Protestants incòmodes

 

Josep Lluís Carod Rovira

 

Treballo fa un cert temps en la història del protestantisme als Països Catalans i tracto, permanentment, amb compatriotes que són protestants, a Barcelona, a Figueres, a Terrassa, a Manresa, a Badalona, a Maó, a València, a Alacant, a Eivissa, a Mallorca, a Perpinyà i altres llocs, i m’honoro ja amb la seva amistat. Algun d’ells són noms destacats de la cultura, el periodisme o la judicatura, tot i que no fan ostentació de la seva fe, ni tampoc se n’amaguen. Sempre he cregut que la història de les religions forma part de la història general dels pobles, sense la qual no es pot tenir una idea objectiva de la realitat passada i els seus condicionants. El protestantisme és, avui, la segona confessió religiosa en importància numèrica al nostre país i té, només al Principat, uns 600 centres de culte oberts als seus creients, a més d’altres espais dedicats a la docència, l’esplai, l’atenció social o l’acollida de gent gran.

És una realitat viva que continua sent desconeguda pel gran públic o que arriba a la societat força desfigurada, carregada de prejudicis acumulats i farcida d’errors i equívocs, en una mar de confusions i ignoràncies. Tot i viure en un marc legal laic i en una societat cada cop més secularitzada i més allunyada de vivències religioses, el protestantisme continua sent víctima d’un desconeixement colossal i objecte de tota mena de penjaments, a cops heretant alguns tics ancestrals de rebuig procedents del catolicisme més ranci. La seva confusió freqüent amb els Testimonis de Jehovà, la denominació de “secta” que encara algú els atribueix o la seva reducció simplificadora al fenomen pentecostal o carismàtic, arribat de l’Amèrica llatina, són només algunes de les anomalies que han de patir cada dia, desconeixent que, ja al segle XVI, als quatre d’anys de l’inici de la Reforma per Luter, aquesta ja tenia ressò aquí i els primers seguidors eren cremats per la Inquisició a la dècada següent.

Històricament, el protestantisme s’havia arrecerat sempre al món progressista i molts pastors eren maçons i es manifestaven republicans, amb els quals feien causa comuna en defensa de la llibertat, inclosa, particularment, la llibertat de cultes. Fins als anys trenta, molts actes públics d’afirmació i propaganda evangèlica es feien en locals republicans o de partits d’esquerres. En proclamar-se la República, el protestantisme va respirar amb normalitat i deixà de ser perseguit, de manera que a les eleccions del febrer de 1936, des d’algun periòdic protestant, s’arribà a demanar el vot, obertament, pel Front d’Esquerres, després que en algun lloc com ara Alacant, tant l’alcalde com el president de la Diputació del nou règim democràtic fossin tots dos protestants i un d’ells pastor. Ara fa 75 anys la repressió del franquisme contra el protestantisme va ser duríssima i forçà molts pastors a l’exili, els temples van ser obligats a tancar, les escoles ja no van obrir mai més les portes, els periòdics de sempre no tornaren a aparèixer i algunes capelles van ser assaltades, destrossat el mobiliari i els llibres, robats els objectes de valor i agredit el seu pastor. Franquisme i jerarquia catòlica, amb excepcions catalanes digníssimes, van fer un tot fins a configurar el nacionalcatolicisme. Per aquest motiu, la dreta catòlica i integrista estigmatitzà els protestants i els condemnà a l’ostracisme, sovint amb l’acusació de ser agents estrangers, ja que a Espanya només hi cabia una nació, una llengua, una bandera i una religió. Avui, els pastors jubilats no cobren cap pensió i certes esquerres, des d’una noció de laïcitat mal entesa, en una mena de nova religió, blasmen també els protestants pel fet de ser cristians, és a dir, per tenir conviccions religioses. La dreta els condemna per no ser catòlics i tenir una religió diferent. I certa esquerra, només pel fet de tenir-ne. Incòmode, això de ser protestant.

 

Publicat a El Punt Avui, diumenge, 2 de març del 2014

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER