonia. I sense idees pròpies, sense discurs, sense canals de comunicació amb la majoria social, sense seducció i receptivitat, no hi ha hegemonia possible. Recorde ara un malaurat eslògan d’un partit, a Catalunya, que reivindicava “fets i no paraules”. Josep Ramoneda ha refutat moltes vegades el sofisma absurd que hi ha rere una formulació que, en realitat, desarma políticament. Perquè la política és acció, distribució de recursos, decisions, lleis, però també i sobretot paraula. Retòrica, si voleu. Però no retòrica rutinària i buida, si vol ser eficaç, sinó plena de contingut, amb capacitat per explicar-se, seduir, representar i convèncer. Amb capacitat per arribar al cervell i al cor de la majoria social.
Un nou govern valencià, el Govern del Canvi, haurà de ser, doncs, molt conscient del que es juga en aquest terreny. Haurà d’estar previngut i haurà de preveure i executar una sèrie d’actuacions coherents i alhora contundents. Ara bé, com s’ha d’actuar en un terreny que és especialment conflictiu i relliscós, fins al punt que sembla un camp de mines?
D’entrada, una cosa està clara. Les darreres actuacions a la desesperada del govern del PP, que no s’està de reobrir velles ferides, se li poden i se li han de girar en contra. L’anticatalanisme, el secessionisme, la utilització barroera del sentiment valencià, la manipulació desfermada, porten molts mals records als valencians. Han estat un mal negoci. La societat valenciana no es mereix això. Té una muntanya de problemes molt greus per resoldre –la redefinició del model productiu i l’encaix en una Espanya que s’ha de remodelar en termes constitucionals‒ com per qüestionar o carregar-se impunement elements de consens o fórmules que afavoreixen la convivència dels valencians. Ací trobem el fil d’un discurs potent. No a la discòrdia civil, no a l’enfrontament entre valencians. D’això n’hi ha hagut massa en el passat i ha tingut un cost molt alt, excessiu, per a la societat valenciana. És imperdonable obrir un nou front, una nova guerra al voltant de les “senyes d’identitat” o els “símbols”. La irresponsabilitat del PP en aquest terreny és molt gran, desmesurada, i haurà de pagar el preu corresponent.
El govern del canvi haurà de ser, clarament, un govern valencianista. I això s’ha de notar. S’ha de percebre en el terreny social, econòmic, cultural, cívic. Haurà de reivindicar explícitament els interessos valencians en el camp del finançament, de la política econòmica i de les infraestructures. Haurà de reivindicar un lloc escaient del País Valencià (oficialment: Comunitat Valenciana) en el mapa polític que resultarà, eventualment, d’una reformulació del pacte constitucional, preservant en tot cas les cotes màximes d’autonomia i competències. Haurà de restaurar l’orgull per l’Autonomia i l’Autogovern, molt malmès després de dues dècades de mal govern, deliri, malversació i corrupció a càrrec dels qui es permeten el luxe de presentar-se com a valedors de “lo valencià”.
¿I com demostrarà el seu valencianisme el nou govern? En primer terme, defensant, com apuntava, els interessos valencians de manera clara i emfàtica davant Madrid en tots els terrenys: finançament, corredor mediterrani, competències, mesures econòmiques, encaix institucional. En segon terme, a través d’un discurs elaborat i convincent, sincer, directe, adreçat als valencians i valencianes. El nou govern parlarà en valencià, però també en castellà. Haurà de ser integrador i incloent. No hauria de fer mai bandera de res que recorde vells fantasmes, vells enfrontaments. Haurà de tre