Cuba, un vaixell en rumb de col·lisió amb un iceberg

cuba

Joan de l’Alcàzar

Espanta llegir notícies que arriben de Cuba. La darrera, la de la carència de gas liquat del petroli (GLP) per a consum domèstic, segons ha reconegut fins i tot el diari oficial Granma. L’únic diari del país ha reproduït una nota de la Unión Cubapetróleo i del Ministerio de Energía y Minas: “Els inventaris que actualment hi ha al país no cobreixen el consum, pel que han existit afectacions a la venda normada i alliberada de GLP i només es pot garantir per als centres que brinden serveis bàsics a la població”.

Granma, com sempre, culpabilitza als Estats Units i a l’enduriment de la seua política decretat per Donald Trump, qui fa tot el possible per donar satisfacció als republicans anti-castristes de Florida i, a més, per desviar els focus que l’apunten en el procés d’impeachment al que està sotmès.

A l’òrgan del Partit Comunista de Cuba (PCC) podem llegir: “Com sap la població, el 26 de novembre de 2019 va ser publicat que EE. UU. sancionava injustament a la Corporació Panamericana S.A. (…) [Aquesta] tenia contractat el subministrament de GLP que garantiria sense afectacions el consum de la població i dels sectors estatal i no estatal, però els proveïdors es van negar a realitzar els lliuraments planificats per a finals de desembre i inicis de gener. Des del moment en què la Corporació Panamericana S.A. va ser sancionada s’han estat realitzant gestions per aconseguir el subministrament de GLP des d’altres mercats, la qual cosa no s’ha aconseguit concretar. Continuen les accions per aconseguir la importació de GLP. Finalment, la Unió Cubapetróleo exhorta la població a adoptar mesures d’estalvi i ús eficient del gas liquat”.

A les mancances de tot tipus que pateix de forma crònica la població de l’illa caribenya, amb major cruesa des de la desaparició de la Unió Soviètica en 1991 -fet que va encetar el duríssim Període Especial del que Cuba no ha acabat de recuperar-se-, ara s’ha afegit la manca de combustible per a poder cuinar a les llars cubanes.

És terrorífic –i escandalitza- llegir notícies de premsa de fa trenta anys, com la que publicava  el diari El País el 15 de desembre de 1990, sota el títol Enero en Cuba.  El Mur de Berlín ja havia caigut, però ni els més reconeguts sovietòlegs imaginaven que a la URSS a penes li’n quedaven dotze mesos de vida. En la notícia, informava el diari espanyol que els governs de L’Havana i Moscou no havien signat encara el nou acord comercial, particularment sobre farina i petroli, indispensables per a la vida quotidiana de Cuba. A més, es donava compte de la visita del Cap de Departament d’Amèrica Llatina del Ministeri soviètic d’Afers Exteriors, Valeri Nikolalenko, qui havia afegit nous interrogants sobre les relacions comercials entre els dos països en afirmar que la URSS aplicaria a Cuba “el més suaument possible, les seues noves normes per no perjudicar massa l’economia de l’illa”. Les “noves regles” del comerç amb la Unió Soviètica –que representava ni més ni menys que el 80% dels intercanvis cubans amb l’exterior-, consistien en pagar els subministraments de Moscou en divises, i d’acord amb els preus de les diverses mercaderies en el mercat internacional.

El diari El País informava que persistia la incertesa per les dificultats internes del govern de Gorbatxov, les que no havien permès a la URSS complir els compromisos que tenia signats amb L’Havana per a 1990. Era lògic, per tant, que per a 1991 hi hagueren dubtes sobre la capacitat de la Unió Soviètica per complir amb futures entregues.

Els soviètics asseguraven mantenir el seu suport polític a L’Havana, i havien comunicat als dirigents cubans que tenien la intenció d’incloure la situació del país en l’ordre del dia de la propera cimera que anava a celebrar-se entre George Bush i Mijail Gorbatxov a Moscou. Des del convenciment que l’hostilitat de Washington cap a Cuba ja no tenia sentit en un hemisferi occidental que havia superat la guerra freda, la URSS volia alleugerir-se del que li significava la càrrega cubana amb l’aixecament del bloqueig econòmic nord-americà, imposat 30 anys arrere.

Han passat tres dècades des d’aquell 1989, ha mort Fidel Castro i el seu germà Raúl que el va succeir deixà la presidència de la República a Miguel Díaz-Canel en 2018, però el govern cubà continua sense resoldre problemes centrals, estructurals, essencials per a la població del país; i continua descarregant tota la responsabilitat en l’enemistat bel·ligerant de Washington, com si ells no pogueren fer cap altra cosa que resistir les envestides i les agressions del govern de torn a la Casa Blanca; com si les dues úniques possibilitats per a Cuba i els cubans foren resistir o morir. “Socialisme o mort” va ser la patètica i dramàtica consigna establerta per Fidel Castro des dels anys del Període Especial.

Raúl Castro digué en 2009, quan ja era president i quan havien minvat els efectes més durs del Període Especial, que era imperiosa la necessitat de tornar-se’n cap a la terra, de fer-la produir més. Havia insistit en que bona part de la terra de conreu estava ociosa, o deficientment explotada, i que no podrien sentir-se tranquils mentre hi hagués una sola hectàrea sense ocupació útil. Va ser en aquell discurs, commemoratiu dels cinquanta anys de la Revolució, quan el dirigent va afirmar, per a sorpresa de molts dels que l’escoltaven: “No és qüestió de cridar Pàtria o mort, a baix l’imperialisme, el bloqueig ens colpeja i la terra aquí, esperant per la nostra suor”.

Doncs bé, una dècada després, avui, el règim cubà no sols no ha resolt el problema de la producció agrària, ni el de l’alimentació en general, sinó que ha esclatat el de la carència de GLP, essencial per al consum domèstic.

El Granma no parla ni de terminis ni de vies de solució del problema, i es limita a informar que des del govern s’estan “realitzant gestions” amb altres mercats [sense explicar com aquests superaran les sancions de Washington], però sense identificar-los i, encara menys, sense establir terminis de resolució del greu problema. El diari oficialista es limita a demanar mesures d’estalvi a la població.

No és difícil imaginar les tremendes conseqüències que una situació així tindria per al govern de qualsevol país. A Cuba, sembla, no passa res. Però sí està passant i el descontentament ja és evident als carrers, tot i la por a la mà repressora del règim. Tot amb tot, no estem davant una situació novedosa.

Fa trenta anys, en 1989, la notícia d’El País sobre les converses cubano-soviètiques ja parlava del descontentament de la població davant la falta de productes a la venda, que s’expressava per tot arreu, a les cues, als transports col·lectius, etcètera; fins i tot en les assemblees de base del partit comunista. Les crítiques, semblaven –segons El País- haver superat els límits tolerables pels dirigents cubans. Carlos Aldana, llavors secretari del Comitè Central del PCC, encarregat de la ideologia i de les relacions internacionals, va intervindré per aplacar els ànims encesos i per demanar que s’evités l’error de “teoritzar sobre el que ens falta, [i] negar o injuriar el que hem aconseguit”.

Trenta anys després, el 16 de gener de 2020, Granma recull declaracions del president Díaz-Canel, qui –sense abordar el problema concret del GLP- ha fet èmfasi en “la necessitat de mantenir anàlisis rigoroses, detallats i sistemàtics durant tot l’any, [sobre] les qüestions rellevants per al treball de Govern en les seues diferents instàncies (…) Tot això sense descuidar ni un minut les quatre prioritats fonamentals definides per a l’any: l’enfrontament a la plataforma colonitzadora de l’imperi; la defensa del país; l’intens exercici legislatiu que permetrà implementar el que preveu la Constitució; i la batalla econòmica, dins la qual les mesures d’estalvi tenen un paper decisiu”.

Més i més de la mateixa medicina de sempre: xerrameca. Resistir i resistir, sense saber ni com ni fins a quan, i sempre eludint qualsevol tipus de responsabilitat.

Cuba resisteix, però no serà indefinidament que ho aconseguirà. Tard o d’hora haurà de variar el rumb. El vaixell –acceptem la metàfora- va directe contra un impressionant iceberg, però el capità i els seus oficials es neguen a acceptar què, efectivament, és un iceberg. Venen a dir que és una creació virtual, un efecte òptic creat pels enemics de la naviliera, que volen desviar el vaixell de la seua ruta. Però el iceberg és real, i el vaixell Cuba xocarà més prompte que tard amb la impressionant massa de gel i s’enfonsarà. Els costos, de tot tipus, seran incalculables.

Sempre ha tingut problemes amb la realitat el règim cubà. Fa massa anys que tot es carrega a l’enemiga relació amb els Estats Units; àdhuc ara. És cert que l’embargament, anacrònic i injust està encara vigent, però no explica tot el que passa a l’illa. Com sempre s’ha fet, denunciar l’origen extern dels problemes interns ha eximit el règim d’enfrontar-se amb la realitat de la seua inviabilitat en el món de l’era post-soviètica.

El problema amb el GLP n’és una bona mostra de la incapacitat per a entendre de manera efectiva la realitat de l’economia cubana i, alhora, de la voluntat per negar les seues mancances. És cert que l’agressiva política de Trump explica una part del problema amb el gas liquat, però n’hi ha més.

L’economista Elias Amor Bravo, fent servir dades de l’Oficina Nacional d’Estadistica i Informació (ONEI) del govern cubà ha escrit que, en el període 2012-2017 (que són les últimes dades publicades), la producció nacional de GLP va ser de  53,3 mil tones/any, una xifra clarament insuficient per al consum intern, estimat en 129 mil tones/any; per la qual cosa Cuba s’ha vist obligada a importar la resta. S’ha hagut d’importar una mitjana de 87 mil tones/any, gairebé el doble de la producció interna cubana. Hem de dir que el GLP es fa servir en la seua totalitat en el consum de les llars, ja que no té aplicacions a la indústria o els serveis. Sorprèn, i molt, que el govern no haja tingut una política de generació de reserves de GLP per a fer front a situacions com l’actual.

La conclusió d’Amor Bravo és contundent. Tot i que les famílies cubanes van augmentar sensiblement el consum de GLP entre 2010 i 2017, el proveïdor del servei, l’Estat, ha sigut i és incapaç d’atendre les necessitats de la població, i el desabastiment està provocat pels límits de la capacitat productiva interna i per les dificultats per a comprar-lo a l’exterior. Aquesta –conclou Amor Bravo- “és la història, ben coneguda per tots els cubans. Una societat que no només no pot triar lliurement el que vol consumir, sinó que viu racionada perquè qui s’encarrega de produir és ineficient i improductiu”.

Aquest mateix economista ja havia insistit en 2019 en una idea que no és nova, però que –continuem amb la metàfora- sembla un iceberg virtual per a la direcció del PCC: que el model econòmic cubà no ne dóna per a més, que l’economia està en fallida completa, absoluta i irrecuperable. Els quatre motors de l’economia cubana estan parats o quasi: l’intercanvi comercial, la inversió estrangera, el turisme i les remeses dels que van marxar i envien recursos als familiars que queden a l’illa.

Les exportacions, incloent-hi entre elles les persones que ixen en missió com a mà d’obra qualificada i barata (a Veneçuela i altres països), estan a la baixa: en 2018, la relació entre exportacions i importacions està per sota del 20 per cent, una xifra de les més baixes del planeta. Cuba, a més, no està en condicions de pagar les seues importacions perquè els limitats ingressos en l’exterior l’impedeixen atendre correctament el pagament als proveïdors. La inversió exterior està llastada per la manca de seguretat jurídica i per l’asfixiant burocràcia del país, a més de per la corrupció. El turisme està aturat perquè pateix els problemes del transport i les limitacions imposades pels Estats Units a les companyies i empreses que negocien amb Cuba. Les remeses dels emigrants, tradicionalment injuriats, insultats i castigats pel règim, són una font de divises fonamental però fluctuant i de volum incert.

El vaixell avança cap a l’iceberg amb rumb inalterable, i la col·lisió està assegurada. Caldria, doncs, modificar-la però… posant proa cap on? Ni és possible per al règim canviar-ho tot per a que no canvie res, ni és possible encetar una mena de perestroika caribenya que tindria uns resultats pareguts a la de Gorbatxov. Llavors, que fer? De moment, amb xifres creixents, tots els que poden fugir de l’illa, tots els que poden abandonar el vaixell, saltar per la borda, estan fent-ho.

El tràgic final d’aquell procés revolucionari que va encisar i va il·lusionar tanta gent progressista fa seixanta anys, dins i fora de l’Amèrica Llatina, està pròxim. L’iceberg és real, i el vaixell sembla governat per incapaços o per suïcides.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER