Pobles i populismes

Joan del Alcàzar

Quan des del llenguatge col·loquial parlem de poble ens referim habitualment al conjunt de persones d’un lloc, regió o país que tenen un mateix o paregut origen o comparteixen -amb variacions menors- una mateixa cultura. Raonable i senzill d’entendre. No obstant això, quan aquest concepte de poble es converteix en categoria política la cosa es complica. Fonamentalment perquè s’utilitza designant el tot per la part, amb un afany totalitzador que freqüentment és no solament abusiu sinó bastard en la mesura que eixe genèric serveix a interessos particulars que es volen fer passar per generals. Es parla així amb intencions inconfessables del poble espanyol, el poble català, o el poble basc, per citar alguns casos pròxims.

Alguns, potser per deformació professional, o per pur sentit comú polític, ens posem en guàrdia quan escoltem a un dirigent polític parlar del que desitja o necessita el poble, el seu poble, el que ell representa, dirigeix o lidera.

Per aquesta senzilla raó no ens agraden i ens preocupen els qui utilitzen amb tanta facilitat el concepte de poble en el discurs polític. Ens estimem més sentir parlar de ciutadans, en tant que subjectes de drets civils i polítics personals i inalienables.

Parlar amb lleugeresa del poble com a subjecte polític, del que aquest poble desitja o necessita, és una de les característiques dels sistemes polítics que són denominats populistes. Apressem-nos a aclarir que és necessari diferenciar comportaments [polítics] populistes de sistemes [polítics] populistes. Els primers estan generalitzats. Pràcticament tots els partits polítics es recolzen en un discurs populista: enalteixen el propi i degraden l’alié, il·luminen els seus encerts i oculten els seus errors o insuficiències, culpabilitzen sempre als altres del que va malament i es fan amb la paternitat exclusiva del que va bé, exageren els dèficits dels adversaris i canten els seus propis encerts com a resultat de les grans virtuts que els singularitzen.

La novetat en aquests temps difícils que vivim és que han aparegut organitzacions noves i, en paral·lel, semblen estar mutant unes altres no tan recents, que ens fan témer que estan en trànsit de que el seu comportament [populista] done pas a un sistema [populista]. Exemples, noms es preguntarà el lector. Proposem acabar de llegir aquest text i que cadascun done les seues pròpies respostes a la pregunta.

L’etiqueta populista ha sigut aplicada a règims, estats, organitzacions polítiques i líders partidaris, i el primer problema amb el qual ensopeguem és que tenim dificultats per a saber que hi ha darrere d’aquesta etiqueta, darrere del propi concepte de populisme. Els historiadors, els sociòlegs, els politòlegs han escrit abundantment sobre aquest problema, i amb freqüència han utilitzat el mateix concepte per a referir-se a fenòmens molt diferents. En un primer acostament podem dir que quan es parla de populisme es pot estar al·ludint a: 1) formes de mobilització política en les quals líders demagògics i carismàtics manipulen a grups humans amplis i amb escassa formació política; 2) moviments socials policlassistes, liderats per la classe mitjana o alta però amb una àmplia base popular obrera i/o camperola; 3) una fase històrica en el desenvolupament dependent o una etapa en la transició a la modernitat; 4) polítiques estatals redistributives, nacionalistes i incloents, oposades a les polítiques excloents que beneficien al capital estranger, concentren l’ingrés i reprimeixen les demandes populars; 5) un tipus de partit polític liderat des de la classe mitjana o alta, amb base popular i sense definició ideològica precisa; 6) un discurs polític que divideix a la societat en dos camps antagònics: per exemple el poble contra l’elit dominant; i 7) en la mesura que s’ha donat i es dóna amb freqüència a Amèrica Llatina, l’intent d’algunes nacions de controlar processos de modernització determinats des de l’exterior, fent que l’Estat adopte un paper central en la defensa de la identitat pròpia i en la promoció de la integració nacional mitjançant el desenvolupament econòmic.

Pot dir-se, doncs, que quan diem populisme no estem parlant d’un concepte clar, sinó tot el contrari. Malgrat això, la pròpia força del concepte, la noció intuïtiva que tothom sembla tenir d’ell, ha fet que després de dècades segueix sent utilitzat per a catalogar règims com el d’Alberto Fujimori en el Perú dels noranta o el d’Hugo Chávez/Nicolás Maduro en la Veneçuela actual, per no fer una llista més extensa. Sembla que amb el populisme passa que ningú sap definir-ho, però tots saben el que és.

Així doncs, si acceptem el concepte, i sembla que no hi ha alternativa, observarem que podem trobar un populisme primerenc o liberal, un populisme clàssic i, finalment, allò que hom denomina neopopulisme. Entre els populismes primerencs podem incloure els governs d’Hipólíto Yrigoyen en l’Argentina, amb el seu radicalisme personalista; i el d’Arturo Alessandri a Xile, amb la seua “benvolguda xusma”. Tots dos van ser deposats per sengles colps militars.

El populisme clàssic, el de més difícil anàlisi, és aquell que triomfa majoritàriament durant les dècades dels trenta i els quaranta del segle XX. I ho fa de la mà de Getulio Vargas a Brasil, Lázaro Cárdenas a Mèxic, Juan Domingo Perón en l’Argentina, Victor Raúl Haja de la Torre en el Perú, Rómulo Betancourt a Veneçuela o Jorge Eliécer Gaitán a Colòmbia. Tots ells, des d’una mobilització policlassista fonamentalment de masses urbanes, es definien com a promotors d’un canvi social a favor dels treballadors, des de la democràcia electoral i el nacionalisme continental. Apareixeran altres propostes populistes en els anys seixanta i encara en els setanta: Goulart a Brasil, Velasco Ibarra a Equador, Velasco Alvarado al Perú, Echevarría a Mèxic, o el dels germans Castro a Cuba per citar algunes que podrien ser més, però no tindran l’èxit de les primeres. Les dictadures militars de nou tipus, les anomenades de Seguretat Nacional, seran les que acabaran amb moltes d’aquestes experiències de populisme tardà.

El neopopulisme dels noranta ha de ser entès com una resposta a la fortíssima crisi econòmica dels vuitanta i als seus efectes més duradors, amb grans demandes socials no cobertes, que va impulsar nous lideratges amb fort suport social. Cal inscriure’ls en contextos com el de la informalització de la política, marcada per processos que es produeixen i desenvolupen al marge i en contra de la política tradicional i de la institucionalitat democràtica; aquells en els quals es viu una crisi profunda del paper mediador dels partits polítics històrics. El neoliberalisme, dels vuitanta i els noranta, més o menys salvatge segons països, va contribuir a la desinstitucionalizació de la representació política, la qual cosa va constituir un immillorable brou de cultiu per a aquests neopopulismes.

Cal apuntar finalment que pel que fa al populisme, podem acostar-nos a la seua comprensió des de l’establiment de cinc característiques que permeten tant la comparació de fenòmens com la identificació de subtipus que tenen, allò que podríem dir, una semblança de família. Són aquestes: 1) Un patró personalista o paternalista de lideratge polític, encara que no necessàriament carismàtic; 2) Una coalició política policlassista i heterogènia, amb majoria abundant de sectors subalterns; 3) Un procés de mobilització de dalt a baix, que passa per alt les formes institucionalitzades de mediació, o les subordina a vincles més directes entre el líder i les masses; 4) Una ideologia amorfa o eclèctica, caracteritzada per un discurs que exalta als sectors subalterns i que és explícitament antielitista i/o antiestablishment;  5) Un projecte econòmic que utilitza mètodes redistributius o clientelistes, àmpliament difosos amb l’objectiu de crear una base material per al suport dels sectors populars.

És necessari estar molt atents a l’emergència d’aquestes propostes polítiques. No apareixen perquè sí. Sempre hi ha raons que les expliquen. Algunes de les causes tradicionals de l’aparició de les alternatives populistes es donen ací i ara: baixa o molt baixa qualitat democràtica, descrèdit de tot tipus d’institucions, crisi econòmica que colpeja als més febles i els més joves, crisis de valors comunament acceptats, desprestigi dels partits polítics tradicionals, allunyament creixent entre el govern i els ciutadans, sensació d’engany o frau als ciutadans per part dels seus teòrics representants, corrupció que apareix com generalitzada en les altes instàncies polítiques, econòmiques o financeres, reducció o posada en qüestió de drets consolidats dels ciutadans, etc.

No obstant això, és convenient recordar que els populismes sempre fracassen. Tard o d’hora. Pretenen ser una drecera a la solució dels problemes. I mai, mai els grans problemes tenen solucions senzilles. En el nostre cas, com en molts altres, l’única eixida és elevar la qualitat de la democràcia, castigar amb rapidesa els comportaments dolosos, depurar als qui roben o menteixen a la ciutadania, enfortir les institucions i incrementar el volum dels qui participen de forma activa i vigilant en la gestió de la cosa pública. No hi ha més. Altres camins poden semblar més atractius per justiciers i immediats. Però és aparença i no realitat.

Publicat en el bloc Escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER