Contra les eleccions anticipades

Francesc Bayarri

La demanda d’unes eleccions autonòmiques anticipades s’han convertit en el leitmotiv de l’esquerra i el nacionalisme valencians. Animats per successius sondeigs d’intenció de vot, molt negatius per al Partit Popular, destacades veus d’aquests sectors reclamem la dissolució de les Corts Valencianes i la convocatòria d’eleccions. La persistència d’una crisi econòmica d’efectes demolidors en les taxes d’ocupació, i la situació de fallida absoluta dels comptes públics (per l’infrafinançament ancestral i pel balafiament de recursos a causa d’una barreja d’incompetència, corrupció i megalomania) condueixen a reforçar la idea de la necessitat d’un canvi urgent de dirigents en la Generalitat.

En el improbable supòsit que Alberto Fabra avançara les eleccions i, per exemple, les fera coincidir amb les europees, una aliança de diputats i diputades de PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida podria decidir un govern alternatiu. Sense necessitat de comptar amb els sis o set diputats/es que molt probablement obtindrà UPyD. Si passem per alt les dificultats que un tal pacte suposaria (les ferides obertes d’una llarga travessia del desert, concretades en enfrontaments personals irreconciliables, afegit a un ànsia desmesurada de militants i simpatitzants, de totes bandes, d’accedir a càrrecs i privilegis, o només de trobar un lloc de treball per a ells/es o les persones més properes) encara caldria formular la pregunta clau: de debò un tripartit executaria una política alternativa que trauria el País Valencià de la crisi profunda i la marginalitat política en què viu a hores d’ara?

La resposta no resulta senzilla. D’una banda, el futur govern tripartit podria posar en marxa un ventall de mesures necessàries, i a cost zero, per a la regeneració democràtica. Les accions de transparència, lluita contra la corrupció, reactivació del diàleg de la societat civil amb les esferes polítiques… són possibles sense necessitat de comptar amb més recursos. D’altra banda, el deute acumulat, la fallida tècnica dels comptes autonòmics, l’infrafinançament… no deixaran marge de maniobra. Fins i tot, un govern tripartit disposarà de menor marge de maniobra, de menys recursos econòmics, i això podria conduir als futurs/es gestors/es a enfrontar-se a uns votants que se sentirien legítimament defraudats si ara es llancen missatges optimistes, sense base real. No és pot prometre pagar la dependència, les farmàcies, les universitats… o tornar a posar en marxa RTVV, pujar les beques, invertir en cultura, per esmentar alguns exemples, i no presentar un pla real que explique d’on traure els recursos.

Un govern tripartit en els propers mesos s’hauria d’enfrontar a una cruel oposició per part de Madrid. Si Alberto Fabra recull decepcions cada dia del Ministeri d’Hisenda, ¿com no serà la relació de Madrid amb un govern de progrés valencià? Ara, la Generalitat gaudeix del major marge de dèficit establit pel ministre Montoro. I cada mes, quan arriba el moment de quadrar el comptes, apareix la mà amiga del govern central, que evita l’escàndol de reconèixer que la primera autonomia en fallida i necessita d’intervenció total és una governada precisament pel PP. Un escenari que serà radicalment contrari si els governs central i autonòmic no llueixen el mateix color. La mà amiga d’ara es convertirà en un guant de boxa.

Vulguem o no, resten ajustos (retallades) per fer si volem uns comptes autonòmics equilibrats. Doncs, que els facen ells, i que el descontent social els deteriore a ells electoralment. També resta molt de camí per a canviar el sistema de finançament autonòmic. Amb un govern central hostil, els valencians no millorarem un sol euro en l’escandalós sistema de reassignació de càrregues i beneficis entre els diferents territoris.

¿No seria més prudent esperar un any i mig, i celebrar les eleccions en la primavera de 2015? En aquelles dates, la crisi sí que pot haver tocat fons (una altra cosa és la recuperació), al govern de Madrid li restaran només uns mesos de vida (les generals han de ser en la tardor de 2015 com a límit), i les possibilitats de millora social i econòmica (no només quant a recuperació de l’ecosistema democràtic) amb un govern valencià de progrés seran reals. Hem estat més de vint anys amb governs del PP. Esperar 18 mesos pot ser la solució intel·ligent.

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER